Arcadi Oliveres: “No sé si amb raó o no, però soc optimista”

30.07.2017

Quan ens citem amb l’Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945), decidim fer l’entrevista a una taverna de Sants. Mentre un cambrer d’aire patumaire ens pren nota, m’adono dels adhesius reivindicatius del local: “Benvinguts refugiats”, “Can Vies és del barri” o “Revolució Popular”. I penso que és un lloc ideal per xerrar una llarga estona amb l’Arcadi Oliveres, reconegut activista per la justícia social.

Arcadi Oliveres és optimista amb el futur | Foto: Kenia Perez

Fa uns anys que s’ha jubilat com a professor de la UAB, però l’expert economista continua realitzant xerrades i conferències per denunciar els abusos de les elits financeres. No tan sols fa una crítica radical i contundent d’alguns poders fàctics, sinó que reflexiona amb la seva mirada lúcida i crítica sobre molts dels problemes actuals: la situació internacional i Europa, la reivindicació de l’acció ciutadana o la necessitat d’una pedagogia en el procés independentista. L’Arcadi parla amb intensitat i sense embuts, apassionadament. I malgrat conèixer en profunditat les perversions del poder, l’Arcadi no dubta: “soc optimista”. Quan apaguem la gravadora i ens preparem per marxar, el cambrer s’acosta a l’Arcadi amb admiració, li apreta la mà i li dona les gràcies per haver triat aquesta popular i petita taverna de Sants. L’Arcadi somriu agraït. Potser sí que un altre món és possible.

Un marc internacional incert, una globalització que genera vertigen, tensió entre Corea del Nord i els EUA, nous assaigs militars, l’augment en la despesa militar. Ens sentim insegurs?

Més armes no et donen més seguretat. Començant pel propi diner que gastes per tenir aquesta seguretat. En aquests temps de crisis, el rescat bancari que s’ha fet als EUA, a Europa i a tot el Japó ha suposat 4 bilions 600 mil milions de dòlars de diner públic, que ens han tret de les pensions, de les escoles i de tot arreu. Però ens ha costat 8 anys. En canvi, la despesa militar ens costa 1 bilió 800 mil milions cada any. Segons l’ONU, amb 50 milions anuals podríem fer inversions significatives per erradicar amb certa rapidesa la fam al món. Comparant les xifres, la despesa militar de cada any permetria erradicar la fam 36 vegades. I per rescatar els bancs hem utilitzat 92 vegades els 50 milions que demanava l’ONU per erradicar-la. El capitalisme és un sistema criminal. I ho diré tantes vegades com faci falta: absolutament criminal

Creus en la teoria de la seva refundació?

És un sistema criminal i assassí que provoca la mort de 60.000 persones cada dia. Hi ha desastres naturals com el terratrèmol d’Haití que genera desenes de milers de morts, xifres desoladores. Però si cada dia sumem els 60.000 morts diaris a causa d’aquest sistema absurd, la xifra és incommensurablement major. El capitalisme l’hem de destruir ara mateix i deixar-nos estar de les històries del Sarkozy.

Davant d’aquestes xifres, les persones se senten desconcertades: una globalització en què els marcs de referència es perden. No és el capitalisme com una hidra, aquell monstre mitològic de molts caps?

Que és una hidra, d’acord. Però que és anònima, no. T’has de llegir quin és el consell d’administració de Goldman Sachs i/o del Club Bilderberg (i en podria parlar d’altres). I veus tots els noms dels que remenen les cireres en aquest món. No són anònims, són persones amb noms i cognoms.

I què podem fer?

