Arquitectures per als nous temps

3.10.2012

El primer pavelló de Catalunya i les Balears a la Biennal d’Arquitectura de Venècia va acollir l’octubre passat el talent arquitectònic més jove de casa nostra. Ara l’exposició ‘Vogadors’ arriba íntegra a l’espai Fabra i Coats de Barcelona. Recuperem la crònica que en va fer Carolina Rosich des de Venècia.

 

Casa de Francesc Cifuentes a Bunyola

 

A les antípodes de l’arquitectura icònica, aquests arquitectes tenen com a principi l’economia de mitjans. Per això treballen amb materials modestos com la fusta, el ciment, o la ceràmica, que a les seves obres agafen una nova plasticitat. A l’ampliació de l’Institut Josep Sureda, Aina Salvadó i Alberto Sánchez, han aconseguit donar un nou valor a un material amb poc estatus, el bloc de formigó, que pren formes suggerents a la façana de l’edifici.

 

Jaume Blancafort i Patricia Reus han fet una casa per a tres germanes a Múrcia

Si es para bé l’orella, el primer que se sent quan s’entra al pavelló català i balear de Venècia és la remor llunyana d’unes onades. Som en una antiga nau naval veneciana, molt a prop del recinte de la Biennal i el so del mar, que es projecta en una pantalla, acompanya el visitant que de seguida topa amb una primera imatge. Una fotografia en blanc i negre, envellida pel pas del temps, amb uns remers. O més ben dit, uns vogadors. Deia l’escultor Jorge Oteiza que “qui avança creant quelcom nou, ho fa com un vogador, avançant endavant, però remant d’esquena, mirant enrere cap al passat, cap allò existent, per poder reinventar les seves claus’. I així, expliquen els comissaris d’aquest pavelló, Jordi Badia i Fèlix Arranz és com treballen els nou equips d’arquitectes que han seleccionat per a l’exposició. “Sense perdre el contacte amb la tradició”. Per això, a aquests joves arquitectes – tots tenen entre trenta i quaranta cinc anys- els han batejat com els “vogadors” de la nostra arquitectura.

Aquestes arquitectures han tornat a posar l’usuari al centre del projecte. “Potser el més important és el valor que donen a la persona” diu Badia. I ara, una cançó infantil capta l’atenció dels visitants. La canten en un vídeo els nens, els usuaris, de la llar d’infants de Pratdip de Núria Salvadó i David Tapias. Aquesta és l’obra que obre el recorregut pel cor de la mostra. És un edifici auster, revestit de maó calat, el material que s’ha utilitzat habitualment per construir les granges del poble. L’escola busca la complicitat amb el paisatge, el diàleg amb l’entorn, com la casa de Francesc Cifuentes a Bunyola. “Quan arribes al lloc, el millor és no tocar res i aprofitar totes les circumstàncies, aprofitar les forces del vent cap endavant. Mai en contra”. Diu Cifuentes. “T’adones que l’arquitectura popular, els pagesos, els mestres d’obres ho aprofitaven tot”. L’arquitecte mallorquí ha sabut aprofitar tota aquesta saviesa popular per construir una casa sobre uns bancals. És un habitatge senzill, mediterrani, que s’adapta amb intel.ligència a la topografia del lloc.

 Jaume Blancafort i Patricia Reus han optat en canvi per la fusta per a la construcció de la casa per a tres germanes a Múrcia que el sol i el pas del temps farà envellir al mateix ritme que les seves habitants.

Entre les obres que s’han escollit per al pavelló català i balear, impulsat per l’Institut Ramon Llull, hi ha habitatges, escoles i altres equipaments públics com les piscines a Jesús (Tarragona) que firmen Josep Camps i Olga Felip o l’Escola d’art i disseny d’Amposta de David Sebastián i Gerard Puig.

Cada projecte es presenta amb una fotografia de gran tamany, plànols i mostres de materials però a més, cada equip d’arquitectes ha dissenyat un objecte relacionat amb l’obra. Beth Capdeferro i Ramon Bosch, per exemple ofereixen als visitants dues cadires i uns auriculars que ens permeten submergir-nos en l’ambient sonor dels dos patis de la Casa Collage, un edifici del Call de Girona que han rehabilitat amb delicadesa i encert. El treball els va valer l’últim Premi Mies Van der Rohe per a arquitectes emergents.

 

Bosch i Capdeferro han obtingut el premi Mies van der Rohe

 

“No hem d’entendre el patrimoni com un element fossilitzat si no com un element de transformació i adaptació als nous usos urbans de la ciutat”, assenyala l’arquitecte Jaime J.Ferrer que ha transformat unes naus de la fàbrica de Can Ribas de Palma en espai públic. “És com el treball dels poetes que intenten donar nous significats a antigues paraules. En aquest cas, el treball de l’arquitecte és donar nous significats a elements del patrimoni industrial”. Meritxell Inaraja també ha sabut reconvertir la fàbrica de La Seca al carrer dels Flassaders de Barcelona en un espai per a la creació escènica sense desvirtuar les característiques patrimonials de l’edifici.

 

Intervenció de Meritxell Inaraja a La Seca, Barcelona

 

Un arquitecte veterà, Ramon Vilalta, de l’estudi d’Olot RCR Arquitectes, recorda que “l’arquitectura és cultura. I les últimes dècades, l’arquitectura ha estat un dels pals de paller de la cultura catalana”. I és inevitable donar-li la raó després de recórrer tot el pavelló que reuneix en un mateix espai l’arquitectura catalana i balear del passat, del present i del futur.

150 obres contemporànies d’arquitectes catalans i balears serveixen de pròleg a la mostra. I 20 obres dels mestres, de Jujol a Miralles, fan d’epíleg. Totes elles revelen que hi ha una manera de fer arquitectura genuïnament catalana i balear que ara una nova fornada de professionals s’ha fet seva. Amb respecte, creativitat i sentit comú. Com indica Jaime J.Ferrer “compartim la sensibilitat amb el lloc, amb els materials, amb una manera de fer que té a veure amb la humilitas. En aquests temps és molt important reivindicar la humilitas. La humilitat”.

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes: