Arrenca el Screen Festival

17.05.2012

 

Screen Festival

Loop és una de les fires mundials dedicada al videoart. Amb seu a Barcelona, al seu voltant va créixer i, posteriorment, es va independitzar la programació del Screen Festival, un esdeveniment amb caràcter propi que aquest any celebra la seva desena edició. Tot una efemèride que es va inaugurar oficialment ahir amb la mostra The eyes of the soul a la fundació Francisco Godia. Un recull de 17 obres de vídeo provinents de la col·lecció dels francesos Isabelle i Jean- Conrad Lamaître, membres dels comitès de selecció de Loop, i ha estat comissariada per Nathalie Viot, responsable d’adquisicions d’art contemporani de l’Ajuntament de París. Tots ells van acudir a la presentació d’ahir a la tarda junt als directors de Loop i Screen, Carlos Durán i Emilio Álvarez.

I only wish i could weep, del grup Atlas, obre l’exposició. Uns accelerats minuts de posta de sol on els personatges a contrallum apareixen fugaçment i es converteixen en simples ombres. Un avís de la fosca que envairia l’espai annex per facilitar la visió de les projeccions. Al seu costat Mathias Müller ens angoixa amb Phantomas, un aglomerat d’imatges en negatiu connectades gràcies a l’efecte espectral que provoquen. John Menick, artista i cineasta establert a Nova York, és present amb The secret life of things, el vídeo- testimoni en què un misteriós home captat en primer pla revela les seves obsessions sobre pel·lícules que parlen dels últims habitants de la terra.

Davant hi trobem una de les peces més interessants del conjunt. L’autor és Christian Marclay, artista que obtingué gran popularitat per The clock, l’obra guanyadora del lleó d’or a la Biennal de Venècia de 2011, vint- i – quatre hores de metratge amb milers d’escenes provinents de films de tota la història del cinema. Aquí el matrimoni Lamaître ens presenta Mixed Reviews, on els gests de l’actor sord Jonathan Kovacs interpreten amb l’American Sign Language unes crítiques musicals sense haver pogut escoltar l’objecte sonor concret. Tot i la impossibilitat de comunicar un llenguatge tan precís com el formal en la música, amb el gest s’intenten traduir les crítiques llegides.

Avançant per la cambra gairebé a les palpentes, trobem projectat el divertit Timeline de Julien Crepieux: el viatge d’una minúscula pantalla que es mou nerviosa. Hi passa quelcom a través d’ella però no es veu per la mida, tot i que els subtítols caracteritzin les converses de la narració que suposadament ens és mostrada. Després de Melik Ohanian i el seu Night Snow, encara hi ha espai per uns petits monitors ocupats per Frank Hesse i amb From Sta. Croce to the Art History Institute, i Elisa Pôme amb La passier des fils. Les dues obres que acaben d’omplir l’espai inferior poden concebre’s com un duet, ja que A drift de Jelika Rudelius, i Junks, de la dupla Jeroen de Rijke/ Willem de Rooij, presenten un seguit de personatges al límit de les seves capacitats. Destaca la segona obra pel tractament estàtic dels actors, filmats en un quiet primer pla, que ensenyen tota la seriositat dels seus rostres durs per interpretar uns drogoaddictes.

Ja al pis superior de la fundació hi trobem Melvin Moti amb The black room, A necessary music de B. Gibson o Cecile Hartmann amb Achrone. Especialment interessant és Dominique González- Foerster, de qui ja es va poder visualitzar un bon material fa dos anys al CCCB dins el cicle Xcèntric. En aquest cas tenim Riyo, un pla- seqüència de deu minuts rodat en 35 mm, que mostra el desplaçament per un riu de Kyoto mentre sentim una conversa telefònica en off. Aquest fragment està inclòs dins la famosa trilogia de González- Foerster, realitzada en tres localitats especials: Kyoto, Hong Kong i Rio. Aquestes darreres obres es troben enmig l’altra exposició permanent de la fundació Godia, que té peces tan allunyades del videoart com olis de Sorolla i Ramon Casas. Sigui el contrast premeditat o no, és fantàstic.

Emilio Álvarez declarava entre els assistents a la inauguració -figures destacades com Joan Oller, director del Palau, o representants institucionals com Llucià Homs de l’ICUB- , que amb els 138 espais d’exposició que tindrà Loop aquest any, es vol posar Barcelona a l’epicentre de l’art contemporani i el vídeo. De moment té els ingredients per fer-ho. Fins el 2 de juny, Screen ocuparà tota la ciutat amb 1.000 obres de 519 artistes, repartides entre exposicions, rutes, projeccions i col·loquis, com In Focus/ What about production, dins el Screen Forum Pro, que versa sobre els nous models de producció i finançament del videoart.

 

Twitter Jordi Vernis: @quadernsf