Associar-nos i pensar. Si actuem individualment, no farem res. Ara bé, si ens associem, podem fer coses. Per exemple: una de les empreses sens dubte més poderoses del món és la Shell de petroli. La Shell, en un moment determinat, va construir aquelles plataformes petrolieres a la mar del Nord per extreure petroli a sota terra a l’aigua del mar del Nord. Quan les va tenir esgotades perquè eren obsoletes i ja no podia treure més petroli, la Shell va posar-los un petardet i les va enfonsar dins el mar del Nord. Però Greenpeace va advertir la Shell que aquest petroli contaminaria la mar. Evidentment, la Shell va negar-s’hi. Què va fer Greenpeace? Tenia una població conscienciada amb el tema ecològic a Dinamarca, a Alemanya, a Holanda i a Bèlgica. I els va dir: boicot a la Shell. Durant bastants mesos, els ciutadans amb mentalitat ecologista d’aquests països no van comprar ni un litre de benzina a la Shell. Al cap d’un temps la Shell es va posar en contacte amb Greenpeace i li va dir que canviarien les plataformes. Es poden fer coses. Per exemple, en el consum.

En el consum? Pots explicar-ho una mica més?

El consum és allà on nosaltres votem cada dia. No fa gaire temps, després de no sé quines eleccions, algú em va dir que aquí a Catalunya ningú vota el PP. Però una persona ha de saber que si entra a comprar al Mercadona, està votant el PP. Perquè avui el Mercadona és un dels finançadors màxims del PP. Aquest matí he anat a un institut i els he dit als nanos: escolteu, sé que hi ha una cosa que és molt dolorosa, però que us haig de dir: no poseu mai els peus a IKEA. Per què? M’han respost incrèduls. Si heu de fer una habitació, tu vas a IKEA perquè la trobes més barata que la fusteria de la cantonada. Però la fusteria de la cantonada de casa teva ha de pagar els impostos. IKEA, que la tenim per una empresa sueca, fa dos anys va canviar la seu social i el domicili fiscal a Liechtenstein, un paradís fiscal. De manera que avui IKEA no paga res. Tu vas al fuster de la cantonada, li compres un armari nou, una taula nova i aquest fuster pagarà una mica d’impostos. I això farà que tu tinguis carreteres, seguretat social i universitat. Els nanos s’han quedat parats! Si vas a IKEA, no és coherent si et queixes de l’encariment de la universitat. Hem de ser conscients d’allò que fem. Hem de mirar fins a quina mesura nosaltres en som partícips.

Ser conscients és una acció. Tanmateix, un dels caps de l’hidra és promoure la vigilància. Ens volen espantats, porucs, controlats?

És un tema que a mi em preocupa molt. I és un tema que encara no preocupa la gent: el control social. El fet que estem constantment vigilats. Aquesta és la gran maniobra del poder. Em nego a tenir Twitter, Facebook i Whatsapp: em nego que em controlin. Això també ho poden controlar [ensenya el mòbil], però una mica menys. I aleshores penso que…

Que els ho poses més difícil?

Sí, els ho poso més difícil. No pot ser.

Ens posen una llaminadura i nosaltres mateixos ens exposem sense saber què comporta.

I encara que no t’exposis, t’exposen o t’exposes. Filmacions constants a tot arreu. Cada vegada que agafo el tren, si em poso el dit al nas, queda reflectit que em poso el dit al nas. És un control per demostrar qui té el poder, una vigilància com a acció de pressió. Ens han convertit ens uns bens a tots.

A la universitat s’hauria de llegir 1984 d’Orwell.

I tant i tant. I lectura obligatòria. Poden llegir tots els nostres correus, escoltar totes les nostres converses. La informació és poder.

Arcadi Oliveres és crític amb l’Euro | Foto: Kenia Perez

Un Gran Germà global. Zygmunt Bauman comentava en una entrevista com el poder és global, però les polítiques són locals.

I té raó. Precisament, això ha debilitat molt els sindicats. Des que va començar la Revolució industrial fins ara, la jornada laboral ha anat baixant i el salari no ha baixat. Els treballadors anglesos de Manchester del segle XIX feien jornades de 16 hores al dia. I els dels anys 60 feien 8 hores cada dia. I cobraven més que els treballadors anglesos de fa 100 anys. Per què? Perquè hi ha una cosa molt positiva que es diu millora de la productivitat . Si la màquina fa la feina 3 vegades més de pressa que la persona, podem seguir cobrant el mateix treballant menys hores. Però ha arribat un moment que s’ha aturat. I aquest moment es diu “anys 80 del segle XX”, que és l’arribada d’això que se’n diu capitalisme neolliberal.

