El concepte d’art com a creació humana i artificial en contraposició a allò natural va ésser erradicat als seixanta amb moviments d’avantguarda com el Land Art. Avui, aquest moviment artístic fortament lligat a l’ecologia troba en els mateixos ecologistes i en les institucions uns opositors inesperats, a l’hora que planteja de nou el debat sobre la intervenció de l’home als espais naturals.
Enguany, a Andorra, fins a l’agost, es celebra la 2a biennal de Land Art. És una de les inusuals i indiscutibles cites d’art en l’entorn natural. Precisament, algunes de les peces que en componen el catàleg d’obres han estat criticades, i fins i tot retirades, perquè la seva presència pot afectar negativament el medi ambient. Simultàniament, a les illes Balears, també han aparegut veus d’alarma sobre la modificació del paisatge per part dels turistes que simulen tècniques pròpies del Land Art com són la creació de torres de pedres en equilibri o fites.
Aquests dos fets suposen per al Land Art dos reptes i replantejaments crítics. En primer lloc, hom assumeix que les barreres en la creació artística són una censura inacceptable en les societats postcapitalistes, i, en segon lloc, allò que el Land Art pretén és potenciar i respectar la natura però mai destruir-la. Revisem, doncs, cadascun d’aquests supòsits amb la clara finalitat de defensar el Land Art o qualsevol pràctica artística del medi natural.
La censura ecopolítica
De museu endins, l’art pot mostrar les més baixes passions, pot ser groller i fins i tot es permet de ser lleig i desagradable. Un cop enterrats els déus, només la monarquia i els líders religiosos poden suscitar polèmica i les obres que els menyspreen poden ésser retirades de l’exhibició pública. La resta d’obres encara posseeixen l’aura que W. Benjamin creia desmitificada i pocs realment posen en dubte el seu valor.
Ara bé, a l’espai públic, una obra catalogada dins el moviment Land Art, com ha passat a Andorra, pot ser retirada sense debat ni cap més explicació que un possible (encara que poc probable) dany ecològic. Com a mínim, no deixa de sorprendre que l’obra, una senzilla xarxa arran de terra, pugui ser retirada amb tanta facilitat pels responsables del Govern andorrà quan el país està ple de carreteres que foraden muntanyes i de quilòmetres quadrats de xarxes que aguanten les esllavissades. No cal que fem referència al desastre mediambiental que suposa la urbanització d’espais naturals com la construcció de parcs d’aventura, ampliació de pistes d’esquí o altres projectes de caràcter faraònic amb finalitats comercials.
Similarment, a les Balears es queixen de les torres de pedretes (i no només) que fan els turistes quan en realitat ja s’ha destruït la major part del litoral amb el seu esperpèntic model turístic. Seria i és sospitós que un agent rural advertís els turistes que no fessin torres de pedretes o s’enfanguessin amb llots quan a poca distància s’alcen hotels i apartaments que han arrasat amb l’espai natural. Tots sabem que el manteniment d’un model turístic com el que exploten des de fa dècades és devastador per a la natura. No cal entrar en relativismes, però ni el supòsit que cent persones alhora facin torres de pedretes de 10 cm és comparable a un complex hoteler a tocar dels espais naturals, per exemple. Perquè entre la intervenció (art) i la construcció (negoci) hi ha un món. La diferència radica en el fet que la intervenció, si modifica el paisatge, és a petita escala i de forma efímera; en canvi, la construcció comporta la destrucció a l’engròs de l’espai natural de forma quasi permanent. I dic quasi, perquè quan ens extingim els humans, segurament la nostra civilització quedarà soterrada o absorbida en qüestió de pocs centenars d’anys.
El que no és respectuós és òbviament la censura ecològica com arma política. No cal ser massa perspicaç per adonar-se que el braç polític de l’ecologia distreu l’atenció en minúcies mentre en nom del progrés no aturen o permeten la construcció d’urbanitzacions en boscos cremats, autopistes que trenquen serralades, ports esportius que destrossen rius i litorals, estacions i línies d’alta velocitat a les valls, aeroports i altres obres públiques innecessàries que alteren incomptables ecosistemes valuosos, a més de prospeccions i explotacions al costat de parcs naturals. És a dir, la destrossa de la natura és una qüestió de rendiment econòmic i l’art, com que no pot ser quantificat en benefici monetari directe, no entra en el joc permès i, per tant, se’l pot censurar políticament per la via ecològica per fer invisible la inoperància i mostrar el seny de les administracions. Però no som rucs, sabem que en l’actualitat els espais naturals ho són perquè no es poden explotar comercialment, com és el cas del delta del Llobregat. I donat el cas, si ja està protegit es pot mirar a una altra banda com passa a Doñana.
El Land Art és sospitós perquè és esmunyedís i evidencia la vertadera manca d’ecologia dels polítics i d’una bona part de la societat. El moviment Land Art és molt més sostenible que qualsevol altre art de paret blanca que necessita transport i conservació museística durant segles per perpetuar el patrimoni dels grans col·leccionistes privats. El Land Art és en realitat molt més ecològic que menjar-se un entrepà de fuet perquè no desforesta per plantar blat i no contamina de purins els aqüífers, o dit en altres paraules, és ecològic perquè és efímer i a petita escala, com les torres de pedres. Perquè tot, tard o d’hora torna a l’estat inicial. A més, les torres de pedretes suposen una interacció directa amb la natura que fomenta i en produeix un gaudi, una pau i un respecte a la natura, i és especialment recomanable per als més joves.
Art naturalment efímer
Des de les construccions de pedra de Goldsworthy fins als empaquetats de Christo, el Land Art es caracteritza per utilitzar el paisatge com a eina i inspiració i per ser efímer, tant per la seva retirada després d’un temps o perquè senzillament és absorbit per la natura, si no és que els mateixos humans destrueixen les intervencions dels artistes. La caducitat (que no l’obsolescència) del Land Art és la garantia de la seva ecologia, i el paisatge i l’ecosistema queden restituïts.
Com diu William Malpas, teòric d’aquesta disciplina, el Land Art fa que l’espectador torni la mirada cap a la natura, no només per la seva coneguda bellesa sinó també per la possibilitat de visualitzar noves formes i gaudir de la seva poètica. El Land Art fa prendre consciència de la natura, mobilitza la gent fora de l’àmbit urbà per conèixer, admirar i replantejar espais naturals com les escultures subaquàtiques de Jason Taylor. I és clar, és una intervenció humana, sí, però força respectuosa, comparable a la de l’home neolític.
Això és així per la ja citada caducitat del Land Art. Una carretera o un edifici no es desmantella, i els possibles danys, si és que es produeixen, són remeiables i reversibles fins i tot sense la intervenció humana. Aquest fet, com a mínim, hauria de fer pensar a la casta política que en lloc d’acarnissar-se amb l’excusa ecològica, farien bé de potenciar i impulsar iniciatives com les de Pere Moles a Andorra, ja que al Principat com a les Balears, una xarxa o unes pedretes en realitat no són devastadores. Només cal donar un cop d’ull per veure com Andorra està sobreedificada o com les platges del mediterrani són inaccessibles i brutes per terra o per mar.
Land Art, l’art de l’amor a la natura
No deixa de ser inversemblant i corprenedor que les obres i els mètodes dels artistes del moviment Land Art siguin focus de crítiques per part de les institucions. Les obres i procediments estan pensats amb i per a la natura, amb una clara intenció: que el públic conegui, pensi, admiri i respecti el medi ambient, ja que els artistes, dels quals formo part, ens passem eternitats al bosc, al riu, a la muntanya o al mar. Esperem dies perquè broti una planta o desglaci un rierol; a voltes, esperem els canvis d’estació per compondre amb uns colors concrets, utilitzem materials que trobem in situ i si els portem d’un altre lloc no els abandonem mai, fins i tot, com bons animistes, demanem permís i donem gràcies als éssers vius o als llocs on intervenim.
Per tot això que he exposat fins ara, seria convenient que els turistes de les Illes seguissin fent torres de pedres. Això voldria dir que prefereixen anar a conèixer un espai natural i interaccionar-hi que anar a una discoteca a aixecar el colze. I si a més, mentre fan les torres de pedres, aprenen quina geologia tenen les Illes, quins animals o flora són endèmics encara millor. I si ho comparteixen a l’Instagram com l’activitat de lleure més recomanable suposarà menys turisme de balconing. El mateix que passa a Andorra, estic convençut, malgrat que soni a lluita de classe: és més preferible el turista de paisatge que el de compra, perquè no us sona l’eslògan que és “un país dels Pirineus” i no el celler d’Escòcia, o l’estanc espanyol? O la frase és un eufemisme?
Convindria llavors recordar que les lleis i les crítiques haurien de ser proporcionals. Malgrat que sabem que no ho són. Si retirem amb tanta facilitat una xarxa d’un mirador d’Andorra també s’haurien de retirar uns quants quilòmetres de telecadires, per posar un exemple, i amb molta més rapidesa per l’impacte que fan. Però, és clar, amb diner es pot comprar i compensar tot, no?
Enllaços:
http://politica.elpais.com/politica/2017/05/03/diario_de_espana/1493797903_598656.html
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals