Arquimbau reneix de les cendres (franquistes)

7.09.2016

El perfil d’un home davant d’una tomba polsegosa al Cementiri del Poblenou, dep. I, illa 4a, nínxol 705. Porta un ram entre les mans, i el col·loca on solen deixar-se les flors quan un va al cementiri. [Avís als lectors: aquest passatge està ficcionalitzat. Es tracta d’un fet real amb un afegitó de la redactora. Si hem de ser objectius, a la tomba d’Arquimbau  “hi ha una làpida gastada amb una inscripció, sense nom. El pas del temps només deixa entreveure que hi ha un nen al nínxol”].

A la tomba s’hi llegeix Rosa Maria Arquimbau, que va ser periodista i escriptora. “Per mi Arquimbau va començar com un afer d’una nit i va passar a ser una altra cosa; era una nota a peu de pàgina d’altres llibres. Va morir oblidada, volia que sentís l’escalf d’algú”.

Rosa Maria Arquimbau i les seves celles.

Rosa Maria Arquimbau i les seves celles.

L’home és l’estudiós Julià Guillamon i conversa amb Joan Sala, editor de Comanegra. Som a la Setmana del Llibre en Català i celebrem la publicació, a cura de l’estudiós, de L’enigma Arquimbau (Editorial Comanegra, 2015), que inclou un facsímil esplèndid de l’obra “Història d’una noia i vint bracelets” de la mateixa Arquimbau. Al revers del facsímil s’hi llegeix “3 Ptes”. “L’hivern del 2014, mentre preparava una exposició fotogràfica de Toni Vidal, vaig trobar el retrat d’una dona amb una gran expressió de tristesa”, explica Julià Guillamon. Tenia una bellesa fotogènica, provocativa —també de gran, amb aquella franja platejada al mig del crani. A Guillamon el van sorprendre, sobretot, les seves celles llargues, finíssimes, perfilades. Rosa Maria Arquimbau (1909-1992) va publicar a finals dels anys 20 i principis dels 30, època del periodisme i feminisme combatiu. Va ser “nota a peu de pàgina” de Sagarra i de Ramon Xuriguera, amb qui va cartejar-se. Quan s’escrivia amb Xuriguera no afegia mai el cognom, però Guillamon li ha sabut reconèixer la lletra.

En una ocasió, Arquimbau va veure’s immersa en un triangle amorós amb en Joan Casanovas i una vedette del Molino. Aleshores no li va fer gens de gràcia (“va tenir un atac de banyes”), i a posteriori va plasmar-ho en alguna de les seves obres de ficció. En anys de la República havia publicat “Nudisme amb sabates” al setmanari La Rambla, en òbvia ironia dels nudistes de Sant Cugat que es guardaven de despullar les plantes dels peus. A l’Arxiu de la censura de Madrid, Guillamon va trobar uns papers signats per ella titulats “Història de la prostitució al llarg del temps”, i el text deixava clar que tota dona més vàlida del compte ha patit la creu de ser titllada de puta o de bruixa, o totes dues coses. A “Cor lleuger”, publicat també per Comanegra sota el títol Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt, Arquimbau ens trasllada als prostíbuls del carrer Laforja, on ella va viure uns anys.

Militant d’Esquerra Republicana, Arquimbau va treballar a l’Ajuntament. Quan Franco va apoderar-se de Barcelona ella (com van fer d’altres funcionaris) no va acudir a la feina. Els falangistes van fer un informe sobre ella que Guillamon ha trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de l’Ajuntament de Barcelona i que deia així: Rosa María Arquimbau, papel destacado como roja, conducta moral pésima.

El seu rastre, si no fos per la feina que ha fet Julià Guillamon, seguiria sent pràcticament desconegut. Dona lliure il·lusionada per la República, Arquimbau va viure la patacada de l’exili i va deixar-ne constància a Quaranta anys perduts (Editorial Comanegra, 2015), una obra que va començar als anys quaranta i va acabar d’escriure als setanta. El president Tarradellas, que era un home interessat per la literatura, n’havia llegit les galerades abans que ella l’enllestís. “Després de la Guerra Civil, Rosa Maria Aquimbau s’esvaeix i abandona la literatura”, explica Guillamon.

