Autors revelació, collita 2014

L’any que ara acaba ha estat generós pel que fa a bones obres literàries publicades. A Núvol, però, ens fixem en autors revelació, collita 2014, en llengua catalana. A continuació reunim algunes de les propostes que si encara no heu degustat podreu assaborir abans que acabin les festes.

Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) ens ha mantingut enganxats a les pàgines de L’altra (La Magrana) aquest any que ara deixem enrere. Frescor, anàlisi psicològica escrita amb precisió i destresa, acompanyats d’un estil visual, que acompanya el lector pels camins de l’enamorament, el distanciament amb la parella, decepcions que costen de pair i l’encaix de relacions que suposa viure en família o en comunitat, és el que la segona novel·la de Rojals ens ofereix. Diàlegs que fotografien una manera de parlar, una desimboltura que aporta relleu a les pàgines fent que les converses, mirades o descripcions rojalianes esdevinguin reals.

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979) ha debutat amb Mars del Carib (Edicions de 1984) aquest 2014. Humor, aventures al límit de la legalitat, substàncies psicotròpiques i la duresa d’una vida precària que Pons Codina narra amb un estil molt personal. Josep Asensio en destaca el següent: “Un cop tenim clar que domina el sentit de l’humor, d’una escala de colors estimable, podem parlar ja d’altres factors que fan de Mars del Carib una novel·la, la primera de Pons, extraordinària. Normalment, o com a mínim és habitual, l’òpera prima d’un escriptor gira sobre la seva joventut d’una forma més o menys explícita -com si la seva vida ens interessés. Però Sergi Pons, que sens dubte parteix de la seva experiència, ha tingut el gust d’inflar, tergiversar, exagerar i falsejar la seva joventut per dur-nos una història que val la pena. Personalment, estic fart de la quotidianitat, més que res perquè en general va aparellada a la normalitat. En canvi, les aventures d’un grup d’inadaptats socials pseudodrogadictes explicades per un noi que, tot i el seu menfotisme, té claríssim a quina classe pertany, m’han encisat”.

Yannick Garcia (Amposta, 1979) ens porta de viatge per tot el globus terraqüi amb La nostra vida vertical (L’altra editorial). Ens sorprèn amb la seva mirada irreverent, que s’atura en la figura del personatge secundari. Vaivens emocionals, isolació, escenaris canviants i dosis d’afecte que duren el mateix que una conversa amb un desconegut. Després de publicar el poemari ‘De dalt i de baix’ (Edicions 62) i el recull de relats ‘Barbamecs’ (Cossetània, 2012), Yannick Garcia torna a capbussar-se en l’art de l’escriptura de contes i ens captiva amb la musicalitat i bellesa de misteris irresolts i soledats cicatritzades. Amb La nostra vida vertical Garcia va guanyar el Premi Documenta 2013.

Marc Cerdó (Pollença, 1974) descriu la Mallorca turística vacacional, la corrupció, l’hedonisme, la banalització d’un espai natural a Cor mentider (Club Editor). És la seva segona novel·la, després de Males companyies (Club Editor, 2010). Sebastià Perelló en destaca “l’escenografia sincopada que és un retorn a l’illa, una mena d’Ítaca malmesa, des del termiter desangelat del Putxet, en l’estela d’Ulisses, una sàtira de viatge sentimental per tal de fugir de la pròpia angoixa”. El protagonista es busca a ell mateix en un escenari estrafolari. “El panorama insular és un camuflatge, un espectacle, un decorat estrident i acolorit per al turisme que amaga el betlemet folklòric i el residu d’una pagesia terminal enmig de l’illa ressort. I el color al llarg de la novel·la serà la manera que té el narrador de fer present aquest devessall llampant i cridaner d’estampes extravagants que es tatuen sobre una realitat neutra i fantasmàtica que ja només deixa traces i es presenta en forma de restes i engrunes”, escriu Perelló.

Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) ha publicat Una dona meravellosa (LaBreu) aquest 2014. Violència contra un mateix, immobilitat mental, solitud abrasiva i l’espiral autodestructiva a què es veu abocada la protagonista són narrades amb un estil àgil i sense concessions per Miralles. L’autor ha conreat el teatre amb Això és Àustria (Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012) però s’ha concentrat més en la narrativa: el 2010 va publicar L’úter de la balena (Premi Vila de Lloseta de Narrativa, Editorial Moll) i el 2005 L’Altíssim (premi Andròmina de Narrativa, Editorial 3i4). Salvador Company argumenta que cal llegir Una dona meravellosa de la següent manera: “Tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals”.

