Artigau: 50 anys capficat en la pintura

4.08.2017

Fins al 17 de setembre, al Castell de Benedormiens de Castell d’Aro es pot gaudir d’una pinzellada sobre els 50 anys de trajectòria artística de Francesc Artigau. Reproduïm el text de la comissària, Barbara Marchi, al catàleg de l’exposició.

“Arianna”, pintura de Francesc Artigau (2003-2005)

La que surt del pinzell de Francesc Artigau és una pintura mental i alhora tangible i immanent. Ho adverteix Arianna (2003-2005), quadre que dóna la benvinguda al recorregut de l’exposició. Amb una presència cromàtica i un equilibri compositiu impecables captiva la mirada. L’ull ja no abandona la tela un cop adverteix que l’espectacle sensorial amaga un entramat complex: la voluntària ambigüitat espacial generada per les lleugeres desviacions de perspectives i per una il·luminació d’origen misteriosa alerten que estem lluny de la il·lusió mimètica: les figures que habiten el quadre ens interroguen sobre què és la pintura.

Travessa la composició un joc de miralls. A la dreta, una noia vestida de groc s’observa desdoblada com a obra d’art sobre una tela que només copsa la seva ombra; a l’esquerra, li fan eco dues figures femenines, reproducció d’un cartell amb frescos pompeians penjat a l’estudi de l’artista: teles que restitueixen simulacres, imatges que recreen només la patina superficial d’altres. En el mig d’aquest diàleg avança segura Adrianna, eix central de l’obra, que guia l’artista pel laberint de la creació i alhora fita l’observador perquè en sigui partícip. Ens encarem a una pintura carregada d’interrogants. Mental, doncs. Però també tangible i immanent perquè Adrianna ens convida a una reflexió mai purament especulativa i que no existeix sense la materialitat de la pintura, reclamada pel pinzell que amb desimboltura té a la mà l’artista, també retratat al quadre. Així mateix, la mestria d’Artigau capaç d’esprémer a fons les possibilitat expressives en cada tria cromàtica i en cada solució compositiva, ens recorda que el procés amb què la pintura plasma les imatges passa per pigments, colors, textures. La seva presència física es desplega aquí i ara: el cendrer en primer pla reivindicació d’autoria de l’artista, fumador situa l’obra en un temps determinat, el dels contemporanis a qui es dirigeix.

Que la pintura parli de si mateixa és una constant en la recent recerca visual d’Artigau que no ens la presenta mai com a investigació abstracta, sinó com una vivència personal: l’art pobla les seves creacions tan com ho fan els familiars o els companys artistes dels tallers del carrer Sant Pere més baix o els escenaris quotidians com el seu estudi i les botigues del barri. Si cada dia Francesc Artigau tradueix incansablement en dibuixos i pintures tot el que l’envolta i l’atreu, no sorprèn que el seu espai de treball, el diàleg amb els grans mestres o les reflexions sobre l’acte de pintar protagonitzin les seves creacions. Amb la naturalitat d’un gest quotidià l’artista ens ofereix, doncs, figures ocupades a dibuixar ja sigui sobre una llibreta –com en Dibuixant o Frederique dibuixant, ambdues del 2016– o com a plasmadores de l’obra que habiten. En Frederique amb perer (2016), una de les seves models favorites, pinzell a la mà, omple la tela d’una trama de fulles i fruits, simultània citació de motius romans i renaixentistes i d’una sèrie recent d’Artigau. Sort semblant toca al seu gos que en Trufa pintora (2016) s’apresta a estrenar una tela impol·luta, mentre mira fixament l’observador i el convida a participar al trencaclosques d’imatges que el rodegen: des de la picada d’ull a El mono pintor de Picasso (i Chardin) a la prodigiosa aparició d’un senyor d’una pintura xinesa entre els aprenents d’aquest taller. Estem convidats a desxifrar un condensat de referències múltiples i a fer-les nostres. Així, com si xerréssim de coneguts comuns i no pas adoctrinant-nos amb erudicions, Artigau ens refresca el mite de l’origen de la pintura a Cercant l’ombra (2005): segons Plini el Vell derivaria de l’ocurrència d’una llegendària noia de Corint qui, per retenir la memòria de l’estimat abans d’un adéu, n’havia traçat el perfil a la paret resseguint-ne l’ombra. Si Artigau al·ludeix a un art com a reflex efímer i simulacre, amb la vivacitat cromàtica i la presència de les figures, catapulta l’escena a una actualitat de la qual participem. La mirada del retratat reclama la nostra complicitat.