El seu exili a Mèxic, segona llar de bona part de la intel·lectualitat catalana fugida del plom d’en Franco des de Pere Calders fins a Josep Maria Murià i companyia, va ser accidentat: ella i algú (potser un home, però ara ni ve al cas ni és rellevant) van perdre el vaixell al Canadà. L’expedició havia de transportar-la de França a Casablanca, de Casablanca a un altre punt del Marroc i d’allà a l’altra banda de l’Atlàntic. La trista realitat és que Rosa Maria Arquimbau i senyor van ser retornats a Marsella.

Joan Sala i Julià Guillamon a la Setamana. Foto de Jordi Carreño.

Joan Sala i Julià Guillamon a la Setamana. Foto de Jordi Carreño.

“Sempre m’ha fet ràbia que tothom parlés malament de les noies que feien el que volien, ja a la meva època”. És la sentència de Julià Guillamon per presentar-la, ell que ha fullejat tants llibres en busca de la Rosa Maria. El primer llibre de contes que va escriure és La dona amb els ulls que parlaven, que narra la història d’una esposa que aguanta les banyes del marit fins que un bon dia diu prou i se separa. Li costa, però a poc a poc comença a sortir amb algunes amigues per la Barceloneta i el port (etern lloc de flirteig i disbauxa, se m’acut) i es disposa a conèixer homes. Acaba per reconstuir la relació amb el seu marit (“al capdavall s’estimen”, diu Guillamon) però amb un nou pacte i en un pla d’igualtat: d’ara endavant tots dos poden posar banyes.

Prosseguim amb els diamants en brut que va escriure Arquimbau i que Julià Guillamon ha fet renéixer de les cendres. Es rifa un home és una obra de teatre que gira entorn d’una assemblea de feministes republicanes. Mentre escriuen els estatuts de la seva organització, s’encén la metxa de la discòrdia: algunes dones, com l’alter ego d’Arquimbau, opten per la participació activa dels homes en el seu col·lectiu; d’altres, consideren que la cosa ha de quedar només entre dones. Al final, unes i altres acaben per rifar-se homes aristòcrates que han estat bandejats per la República. Com a la cançó It’s raining men, però molt més revolucionari.

“Rosa Maria Arquimbau era una gamberra professional. És tan irreverent que avui segueix sent actual”, diu Guillamon. I no va gens errat. El poliamor o l’amor lliure com a alternativa a la (de vegades falsa) monogàmia d’una banda, i la participació o no dels homes en els grups d’autoorganització feminista de l’altra són dos temes candents en l’àmbit dels moviments d’esquerres d’ara i d’aquí que van quedar enterrats pel nacionalcatolicisme. A més de viure molt i  amb llibertat, d’escriure, d’exilar-se i de tornar a casa després, Arquimbau va tenir temps d’enemistar-se amb mig món, també amb una figura de la talla de Mercè Rodoreda i d’altres feministes de l’època .

Rodoreda a banda, Rosa Maria Arquimbau em remet a una altra periodista i escriptora catalana dels anys vint i trenta que també va exilar-se i caure en un oblit injustíssim: Aurora Bertrana. Bertrana ha estat publicada pel Club Editor, però us recomano el recull dels seus articles a La Veu de Catalunya que han estat recopilats a  Aurora Bertrana, periodista dels anys vint i trenta (CCG edicions, 2007) a cura de Neus Real (beneïts filòlegs i la seva discilplina!). Bertrana va viatjar als harems del Marroc, va escriure l’amor lliure que es viu a la Polinèsia, va predicar amb l’escriptura i amb l’exemple d’una vida lliure. Bertrana i Arquimbau són les nostres (dones periodistes catalanes d’avui) mares literàries. No vull ni pensar què hauria passat sense el franquisme. No vull pensar en tots els textassos que hem perdut per culpa d’aquell senyor baixet amb veu de pito i afició per la censura.