Josep Maria Simon reflexiona sobre l’autoestima al CCCB

13.03.2012

 

“Qui ha experimentat aquest sentiment diu que esdevé virtuós quan puja i malaltís quan baixa” apunta Simon, “donada la seva cotització a la borsa de valors espirituals, hi ha qui pensa que l’autoestima no podia faltar a la llista de les possibles virtuts del segle XXI”.  Simon, arribava al CCCB però per repassar les diferents concepcions del valor, desmarcant-se de la visió única que promou l’autoestima “com un deure cívic d’efectes benèfics per a la salut comunitària”. “Les llistes de virtuts considerades com a positives han canviat al llarg de la Història”, va apuntar Simon. “Aristòtil entenia la virtut com un hàbit lligat a la vida feliç, mentre que Homer la trobava en els peus d’un atleta o d’un cavall que excel·lia sobre la resta per la seva velocitat. I els conceptes de virtut del Nou Testament o de Kant –que són divergents entre sí- tampoc no coincideixen ni amb el d’Homer ni amb el d’Aristòtil”.

Autoestima: origen i factors que la preserven

¿Quan neix el concepte d’autoestima? “La irrupció del concepte d’autoestima en el món de les virtuts té a veure amb una determinada manera d’entendre la virtut que troba en Benjamin Franklin la seva expressió més característica”. Franklin pensava la virtut “com una mitjà que permet assolir una finalitat: la felicitat. Tenia una concepció totalment utilitarista de la virtut”.  Més tard, “William James, a qui tothom atribueix la paternitat del concepte, el va forjar a finals del segle XIX per descriure un estat d’ànim relacionat amb la manera frankliana d’entendre la vida, en què la felicitat s’identifica amb l’assoliment de l’èxit. És de d’aquesta perspectiva que va propasar la cèlebre fórmula matemàtica segons la qual l’autoestima és igual al resultat d’una fracció que té les aspiracions individuals com a denominador i l’èxit com a numerador. Aquesta fórmula convidava a pensar l’autoestima a partir de la relació entre allò que ens proposem ser i allò que aconseguim”.

¿Què faria apujar l’autoestima? “Tenir una autoestima alta podria passar no només per un augment de l’eficàcia en l’assoliment de l’èxit o de la seva percepció subjectiva per part d’un mateix, sinó també per una moderació de les ambicions personals”. Però la pregunta clau seria, ¿què és ben bé l’autoestima? El terme ha patit moltes redefinicions.  “Alguns el veuen com un estat psicològic o com un sentiment personal variable davant la nostra situació en el món, d’altres el veuen com una qualitat que predisposa a l’individu a realitzar actes considerats correctes des d’una perspectiva estrictament ètica i la concepció d’autoestima com una virtut, troba la seva expressió més diàfana i genuïna en les obres de Nathaniel Branden, el gran apòstol de la fe contemporània per l’autoestima i en el seu poder de moure muntanyes”. Branden defineix l’autoestima com “la disposició a considerar-se competent per fer front als desafiaments bàsics de la vida i sentir-se mereixedor de la felicitat”. “Des que James va posar aquest concepte en circulació, la paraula ‘autoestima’ incorpora aquesta idea d’opinió sobre un mateix.

El camp semàntic del concepte ‘autoestima’

L’estima –que en anglès constitueix un nucli substantiu de l’expressió- no és sinònim d’amor sinó d’avaluació, en el sentit de posar preu o de posar un valor. L’autoestima no és l’amor que un té per si mateix, sinó un producte de la valoració que cadascú es fa de si mateix. El camp semàntic del concepte d’autoestima no és, per tant, el de la filautia de què parla Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac’, on es parla d’un amor a un mateix que només és virtuós quan es practica de manera filosòfica, és a dir, no buscant complaure les passions, sinó allò pel què cadascú és digne de ser estimat: la raó. Tampoc no  és l’amor propi de què parla Voltaire, que seria la base comuna de tots els sentiments de l’acció humana: el sentiment egoista relacionat amb l’instint de conservació”.

“Rousseau deia que l’amor propi sorgeix de la capacitat de comparar-se amb els veïns i de sentir-se maltractat quan es té menys del que –en tant que es vol- es creu merèixer”. El camp semàntic, doncs, de l’autoestima és el mateix que el de l’orgull, de vegades considerat com a positiu, i també el de la supèrbia o la vanitat i la vanaglòria, considerades com a qualitats negatives”. Un camp semàntic poblat de sentiments relacionats amb la opinió que cadascú es fa d’ell mateix, en què els grecs antics també hi havien situat l’hybris: la desmesura causada per un excés d’orgull, que segons expliquen els mites i les tragèdies de l’Antiguitat, portava indefectiblement cap al desastre”.

La definició d’autoestima que fa Branden “als ulls de Sòfocles podria considerar-se un cas d’hybris. Alguns experts han criticat la defensa a ultrança del caràcter virtuós de l’autoestima, particularment alguns psiquiatres que han subratllat que dels efectes de la falta d’autoestima no es pot deduir que una autoestima ufanosa sigui una panacea universal i es remeten a personatges històrics com Calígula o Jack l’Esbudellador, que pel que se sap no tenien problemes d’autoestima, sinó ben al contrari”.

Podeu veure la ponència sencera, clicant aquí.