Barcelona és flamenca

19.05.2015

Ciutat Flamenco és, actualment i gràcies al Taller de Músics i el Mercat de les Flors, sinònim, dins del món del flamenc, d’investigació, descobriment, hibridació, praxis i etern qüestionament. En els darrers anys del festival s’han anat dibuixant projectes estables com l’espai d’investigació, amb propostes que anomenem empíriques, els tapeos al vestíbul del Mercat o els concerts a la sala gran, on sempre el cante, el baile, el toque o totes les formes híbrides qüestionen el que avui anomenem flamenco.

Pol Jiménez

Pol Jiménez obrirà Ciutat Flamenco aquest dijous 21 de maig

El festival, que cada cop deixa més espai a la descoberta del talent, presentarà unes quantes “aventures flamencas” per generar petites trobades entre artistes que tinguin vida més enllà del festival com l’espectacle Improvisación amb el cantaor Salao, Albert Quesada i Zoltán Vakulkya. Ciutat Flamenco també aposta per artistes que no solen programar els teatres catalans com Pol Jiménez, Daniel Doña i Belén Maya, que obriran el festival el proper dijous 21. Un dels plats forts del certamen és, sens dubte, Bodas de sangre, una adaptació de la popular obra de Federico García Lorca a càrrec d’Enric Palomar.

També podrem veure propostes més arriscades com Al Cante on, el bailaor i coreògraf Juan Carlos Lérida, juntament amb el cantaor Niño de Elche, fracciona o descompon el baile i el cante en els seus elements. Eli Ayala, Belén Cabanes i Maxime Inannarelli, i de la formació Original Jazz Orquestra Taller de Músics. Una de les novetats d’enguany és Flamenkids, un espectacle per a tota la família que es podrà veure al Palau de la Música i altres activitats per apropar el flamenco al gran públic, com una actuació de Carmen Doráa al vestíbul del metro de Plaça Universitat. Tot, amb la voluntat de demostrar que “tota Barcelona és flamenca”.

La tria de Núvol:

Pol Jiménez: Un imprescindible, un prodigi del flamenco de només 20 anys. Pol Jiménez torna al Ciutat Flamenco para retrobar-se amb la dansa des d’un punt de vista sincer i sense artificis. A Nu el ballarí ens mostra quin és el motiu de la seva dansa i la necessitat que té de dur-la a terme, sense fer cas de pautes i paràmetres. Per a ell, tot és un joc de moviments que es projecten des de la seva pròpia veritat…sortint del ventre i escampant-se per mans i peus. Això és per a Pol Jiménez la dansa.

Los invitados: Belén Maya, que tantes vegades ha estat l’artista convidada, ho va tenir clar des del principi, aquesta vegada li tocava ser l’amfitriona. A partir d’aquí, l’assumpte era simple si ens acollim al diccionari, que ens diu que un amfitrió és qui té convidats a la seva taula. I això ha fet Maya: convidar alguns dels artistes que més admira per compondre amb ells peces úniques amb les que seguir aprofundint en la seva cal·ligrafia personal, en la seva forma d’entendre i sentir el baile flamenco.

Persona: Un viatge interior a través del cos de Daniel Hernández. L’artista combina diferents tècniques d’expressió artística com el videoart o el propi escenari com a instal·lació. L’obra esbossa un lloc comú a tots els éssers humans que, pel simple fet de ser-ho, ja suportem la càrrega existencial de les nostres aspiracions sota el pes de la crítica i, en moltes ocasions, sota l’opressió del nostre pitjor botxí: nosaltres mateixos. Un periple que ens situarà a la fugida, l’espiral i l’abisme. Són les tres escenes que composen aquesta obra, on es respira la genialitat d’Unamuno, Friedrich Nietzsche i Milan Kundera.

Al cante: Un cantaor al buit. Lloc on contemplar i consolidar-se. Juan Carlos Lérida se cita a l’escenari (o sigui, la lluna) amb el Niño de Elche, cantaor flamenco que, barrejant coneixement i curiositat artística, fa créixer els llenguatges del cante, i amb David Montero, actor, escriptor i director que porta anys desenvolupant un diàleg molt fèrtil amb el flamenco.

Bodas de sangre: Una composició d’Enric Palomar basada en l’obra escrita per Federico García Lorca, dramaturg excepcional que va despullar temes universals com la passió, la mort, la venjança i la desolació. En aquesta proposta, el director Enric Palomar s’endinsa en l’univers de Lorca, anant a buscar-ne l’essència i fent una lectura gairebé mística de l’obra. Amb més de vint artistes a l’escenari, l’obra centra l’atenció als símbols, en especial la lluna, element recurrent en l’obra de García Lorca. La lluna, amb la que Lorca es va atrevir com a personatge, es mostra viva a l’escenari, i resulta una espècie de font còsmica que arrossega els personatges a no poder negar les seves entranyes.