L’escriptor andorrà David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) ha publicat Cartes mortes (Les Males Herbes). Un llibre inclassificable, en format epistolar, que apel·la al joc i a la intel·ligència del lector. “Poc importa si les cartes van dirigides a algú ‘de veres’ o no, si obtenen resposta o no, la pròpia retòrica interrogativa/explicativa sembla ser la gasolina de l’assumpte. El fantasma sempre està allà disposat a donar peu a l’assumpte. És com demanar per la destinació del trajecte al motor d’un cotxe, com si a ell no li importés un rave qui el galopi, on se l’endugui. Ell només gas! Que li treguin tot el suc. Gasolina de laberint. Fot-li. Gas! Però no és només això, és clar. Amic i sofert lector, Cartes mortes sembla estar feta d’estreps perduts i talent i fascinació a parts iguals. Passa de puntetes per certa meta-literatura sense ser-ho: el que fa és servir-se d’acció literària, prendre anècdotes històriques (diu l’autor que tot el que diu és comprovable al Google) de diferents artistes i personatges (Artaud, Palau i Fabre, Freud, Kafka, Hitler, Gombrowicz i Duchamp i la seva estada a l’Amèrica del Sud, els seus fer-se i deixar-se estar, entre d’altres, Piglia, Dalí, Gandhi, Beckett, escaquistes i excentricitats de tota classe, etc.), una macedònia de gent “extraordinària” com a excusa per a cultivar el seu monòleg compulsiu, que a la vegada serveix també d’excusa per una altra classe de cultiu d’interiors: el d’una poètica subterrània, errant i emotiva, d’estranyesa pel món, que flueix a mode d’una història secreta del segle XX, i que el connecta, ni que sigui tangencialment, amb l’immens Rastros de carmín de Greil Marcus. Cartes mortes es basteix d’alta cultura i d’anecdotaris varis que s’esdevenen sota un fons comú, boirós, de tedi com a estat de normalitat que escau foragitar”, escriu Ramon Boixeda en la seva ressenya a Núvol.

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha presentat el poemari Punyetera flor (LaBreu), on investiga on neix la poesia, quins mecanismes mantenen viva aquesta art fràgil i què vol dir fer i escriure poesia. “El poema s’escriu en la contrarietat i és una feina lenta i àrdua, endimoniada, a fil per pua, com si qui escriu es fes la punyeta, una lluita amb la llengua i en la llengua. Tocar-se-la. Baldar-s’hi. Atabacar-se en la futilitat d’aquell que fa puntes i randes, i en aquesta passamaneria i calats, precipitar-se, minuciós, infructuós, com un nigul borrer, i fer persistir el desig, i trobar-hi una por, allà, a la frontera de la veu, una por que no en fa, perquè es més desig encara. I no te l’han d’esguerrar aquells que porten el temor clavat darrera el cap, perquè la por del desig se’ls menja. Sí, aquells que només llegiran la randa sonora, l’escriptura per a l’orella, no aquesta manera de resistir-se a la violència de la relació, a través de la llengua. Per això treu la flor carregada de punyetes i és quan els poemes conformen una immensa inflorescència que cerca i tresca en l’atracció dels pol·linitzadors la brosta més viva entre tanta tartuferia”, així ho ressenya Sebastià Perelló a Núvol.

Albert Pijuan (Calafell, 1985) ens ha obsequiat enguany amb El franctirador (Angle Editorial), el seu debut en novel·la després d’haver escrit les exitoses obres teatrals Tabula Brasa o Nix tu, Simona. El franctirador és una novel·la psicològica i d’intriga ambientada a la Polònia dels anys 90, que retrata l’ambient opressiu d’una societat postcomunista. Francesc Ginabreda en destaca: “L’estil afilat i directe, d’una expressivitat seca i a vegades cruel, amb pinzellades d’humor (negre) i diàlegs d’un realisme més que versemblant. Un estil que crepita com la llenya seca quan s’encén el foc. El franctirador té ressons de la magistral cruesa narrativa de Boris Vian i de la pregona caracterització dels personatges de Dostoievski. Però Pijoan és genuí i combina l’agilitat del primer amb la densitat psicològica del segon, sense enjogassar-se en les descripcions, aconseguint una espècie de Dirty realism molt particular però que inevitablement ens recorda autors com John Fante o fins i tot grans referents del New Journalism com Rodolfo Walsh o Truman Capote. No només pel ritme de la trama, sinó també per la manera de descriure els personatges, de vertebrar els diàlegs i de fer ús de salts temporals i de línies narratives paral·leles que s’entrecreuen, que fan que el neguit sigui més punyent i que intensifiquen la cruesa, la naturalitat i l’espontaneïtat de l’acció”.

