Aurora Bertrana, “els tres primers quarts del segle XX, fets carn i sang”

18.05.2017

Literatura i vida són inseparables. I recordar Aurora Bertrana ens ofereix una visió nítida sobre una de les escriptores republicanes de l’època. Fa uns dies, el Centre Cultural la Mercè de Girona va reviure l’escriptora catalana en el marc de l’any Bertrana.

Aurora Bertrana

Neus Real, professora de la UAB, va oferir una oportunitat per redescobrir una vida de novel·la. I és que haver nascut entre el segle XIX i el XX, propicia una llarga llista d’esdeveniments i canvis: el flamant moviment modernista, la dictadura de Primo de Rivera, viure a la Polinèsia, la creació de la II República, el posterior franquisme i l’exili.

Els primers passos

Per entendre Aurora Bertrana, cal mirar-la com a una supervivent, nascuda el 1892 a Girona, i que va morir a Berga el 1974. Ella va ser l’única filla dels Bertrana que va sobreviure a la joventut. El seu pare, Prudenci Bertrana, va ser pintor i escriptor, i la seva mare, una força d’estabilitat en la seva existència. Va educar-se en els ambients de la burgesia vinguda a menys com a senyoreta, gràcies a la tieta Eufèmia que li va ensenyar el francès i a tocar el violoncel.

El seu canvi vital té lloc a Barcelona, on se’n va per aprendre a l’Escola Municipal de Música. Allà, sota la protecció de l’escriptora Carme Karr va entrar en contacte amb el món intel·lectual. El 1922 marxa a Suïssa, on tocant a una orquestra aconsegueix els diners restants per entrar a estudiar a l’escola de música de Ginebra. Però xoca amb la mentalitat suïssa, fracassa en els estudis i s’acaba integrant en un trio de jazz amb el qual tocarà arreu del país per guanyar-se la vida.

En aquesta etapa de joventut, comença a publicar els primers articles a La Veu de Catalunya. Coneix Denys Choffat, s’enamoren i es casen el 1925. Més tard, inundada de sentit literari, Aurora escriu en les seves memòries: “Casar-me em permetria continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida des dels sis anys, havia desitjat”.

La vida tropical

Els noucasats marxen a viure a Tahití del 1926 al 1929, on després d’un mes de viatge amb vaixell, descobreixen un indret paradisíac. Aquí, l’autora aconsegueix l’èxit amb l’obra Paradisos oceànics, on es presenta com a dona modera, franca i de mirada oberta, en cerca de la normalització cultural entre gèneres.

Aquesta màscara literària la converteix en una icona de la República. Participa en nombroses agrupacions femenines d’esquerres, com la Lliga femenina per la pau, el Front Únic Esquerrista, o el Front Francocatalà. Un personatge públic i un referent intel·lectual, del qual els diaris segueixen i publiquen la seva opinió sobre la societat i la política. Finalment, el 1933, l’Esquerra Republicana de Macià la integra en les seves llistes, i es converteix en la primera dona a aconseguir-ho.

El 1935, amb el desencís amorós, viatja a Marroc (tant de moda que està ara). Equipada amb la càmera i la llibreta, publicant diversos articles i el llibre Marroc sensual i fanàtic, on vol conèixer la figura de la dona dins d’aquell context. Aquesta essència viatgera, però, es veu truncada per l’alçament franquista el 1936. Dos anys més tard, decideix tornar a Ginebra per problemes de salut.

Exili i retorn

Sense haver-ho planejat, viu a l’exili fins al 1949, perd el seu pare i viu amb condicions precàries i pulmonies. Gràcies als seus amics, marxa de Ginebra per viure a Perreux, i posteriorment als municipis francesos d’Étobon i Prada. Allà viurà enmig de la bohèmia, i farà amistat amb personatges com Pau Casals o Pompeu Fabra.

En tornar a Catalunya, dedica la seva vida a la família i s’enfoca de nou a la literatura, mentre estiueja a Berga amb amics del pare. Durant la dècada dels 60, esdevé una de les figures representatives de la represa de la cultura catalana. Recobra l’èxit, la seva opinió torna a ser un referent social, i renova la seva literatura amb obres d’èxit com ‘Vent de Grop’.

El 1974, un any abans de la mort de Franco, Aurora mor deixant palès que va ser una dona amb una experiència vital extraordinària. Una escriptora catalana de preguerra i postguerra, viatgera impenitent, exiliada i ciutadana del món. Neus Real ens recorda que ella és “els tres primers quarts del segle XX, fets carn i sang”.