Autogestió: rebel·lió o resignació?

20.02.2017

Autogestionar una empresa. Autogestionar les emocions. Autogestionar l’art. La paraula autogestió s’ha fet un lloc en el vocabulari del nostre dia a dia. Però què significa dins del món cultural? És possible autogestionar la producció artística? Sobre això reflexiona l’última exposició de la Fundació Miró, que es pot visitar fins el 21 de maig i està comissariada per l’artista Antonio Ortega.

Creativity: Furniture Reversal, 1999. Galerie Elisabeth & Klaus Thoman, Innsbruck/Viena | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

Sembla que l’optimisme sigui de dretes. Això afirma Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968), comissari de l’exposició Autogestió de la Fundació Miró, però també artista, doctor en Belles Arts i docent a l’Escola Massana. Actualment, Ortega centra les seves investigacions en la influència del confort sobre el pensament i el comportament, i en aquesta mostra reflexiona sobre les pràctiques autogestionades de l’art.

“Quan parlo d’autogestió sempre en rebo una visió negativa, crítica”, explica; per això diu que sembla que l’optimisme sigui de dretes, perquè costa més veure amb bons ulls les pràctiques esquerranoses que s’allunyen de la mercantilització de l’art. Contra això, Antonio Ortega està orgullós de dir que l’esperança pel futur de la producció artística l’ha trobat en gestors culturals i artistes joves que creuen en l’autogestió.

I què és l’autogestió? La paraula parla per si sola, però en què es basa aquesta pràctica? Per què alguns artistes s’hi interessen? L’investigador social Rubén Martínez Moreno proposa definir l’autogestió com un “model d’organització basat en la recerca contínua d’autonomia enfront dels poders dominants i en la producció de vincles entre iguals”. Per tant, no es tracta només de seguir un mètode concret, sinó també d’oposar-se a certes normes establertes.

Aquest model es basa en tres característiques: la inclusivitat, és a dir, que tothom pugui emetre i rebre art; la modèstia en les produccions, vista més com un posicionament ètic que com un problema material o econòmic; i la determinació dels artistes de governar la seva pròpia emissió, és a dir, no cedir l’explicació del seu treball a la veu de la interpretació. 

Antonio Ortega ha comissariat una exposició didàctica sobre l’autogestió | © Fundació Joan Miró, Barcelona.
Foto: Pere Pratdesaba

Autogestió: de reivindicació política a hàbit

El que abans era un posicionament polític, ara és una manera de fer. Així ho descobrim a la Fundació Miró, que dedica quatre sales a desengranar l’evolució d’aquest concepte. És innegable, per exemple, que la crisi econòmica ha influït en les produccions artísiques. Cal tenir en compte que el 2016, els ingressos del 58% dels professionals del món de l’art no superaven els 6.000 euros anuals, una xifra molt pobre.

Per tant, el Do It Yourself ja no és una rebel·lió contra el sistema, sinó una manera d’entendre i tirar endavant la professió de l’artista. Antonio Ortega no vol mirar-se la situació negativament, per això ha girat el cap enrere i ha reflexionat sobre l’evolució de la gestió que fan els artistes de la seva pròpia obra. “El segle XX se’ns va allunyant”, apunta Rosa Maria Malet, directora de la fundació; “Volem saber com el final dels anys 60 o 70 han impactat en les generacions actuals”.

La repercussió del moviment Do It Yourself en la societat contemporània es pot entreveure fàcilment, només cal mirar les xarxes socials. A Instagram, el hashtag #DIY acumula 23.187.631 entrades (tot i competir amb altres hashtags com #DIYproject, #DIYfashion, #DIYvideos…). Fer clic sobre qualsevol de les etiquetes en qüestió suposa veure centenars d’imatges i vídeos de persones fent manualitats de tot tipus.

En el món de l’art, aquesta pràctica també existeix. Però existeix com a mètode, no com a resultat: segons Antonio Ortega, l’autogestió és “una decisió, i no la representació d’una decisió”. Per tant, les obres que mostra la Fundació Miró poden no assemblar-se en res estèticament, perquè el que tenen en comú no és un estil sinó la manera com han estat concebudes.

Tot plegat va començar als anys 60, quan alguns artistes van voler “prendre el control de la seva producció, com també de l’emissió i la recepció de les seves obres, amb gestos d’apoderament que han donat com a resultat noves formes de relacionar-se amb el sistema artístic”, diu Ortega. Un exemple és el moviment internacional Fluxus, que s’oposava a la concepció de l’objecte artístic tradicional com a mercaderia.

Alguns dels noms destacats d’aquesta època són Gustav Metzger o Yoko Ono, artistes als quals el comissari ha dedicat un espai destacat a l’exposició de la Fundació Miró. A Espanya va sorgir el grup neo-avantguardista Zai, que posava èmfasi en la desmaterialització de l’art a través de la seva acció. És a dir, performances i art efímer com les de l’artista basca Esther Ferrer.

L’artista Mariona Moncunill ha intervingut en diverses cartel·les i plafons de la mostra | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

Als anys vuitanta, els punks també van acostar-se al moviment de l’autogestió de l’art perquè hi van veure la possibilitat d’articular una xarxa independent de producció i circulació d’arts diverses. “Els vuitanta oferien una vulgarització de l’art que el va obrir a tots els públics, però van generar un filtre econòmic que no s’havia donat mai: el preu de les obres es va convertir en el nou sistema de valor”, afirma Ortega. Alguns artistes com Gilbert & George es van queixar també sobre això i van optar per minimitzar la producció d’art.

I arriben els primers anys del segle XXI. Les noves tecnologies fan fàcil que tothom pugui expressar-se a totes hores i alhora permeten fer una difusió directa de tot el que un artista produeix. Aquí falta sumar-hi la crisi econòmica i la crisi de la institució artística, que fan que la continuïtat de les posicions properes a la idea d’autogestió en l’actualitat puguin explicar-se també per condicions contextuals. El que dèiem abans: l’autogestió ja no és tant un posicionament polític com una forma de fer.

“Molts artistes incorporen de forma natural els plantejaments Do It Yourself”, destaca Antonio Ortega. Si això és l’evolució i expansió d’una tendència que va començar com una rebel·lió política o si és una resignació per part dels artistes que no podien fer front a un sistema artístic regit per normes capitalistes, ho haurà de decidir el visitant de la Fundació Miró.

L’espectador de la mostra tindrà un punt a favor: en totes les cartel·les explicatives, l’artista Mariona Moncunill hi ha escrit algunes notes que ajuden a millorar la comprensió dels continguts i a tenir una visió crítica de la teoria d’autogestió. Perquè si l’optimisme fos de dretes, el qüestionament fins a l’extrem de les propostes pròpies seria molt d’esquerres. TIY: Think It Yourself.