Argullol: “La bellesa és la possibilitat de la plenitud”

La relació entre l’art i la bellesa és molt més tortuosa del que podem pensar. Així comença Rafael Argullol l’última conferència del cicle Art i Poder que ha acollit el CaixaForum. Un cicle que s’acaba amb èxit, fins al punt que en algunes sessions l’auditori del recinte ha quedat petit i s’ha habilitat una sala per on veure Argullol per pantalla.

El cicle Art i Poder, vinculat a l’exposició Pintar Versalles, s’acomiada del CaixaForum després que el professor Argullol hi hagi abordat la relació entre art i mite, religió, política i bellesa. Argullol i la seva facilitat per transmetre coneixement no han fallat al públic, que li ha mostrat fidelitat tot omplint les quatre conferències del cicle. L’èxit d’Argullol té doble mèrit: primer, perquè ha sabut condensar en una hora i mitja una gran multiplicitat de reflexions sobre història de l’art; i segon, perquè ho ha fet sol davant d’un auditori, seient en una taula i acompanyat d’un micro, sense ni tan sols papers, i amb l’ajuda d’algunes imatges per representar el que explicava.

A El poder de la bellesa, l’última conferència del cicle, Argullol ha analitzat els canvis que l’art ha experimentat a l’hora de perseguir la bellesa. Quins cànons estètics i quins llenguatges ha utilitzat l’art segle rere segle per arribar a la màxima expressió de la bellesa? Segons Rafael Argullol, la primera cultura estètica que hi ha al món és la del Renaixement. A l’antic Egipte o Roma, no hi havia encara aquesta idea que l’artista havia de perseguir la bellesa. Perquè què és, la bellesa? “La possibilitat de la plenitud”, creu el professor.

Els grecs, que segons Argullol entenien l’art com una tècnica i no el relacionaven amb la bellesa, van crear la divina proporció. El número auri era el model físico-espiritual de condicions perfectes, que va servir com a referència al llarg de tota la història de l’art, per exemple amb el modulor de Le Corbusier.

El primer artista que va dir que el món era un remolí de formes va ser Leonardo Da Vinci, explica Rafael Argullol mentre ensenya una imatge de la Gioconda. “Da Vinci demana captar la bellesa efímera de les sensacions i les emocions, però crea una bellesa eterna i atemporal”, destaca el conferenciant, mentre segueix exemplificant obres que relacionen art i bellesa a través de pintures de pintors com Velazquez, fins arribar a Goya.

Argullol sempre s’atura en Goya, un dels seus pintors preferits. Mentre durant el renaixement els nus els veiem envoltats de contextos literaris, paisatges bucòlics i evocadors, amb Goya això canvia. “Treu tots els vels al·legòrics”, afirma Rafael Argullol; “Ens prepara per l’abstencionisme i l’expressionisme, els seus nus són molt més descarats, més directes, més durs”.

La conferència El poder de la bellesa segueix repassant el concepte de bellesa al llarg del temps.  Amb el pas dels anys, els moviments artístics han desembocat en una depuració de la sensació, cap a les formes no realistes de Kandinsky, Rothko (“Recordo una gran exposició de Rothko a Barcelona, quan aquí es feien grans exposicions”, deixa anar Argullol) o Turner.

De la mà d’aquests pintors entrem en la relació d’atracció i pèrdua entre l’home i la bellesa còsmica, segons explica el professor: “Volen arribar a la unitat còsmica però saben que no es pot, que no poden abraçar allò que desitgen”. Dins d’aquesta etapa trobem Malèvitx, que es basa en la idea següent: “El punt conté totes les formes del món”, explica Rafael Argullol; “El pintor que és capaç de pintar el punt, és el mestre”.

Així doncs, què és la bellesa? “La bellesa del món és l’alliberament de formes”, diu Argullol; “Formes que flueixen en pàgines en blanc, pedres o pintures. La bellesa és el joc entre el cosmos i el caos, la llum i la foscor, el vell i el nou”. Entremig d’aquestes afirmacions, el professor destaca que el gran secret de la pintura no són els colors, sinó la llum; i acaba l’acte i el cicle citant Dostoievski i la seva mítica sentència: La bellesa és l’única cosa que ens pot salvar.