“Cercant l’ombra”, obra de Francesc Artigau (2005)

La perícia de l’artista ens fa confortable passejar per escenaris on colors sovint contrastants generen harmonia i jocs de múltiples perspectives estableixen equilibri. Ens aplana així el camí per endinsar-nos en el seu imaginari on l’art forma part del món real i un botiguer del Mercat de Santa Caterina ens és tan proper com la nena sortida d’un quadre de Rembrandt que camina entre parades on els formatges adquireixen un aire metafísic entre De Chirico i Piero della Francesca sense perdre la tangibilitat dels que comprem cada dia. Ni genera estridor que el bàrman del Bar de la Trini tiri una canya amb una camisa que sembla de domàs mentre un personatge sortit d’un quadre de Max Beckmann seu a la barra. Ja ens el coneixem, aquest home de la barra. És el que a Diumenge al matí, SandwiChez (2016) demana un cafè a les atrafegades cambreres d’aquesta cadena de restauració, un més entre els clients. El proper a ser servit serà la senyora sortida d’una estampa japonesa? O el grotesc ocellet amb un embut per barret agafat en préstec de El Bosco? O se’ls avançarà Santa Eulàlia a demanar un té per escalfar-se de la neu que ha caigut sobre el seu cos despullat?

Les convivències singulars de l’artista esdevenen naturals un cop ens familiaritzem amb els seu articulat mapa de referències vitals i artístiques . En el fons, podria ser ell el protagonista d’una de les seves obres més recents, La col·leccionista (2016), que reuneix objectes diversos a l’estudi de l’artista. És allí on es materialitza la recerca de l’artista-col·leccionista que troba, fa pròpies i disposa en una personal taxonomia les troballes seleccionades entre quotidianitat i història de l’art, present i passat, que conformen un variegat vocabulari. Combinant-ne els elements en conformacions sempre renovades i sorprenents es construeix el diàleg intern a les teles i entre diferents teles. Si a La col·leccionista apareix novament el seriós calb de Beckmann i el xinès de Trufa pintora, l’escultura cretenca ens remet a un món antic que retrobem al vas àtic de Georgina (2016). En aquesta tela la neta de l’artista ens mira fixament com feia el protagonista de Cercant l’ombra, mentre a les seves espatlles els col·legues veïns d’estudi repeteixen la tertúlia selecta que ja celebraven a El Taller (2015). Al fons una silueta d’un blau encès ens remet a la dansa matissiana que anima Xiringuito a les Medes (2016), on les propietàries, tan ocupades com les de SandwiChez, serveixen un grapat d’escultòrics clients que condensen les etapes de l’estatuària antiga. Davant de la mirada d’una cambrera no menys absent de la que protagonitza Bar at le Folies Berger flueix la cervesa Bas, la mateixa que trobem a l’obra mestra d’Edouard Manet. Aquesta citació explícita reapareix com a punt focal en El xiringuito entre el vici i la virtut (2016-2017). La possible erudició del títol parcialment robat als versos de Miquel Àngel (o al Paolo Veronès del Prado) es dissol en l’explosió cromàtica de l’escena de platja que harmonitza la multiplicació de referències i ens les apropa. El ganivet de l’home barbut ja no té l’atrocitat del què degollà Holofernes i la safata transporta un botí més ordinari que el cap de Baptista: l’entrellat densíssim de referències es trasllada a la normalitat quotidiana l’escena. En formen part també el ja conegut personatge de Beckmann i una rejovenida Dora Maar que figura també –procaçment mediterrània com Picasso mai l’havia pintat– a L’illa misteriosa (2016). Mentre un noi amb una còfia robada a La boda camperola de Brueguel el Vell ens convida a l’arròs que comparteixen a la platja, Dora ens desvela les restes del banquet amagades sota la taula, un quadre més dins del quadre. Com ens explicava Arianna, Artigau sovint crea metaobres que inclouen l’observador i la reflexió sobre l’acte de pintar.