Per què?

Perquè abans el sindicat s’enfrontava a l’empresari. Però ara el sindicat no es pot enfrontar a l’empresari perquè l’empresari és mundial. Aquí va haver-hi un cas que es va fer famós: el cas de l’empresa de cotxes Volskwagen. La seva planta productora era a Stuttgart. Fa uns 8 o 10 anys, els treballadors de Stuttgart van fer una vaga de tres mesos. Evidentment, castigats sense cobrar res del salari durant el temps de vaga. Passats 3 mesos, aquests treballadors van haver de tornar amb el cap baix a l’empresa per recuperar la feina i no perdre més salari. Per què havia fracassat la seva vaga? Perquè la mateixa Volskwagen tenia una fàbrica al Brasil. I la fàbrica del Brasil produïa el mateix model de cotxe. Quan la Volskwagen va saber que els treballadors de Stuttgart feien vaga, va encarregar als treballadors del Brasil que augmentessin la producció. I aleshores resulta que la Volskwagen del Brasil produïa el mateix tipus de cotxe que produïa a Stutgart. I a més a més, el produïa amb salari de treballador brasiler, que era molt més baix que el salari del treballador alemany. D’aquesta manera, com més durava la vaga, més contenta estava la Volskwagen. Els treballadors se’n van adonar i van aturar la vaga. És una lliçó per aprendre: que la propera vegada que els treballadors de la Volskwagen facin una vaga, o la pacten amb els treballadors del Brasil o millor que no la facin. Perquè l’empresa ha esdevingut multinacional, però el sindicat encara no és multinacional. És un drama. I les empreses juguen amb això.

Com veus el fenomen Trump?

En Trump no ha guanyat, ha perdut les eleccions. Perquè ha tingut 2 milions menys de vots que Hillary Clinton. Però el sistema electoral nord-americà castiga aquells estats en detriment de tenir poca o molta població. Això també passa aquí: un diputat per Lleida té menys vots que un diputat per Barcelona. Això es evident. I per tant, amb menys vots, ha guanyat. Però en fi, a més d’això, cal preguntar-se per què l’han votat? Jo penso com a expressió que no els agradava l’establishment de la Hillary Clinton. El que passa és que en lloc de votar i desviar-se cap a l’esquerra, s’han desviat cap a la dreta. A França se’n van cap a la Marine Le Pen, que és absurd. I aquí el mateix. La gent vota aquells que els martiritza per falta de confiança, per falta de formació, per ignorància…

Penses que la crisi econòmica i global és una crisi de valors?

Per descomptat. I espiritual també. Els éssers humans hem tingut valors de competència i valors de solidaritat al llarg de la història. I ara estem en un moment que els que més pesen són els de competència. Jo estic escandalitzat. Al batxillerat han implantat una assignatura que es diu Economia. A mi em sembla molt bé que ensenyin economia. Però quina economia han implantat? Economia de l’empresa! Quins principis aporten? Que l’empresa ha de tenir benefici i lucre.

El terme economia prové de la paraula grega oikos, que significa “administració de la casa”.

Aquesta és la bona paraula. Com volem que després no siguin egoistes si ja des del principi, al batxillerat, se’ls diu que siguin egoistes? És completament absurd. Per això hem d’educar en valors.

Europa participa d’aquest egoisme?

Europa és una vergonya. Amb cinc minuts de ciència política, se sap que la divisió de poders d’una democràcia es basa en la separació dels poders legislatiu, judicial i executiu. I a Europa? El legislatiu no pot fer lleis. Qui fa les lleis? L’executiu. No hi ha divisió de poders. I no hi ha voluntat de fer-ne. Com es pot suposar per la meva edat, jo era europeista de primeríssima hora. Sempre ho havia defensat des de fa 6 o 7 anys.