Gemma Casamajó (La Portella, Segrià, 1974) ha publicat el poemari Terra campa (Pagès Editors), el seu segon llibre de poemes que li ha valgut el V Premi Jordi Pàmias de poesia. “Fa anys que admiro la capacitat que l’escriptura de Gemma Casamajó té per treure a la llum aquelles paraules que, en una determinada combinació, poden acostar els seus lectors al món en el qual se sent arrelada i del qual treu una força doble: la força de l’emoció llargament acceptada i afaiçonada, i la força de saber-se hereva i potser testimoni únic (mai no sabrem si privilegiat o condemnat) d’un món que va quedant enrere, que s’esvaneix. Un món que, amb tota la seva força abassegadora, ja no sabem si és el somni inquietant del qual comencem a desvetllar-nos, o la realitat de la vetlla que ens espera i que ens l’ha provocat. A Terra campa la poeta és, certament i de manera molt deliberada, explícita, una minaire del passat immediat. El llibre ha esdevingut una genealogia; o potser més encara: ha esdevingut el diamant que conté totes les llums, irisades o fosques, dels minerals més o menys comuns que van habitar el passat i que, ara, gràcies a la força dels versos l’autora aconsegueix que ens retorni esdevingut llum –llum enlluernadora del poder de la paraula–”, escriu Francesc Parcerisas a Núvol.

Adrià Pujol (Begur, 1974) explora la novel·la autobiogràfica a Picadura de Barcelona (Sidillà), on l’insomni i les aventures se succeeixen. El protagonista recorre una nit “a la Barcelona de la segona dècada del segle XXI, i vint anys d’embarceloniment (tòpic i singularíssim alhora) d’un empordanès”, ressenya Esteve Miralles a Núvol. “Un llibre captivador, amb un estil acolorit i ben domenyat; un relat desbordat, de talent narratiu i d’intel·ligència viva. Entre una cartografia possible del present confús, i un autoretrat antropòlogic. Un llibre molt, molt divertit; estimulant”, defineix Miralles.

La poeta de vilafranca Aina Torres (Barcelona, 1984) ha debutat amb el poemari Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions), Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013. Hèctor Serra en fa una ressenya a Núvol: “[Aquest poemari] té el so d’una simfonia de gener, l’aspecte d’un llenç hivernal amarat de llum ingràvida i congènita, el tacte d’una plasticitat gèlida a la recerca del caliu, la semiòtica del baticor. L’hivern, redoblat, com una vida sencera. I el foc, renovador, cíclic, simbòlic, per a incendiar el poema i, de passada, sumir-nos en la combustió”. Metàfores renovades i una veu melangiosament vibrant emergeixen.

L’escriptor de Xàtiva Xavier Aliaga (Madrid, 1970) ha publicat Dos metres quadrats de sang jove (Alrevés 2014), una nova ració de les investigacions de l’inspector Feliu Oyono. “Feliu Oyono es queixa de la vida, investiga casos d’assassinats i parla valencià. Ho fa amb l’amargor sobradament païda de l’escarràs que afronta l’existència amb un cabreig divertit. Feliu Oyono, a més d’incisiu, insolent i ligón, és negre, i fa la seva feina en una València curulla de corrupció que es converteix en l’escenari del brutal assassinat de Manel Torres, un jove periodista d’un diari digital alternatiu. En la investigació d’aquest cas l’acompanya la intrigant agent Amalia Viragany, aparentment abúlica, que amaga un passat dolorós i algunes sorpreses. Mentre investiguen la mort del periodista, descobreixen molts draps bruts de la política valenciana i del món periodístic, i estableixen una sèrie de relacions entre l’assassinat de Manel i els interessos de certs dirigents molestos pels reportatges que destapaven trames de corrupció publicats pel seu mitjà, crític, incòmode i agosarat”, defineix Francesc Ginabreda en la seva ressenya a Núvol.