“Diumenge al matí, SandwiChez”, Francesc Artigau (2016)

Múltiples capes s’entrellacen aglutinades per la coherència intrínseca del món d’Artigau que fusiona en una única realitat les seves relacions personals i quotidianes, l’actualitat i els mestres de la tradició pictòrica. Aquesta harmonia es reflecteix en la tècnica. Oli, tempera, dibuix a tinta, colors molt aiguats que desvelen el fons, grisalles, pigments vibrants que hipnotitzen l’ull amb la seva potència: diferents possibilitats expressives conviuen feliçment, a vegades fins i tot en una mateixa tela, a més de crear ressonàncies entre una obra i una altra. Quan no és una misteriosa criatura de El Bosco, és un blau cel, un taronja violent o un terra mate a conduir el recorregut que porta d’una peça a l’altra. També ho fa la mestria en construir perspectives complexes amb espais articulats sense que mai dispersin la mirada, concentrada en la solida estructura de les teles.

Les obres dels anys seixanta i setanta que s’afegeixen a les recents en la present exposició evidencien la coherència de l’univers de l’artista, profund coneixedor del mitjà que enriqueix de constants diàlegs amb la tradició pictòrica. En obres com Els vençuts (1961) i Arribada d’immigrants (1962), properes al realisme social del moment, defuig tot patetisme, buscant en primer lloc de les qualitats intrínseques de la pintura, amb pinzellades generoses de colors terrosos i foscos, i una simplificació geomètrica de les formes de soliditat escultòrica. Des del final dels seixanta la fidelitat al color i la presència viva de la realitat apropen Artigau al pop art, que mai deixarà de reinterpretar. En El bocata (1968) la força dels taronges assumeix trets d’inquietant ferocitat i el protagonista que devora el seu àpat és una versió moderna del goyesc Saturn devorant un fill. En Brindis (1968) subverteix el dramatisme d’una grotesca escena d’accents baconians a través del desdoblament irònic en rajos X de vibrant cromatisme que recorden l’Equipo Crónica o l’italià Valerio Adami. Novament és el color a desvelar en Tuset Street (1969) la frivolitat glamurosa del moment. La pintura en sí és la protagonista última també durant la preocupació ecologista dels primers setanta: en els desoladors paisatges d’escombraries de Paisatge futur (1972) i Desastre ecològic (1972) continuen fascinant els colors, reflexos i textures amb que Artigau ens presenta bosses de plàstics i envasos de tota mena.

A fer de fil conductor entre les etapes creatives de l’artista és l’entrega més absoluta a la pintura, les seves possibilitats matèriques i cromàtiques i equilibris compositius al servei d’un imaginari personal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Per què es repeteix aquí la mala praxi de no especificar-hi un enllaç més explícit o, almenys, en el mateix text, dels horaris i manera d’arribar a un espai que de cap manera és ben conegut ?
    És un vici constant en el nostre periodisme, no diguem ja d’informar dels mitjans i horaris dels transports públics……que a veure art només hi van els qui tenen cotxe !. És sabut i és profecia.

  2. Ho hauria d’haver fet al començament, però m’he encès per una qüestió pràctica que m’enerva per la seva permanència, lesiva per a la cultura.
    Gràcies per l’article, Sra Marchi.