I què t’ha passat per canviar d’opinió?

Sobretot l’euro, però altres coses. Jo crec de debò que l’euro és un absurd. Si un país té una moneda, té al mateix temps una política fiscal única. Té al mateix temps un salari mínim únic, i té al mateix temps unes relacions comercials úniques. Aquí a Europa tenim una moneda única per satisfer el capital, però no tenim cap sistema fiscal únic. I clar, això no és coherent. A més a més, amb l’euro hem perdut una cosa molt important: la moneda. Sens dubte, és la millor eina de política econòmica que té un país, perquè pots actuar d’avui a demà. Això ho recordo molt bé de les classes de Fabià Estapé, que va ser mestre meu a la universitat.

Pots posar un exemple?

Jo puc fer altres polítiques, per exemple, política industrial. Però des que intento crear-les fins al seu funcionament, passen anys. Puc fer política d’infraestructures, fins i tot política fiscal i canviar els impostos, però fins l’any vinent no es canviaran. En canvi, si jo faig política monetària aquesta nit a les 00 h, la pesseta queda devaluada a les 00.05 h i ja tot funciona. És el millor instrument de llibertat. I l’hem perdut perquè ara som a l’euro. Què passa? Que abans si l’economia anava malament i Espanya volia refer-se una mica, devaluava la pesseta. El dia que devaluava la pesseta, les mercaderies espanyoles immediatament eren més barates a Alemanya. Per tant, augmentaven les exportacions espanyoles i augmentaven els turistes alemanys que venien aquí, perquè els donaven més pessetes per cada marc. Ara, ja no pots devaluar la pesseta perquè ja no la tenim. I per tant, si vols ser competitiu has de competir a Europa.

Podem ser competitius?

Amb Alemanya no podem competir: ells tenen la millor tecnologia i nosaltres, en tecnologia, estem endarreridíssims. Com podem ser competitius? A la xinesa. L’economia xinesa és molt competitiva pels salaris de misèria que pagava. Fa 12 anys que hem entrat a l’euro. Des del moment en què vam entrar fins ara, els salaris a Espanya han perdut enorme poder adquisitiu. A mes a més, ens hem oblidat d’allò que se’n diu pacte d’estabilitat, que significa que no podem superar un determinat dèficit públic perquè, si no, ens posen multa. És a dir: suposant que el govern volgués millorar les pensions, no pot. Perquè si milloren les pensions, i no té més ingressos, tindrà més dèficit. I si té més dèficit, alhora ha de pagar la multa. Però pot demanar crèdit.

Abans, li demanava crèdit al Banc d’Espanya.

Ara aquest li respon que ja no se n’encarrega. I li respon que vagi al Banc Central Europeu. I el govern va al Banc Central Europeu, però aquest respon que ells no estan autoritzats a donar diners a cap govern. I el Govern espanyol es pregunta a qui ha de demanar el crèdit. El BCE, que té autoritzats uns 540 bancs privats a Europa, li informa que qualsevol d’aquests bancs pot donar-li crèdit. Però, d’on treuen els diners ells? Del BCE. Quin tipus d’interès reben? El 0 % d’interès. I els bancs europeus privats a quant deixen els diners a Espanya? Al 6 o 7 %. D’això se’n diu robatori a mà armada, robatori a mà armada i robatori a mà armada. Això és el que ens està fent Europa en aquests moments.

Què en penses del Brexit?

Molt bé. S’han atrevit a sortir i això és important. I hauria de seguir Grècia, Itàlia i després hauríem de seguir nosaltres. Crec que hem de sortir immediatament de l’euro. La globalització s’ha fet malament.

Però la Constitució europea pot esdevenir un intent polític per delimitar el poder econòmic.  

