Assedegats, de poesia romanesa

4.09.2016

Les intrèpides Adia Edicions capitanejades pel poeta Pau Vadell, acaben de publicar ‘Assedegats – dos poetes transsilvans: Ion Mureșan i Ioan Es. Pop’, traducció de Xavier Montoliu Pauli i epíleg de Marc Romera.

Vadell, fidel al lema de la col·lecció ‘Ossos de Sol’ –és un intent de propagar la poesia, la llibertat i, en aquest cas, ses romanies- l’ha situada des de 2013 quan va néixer a Calonge –un llogaret que podria ser ben transsilvà si no fos per la mar tant a tocar- en el primer pla entre les col·leccions de poesia catalana i estrangera amb poetes com Ventura Ametller, Hilari de Cara, Francesc Garriga, Àngel Igelmo, Bàssem an-Nabris, Pau Sif, Lucia Pietrelli, Begonya Pozo, Eduard Sanahuja o el penúltim, Pere Perelló i Nomdedéu, entre d’altres.

Si tradicionalment Romania ha estat qualificada amb la denominació d’una illa de llatinitat envoltada de llengües i cultures eslaves o magiar, Mallorca s’està convertint en l’illa romanesa, per la presència de poetes romanesos o bé pel fet que Adia Edicions és la segona editorial insular en publicar literatura romanesa, després que Lleonard Muntaner Editor hagi fet una aposta per l’estudi del poeta Paul Celan, la reedició de l’antologia de Marin Sorescu i, properament, editi l’antologia poètica de Nichita Stănescu.

‘Assedegats’ és el títol de la traducció bilingüe de dos poetes contemporanis molt ben cotitzats al seu país i cada vegada més a l’estranger. Per gentilesa d’Adia Edicions a Núvol reproduïm íntegrament l’epíleg del poeta i editor Marc Romera, lector acurat de la poesia romanesa que ens va arribant a casa nostra.

Ion Muresan | © Tadao Shibata

Ion Muresan | © Tadao Shibata

 

Les restes del naufragi, per Marc Romera

A Romania, sembla que no estan per la brometa, en matèria de poesia. És com si el límit fos la ironia de Sorescu (1936-1996). Si es va més enllà, els camins que resten porten al sarcasme. El sarcasme com una ganyota provocada per l’expressió del mal que fa voler dir allò que pertany al territori del poema, és a dir, allò que no pot ser dit. La conyeta, que tant agrada en altres llocs, queda privada de camp per la presència del dolor. Perquè l’expressió dels qui van créixer, o en van viure les acaballes, en un règim que ho feria tot sota una ombra àcida i sorda, sembla marcada per aquest dolor que propicia, sobretot, el descobriment tardà d’una mentida. Així, tant en la poesia intensament polititzada d’Aurel Pantea (1952) com en la força vital de Marta Petreu (1955), que s’autoafirma entre religió i erotisme davant d’alguna mena de poder que es pretén absolut, llueixen el seu estigma a la pell de cada imatge, de cada analogia, com també ho fa Ileana Mălăncioiu (1940), que parteix d’una cruesa expressiva que neix del no haver pogut dir, del no haver pogut parlar des del país d’ombres en què va néixer aquesta impossibilitat de dir feta possible. Aquesta llaga canvia, però és permanent. Més joves, Ion Cristofor (1952) i Letiţia Ilea (1967) o Svetlana Cârstean (1969), combreguen en l’exhibició d’aquesta ferida que pren forma de paradoxa aplicada a l’explicació, o a una possible explicació, de la condició humana com a restes del naufragi. Letiţia Ilea esgarrapa el lector perquè rere la lucidesa de les seves preguntes, sota l’ingeni del seu llenguatge carregat de distància, llueix el dolor i supura una mena de frustració de no poder-ho dir. I malgrat tot, com que aquest dolor ho impregna tot, l’alquímia del poema s’aconsegueix. De vegades a un preu molt alt: el de maltractar el lector, amb el risc de pèrdua que això comporta. I en els més joves encara, com Oana-Cătălina Ninu (1985), la factoria de les imatges ha quedat apresa, i presa. I tot i que el dolor ha minvat, s’ha fet més discret i ha fet a l’altre més distret, la seva ombra travessa cada imatge com si això hagués de ser la sutura que converteix les peces visuals que actuen de martell en un poema que va cap a un únic sentit, i que no té fissures.

Aquesta cartografia de la poètica romanesa parteix d’un coneixement parcial, arbitrari, limitat, de la poesia contemporània d’aquell país. És la petita part que ens ha arribat i a la que hem pogut tenir accés si hem estat atents durant aquests darrers anys. Normalment s’hi ha infiltrat, com a transmissor, la veu de Xavier Montoliu, el nostre home a Romania, podríem dir, la mà que converteix en poesia nostra l’experiència poètica que ve d’allà. Sense Xavier Montoliu algú hauria d’inventar-se un tornaveu per fer-nos arribar aquest dolor amb la precisió i l’efectivitat amb què ho fa el nostre traductor, perquè és d’ell de qui primer parteix aquesta capacitat de captar i transmetre el dolor romanès.