L’encarregat de fer la Constitució europea, que al final no es va fer perquè no es va aprovar, era un antic president francès: Giscard d’Estaigne. Per un país que vol fer una constitució, cal una comissió parlamentària d’un parlament constituent. A Espanya, amb tots els seus defectes, hi hagué una comissió parlamentària en la qual hi havia el senyor Roca Junyent, Peces-Barba, Solé i Tura, etc. I aquests senyors van redactar la Constitució, que la tenim molt dolenta, però no va ser redactada per un sol senyor. A Europa no. No ha sortit del parlament d’una comissió. Ha sortit d’un grup d’experts dirigits per un senyor que es diu Giscard d’Estaing (que fa 40 anys va guanyar les eleccions a França gràcies a unes estafes fetes a la ciutat de Barcelona). Va redactar la Constitució sense cap participació democràtica. Per sort, la Constitució europea l’havien d’aprovar tots els països. I dos, la mateixa França i Holanda van votar que no. Per tant, no es va aprovar. Però què va passar? Feta la llei, feta la trampa. Com que no es podia aprovar la Constitució, aleshores què van fer? Van rebaixar la dimensió legal, i de dir-ne constitució, van passar a dir-ne Tractat de Lisboa. Però com que tenia un rang legislatiu inferior, ja no era constitució. I per tant, ja no calia que la votessin tots els països, només els parlaments. Ho van votar tots els parlaments, excepte un: Irlanda. Encara que el rang fos inferior, ho havia de votar el poble, i no el parlament. L’únic país comunitari que va votar el Tractat de Lisboa va ser Irlanda. I què va votar? Que no. Aleshores, què van fer? Als pobres irlandesos els van sotmetre a 6 mesos de dosis massives de TV, matí, tarda i vespre, explicant-los les bondats del Tractat de Lisboa. I quan els tenien marejats del tot, al cap de 6 mesos els van fer votar: i van votar que no. És la més absoluta manca d’educació. Europa és una vergonya democràtica en tots els sentits.

Arcadi Oliveres en un bar de Sants | Foto: Kenia Perez

La dificultat de diàleg entre Catalunya i Espanya és el reflex de la impotència de la política.

Cal molta pedagogia, sens dubte.

Arcadi, tu ets independentista?

Sí, soc independentista. I els que més m’han criticat són els independentistes. Fa dos anys, el 13 de setembre, vaig anar a Lleó a fer una conferència sobre la crisi econòmica. Era una conferència que no tenia res a veure amb la independència. Com que era el 13 de setembre, i dos dies abans havien fet la cadena humana, em van preguntar per la independència. I jo els vaig explicar com personalment entenia la independència de Catalunya. És a dir: com jo l’entenc. Una independència sempre solidària, ecològica i republicana. I quan vaig acabar l’explicació, 300 oients a Lleó em van aplaudir. I em van dir: “si esta es su independencia, también es la nuestra”. Explicar-se és important. I em sembla que és un error el que hem fet aquí a Catalunya perquè no hem sabut explicar-ho prou a Espanya. A més, la paraula independència és una mena de mantra màgic que ho amaga tot. Jo, amb segons quina independència i amb segons qui la portés a terme, per molt independentista que sigui, no hi estaria d’acord. Si hem de crear una independència on apareguin les polítiques de sempre de convergència, doncs no m’hi trobaran. I un lema que defensen molts independentistes que a mi no m’agrada gaire: “primer independència i després ja ho arreglarem”. I si no ho arreglem?

Arcadi, tens nets?

Sí, en tinc dos. Un de 7 i l’altre, de 4 anys.

Quin futur els espera?