Segur que hi ha expressions que s’escapen d’aquesta mena de diagnosi del dolor verbalitzat a partir de la imatge que pretén explicar i de les analogies extremades i extremes. Sigui com sigui, aquestes són algunes de les veus importants o significatives que travessen tres o quatre generacions de poetes i que casualment, malgrat la singularitat exclusiva i identificativa de cada una d’aquestes veus, hi ha un tret comú que les situa a les restes d’aquest mateix naufragi que és la Romania de Ceauşescu i la Romania de després. I és en aquesta veu ferida on trobem Ion Mureşan (1955) i Ioan Es. Pop (1958), on la seva violència expressiva ens desafia a abandonar la passivitat del lector per prendre partit i abandonar, ni que sigui mentre dura la lectura, la indiferència passiva de qui només passava a mirar.

A Romania, com al Québec, s’ho prenen en sèrio, això de la poesia. I Ion Mureşan i Ioan Es. Pop ens permeten tornar a aquest món de paraula on el dolor no es conforma, no vol, tornar-se dolçor a través d’aquest exercici que conforma el posar en pràctica la voluntat de dir el que no pot ser dit, sinó que busca, com a detonant estètic, el traspàs de la ferida al lector. Per fer aquest traspàs cal ferir, i per això les imatges que expliquen els poemes de Mureşan i de Pop no són confortables epifanies rabejant-se en la bellesa verbal que les ha creat, sinó que es busquen en la incomoditat, en el costat cantellut del vers, en el soroll que enerva mentre sorprèn i enrampa. És una poesia que ataca la poesia posant-la, despullada de convencions poètiques, davant del lector. I aquest és un acte de valentia i de renúncia, perquè els lectors van escassos i se’n poden perdre molts pel camí. Mureşan i Pop utilitzen el llenguatge. L’utilitzen, no estan al seu servei ni per reverenciar-lo i respectar les instruccions. El fan seu i el converteixen en experiència de dir, de crear dos mons molt diferenciats però amb aquella cicatriu, encara viva, que els traspassa. En algun moment semblen traspassats per l’eslovè Tomaž Šalamun (1941-2014) amb els seus soliloquis aparentment desencaixats. També semblen tocats en algun moment per un surrealisme al qual han arribat no a través de l’escriptura lliure sinó per l’altre costat, per aquella voluntat de voler explicar la realitat amb tal extrem de realisme però volent-ho disfressar («el poeta té l’obligació de no ser entès»!), aquella voluntat de dir la veritat mentint. I hi ha acidesa, acidesa per expressar una queixa, una mena de lament que no va enlloc però que buida, i que buidant fa fora el dolor. Les imatges que utilitzen Mureşan i Pop no són una carícia. El seu discurs no és celebració. El seu llenguatge no endolça les genives.

Ioan Es. Pop

Ioan Es. Pop

Mureşan retorça sense voluntat elegíaca un passat que prové del fred d’una existència basada en la supervivència i la limitació. Quan s’enfronta al present, aquest present apareix tacat d’una pàtina grisa que el lliga a un passat que encara pesa massa. La seva declaració de guerra contra la poesia a través de la poesia, esdevé evident, declarada, com si aquesta fos un mal congènit que condemna a patir el món des d’una sensibilitat que no ho pot digerir tot, i que si ho digereix ha de ser per després vomitar-ho al plat del lector, convertit en comensal còmplice i víctima alhora d’aquesta poesia que s’agafa al sarcasme com a via d’expressió lliure.

I és en els poemes més llargs que Mureşan s’apropa a Ioan Es. Pop, i en el sarcasme. Pop ens presenta un paisatge de desolació, una escena cremada i habitada pel desassossec i la perplexitat que sorgeix d’un simbolisme que de seguida es complicitat amb el lector. Escenes alcohòliques, rellotges que es desfan sobre la taula dalinianament, indiferència cap a la formalitat discursiva del llenguatge, però, sobretot, un escepticisme pesat, una mena de renúncia que ho acapara tot malgrat sucumbir a la voluntat de Pop de convertir tot això en una poètica intransferible que és, en definitiva, allò que acaba derrotant aquesta renúncia a què sotmet els habitants dels seus poemes.

Tant l’un com l’altre capaciten el llenguatge perquè aquest exerceixi una violència i, malgrat tot, el plaer de llegir-los, el sacseig de cada vers i el desafiament que ens ofrenen, els fan un regal ara ja imprescindible per a la nostra literatura.

 

 Actes i presentacions:

Adia Edicions ha previst encetar la temporada amb aquestes presentacions dels ‘Assedegats transsilvans’:

Dijous 8 de setembre, a les 20h, a la llibreria Nollegiu, del Poblenou. Amb Pau Vadell, poeta i editor del llibre, Marc Romera, poeta i epiloguista del llibre i Xavier Montoliu Pauli, traductor.

Dissabte 10 de setembre, a les 19h, a l’Escenari 1 de la Setmana del Llibre en Català. Presentació Forasters, amb l’editor, el traductor i l’autor de l’epíleg.

Divendres 16 de setembre, a les 20h, a Calonge. Festa AdiA.

Dissabte 24 de setembre, 12h30, a la llibreria Drac Màgic, de Palma. Amb els escriptors i poetes Biel Mesquida i Rosa Planas, l’editor i el traductor.

Dimarts 4 d’octubre, a les 19h30, a la llibreria Saltamartí, de Badalona. Amb la professora de romanès de la UAB, Ioana Alexandrescu, els poetes Odile Arqué i Paco Fanés, l’editor i el traductor.

Dimecres 26 d’octubre, a les 20h, a l’Horiginal. Festa AdiA.