Soc optimista. Si les coses van bé, poden trobar-se un món bastant bonic. Perquè mai al llarg de la història hem tingut aquestes condicions de benestar que tenim. Fa 100 anys, si hi havia una mala collita, et mories de fam; si hi havia una epidèmia, et mories d’epidèmia. Avui dia hi ha serveis mèdics suficients. Les condicions bàsiques perquè la gent visqui bé, les tenim. L’únic que ens sobra és aquest egoisme humà que fa que uns puguin tenir molt i altres tinguin poc. Per tant, el que hem de fer ara, no és avançar tant tecnològicament, sinó que hem d’avançar espiritualment, amb valors i en canvis d’aquest tipus. I penso que això és molt important. No sé si amb raó o no, però soc optimista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Alguna pregunta (i resposta) sobre la falacia de l’ ‘austeritat’ que hem patit a l’Estat espanyol? [Cal recordar que al nostre país no es coneix -per part de les autoritats- res que s’assembli al que és ‘austeritat’. El lladrocini ha estat norma general per part de totes les autoritats].

    Alguna pregunta (i resposta) sobre els privilegis de l’església catòlica romana (més de 13 milions d’euros mensuals per part dels Presupuestos Generales del Estado a fons perdut, decretat en plena crisi; l’exempció del pagament de diversos impostos -no només l’IBI- per part d’ordes religioses).

    Alguna pregunta (i resposta) sobre els sous vitalicis d’exsenadors, d’expresidents de parlaments o de governs?

    Cal recordar que els pressupostos les fan les autoritats d’aquí, pas les autoritats alemanyes o els banquers [“jueus”, off the record] els noms dels quals omplen la boca al sr. Oliveres.

    Bé, aquestes preguntes li vaig fer després d’una conferencia seva, i el sr. Oliveres va respondre -de males maneres- dient que jo, amb la pregunta, estaba fent demagogia… La seva resposta, per cert, va rebre totes les gràcies del grup de hooligans presents al local (amb generalitzacions pròpies de la ignorància, tot sigui dit).

    Atentament

  2. Aquest personatge és un demagog. Va sortir amb la monja Forcades a reivindicar el Procés Constituent, una farsa, i després es va veure que l’únic que volien era atraure tota una corrua d’indignats cap a Iniciativa. Diu que no ens hem sabut explicar a Espanya! Una altra mentida grossa. I diu que la independència amb certa gent, com convergència, no la vol, i què proposa? Quedar-se a Espanya, amb el rei, els lladres del PP, els latifundis, la legió, les cloaques i tots els de sempre?

    • Ni és un personatge ni és un demagog, en tot cas una persona amb una ètica personal que ja t’ agradaria per a tu. Què fàcil és fotre’s amb la gent per la cara ! Vergonya company, vergonya.

  3. L’Arcadi diu coses certes quan parla de l’euro i de tenir una moneda propia ( EEUU, és el que fa, devalua quan li interessa afavorint les exportacions). I també es cert que no menciona per a res els privilegis de l’Església Catòlica, els del Senat, etc. a casa nostra, potser per que no interessava. També es cert que cal ser independentista per justicia, no per democràcia. La llibertat d’un poble no es pot qüestionar, no es pot votar, li toca per dret i això va davant de qualsevol opció política. Serà després quan el poble, lliure, dirà cap a on vol caminar políticament, i sí, per això necessitem molta pedagogia. Al meu entendre aquí l’Arcadi s’equivoca, no pot posar les condicions polítiques davant la llibertat d’un poble i renunciar a la seva llibertat.

    • Es un cas d’egoisme extrem l’anteposar les teves ideologies politico-socials al Dret a Decidir i per tant a la llibertat formal d’un poble. Defensar les dos coses es mentir

  4. Deus ser tan i tan optimista, per l´ajut tan inestimable que ens estàs oferint a totes i a tots pel que fa al procés d´alliberament de Catalunya, oi? No vull dir res més, per no ofendre ningú.

  5. Podeu corregir el nom del president francès? És “Giscard d’Estaing” i no pas “Giscard Descens”.
    Gràcies.

    P.D.: Molt d’acord amb l’Arcadi, si més pensessin i fessin com ell un altre gall cantaria. I, dit de passada, la independència sempre ha tingut un component dretà però mai ha sigut majoritari i si Convergència avui ha pujat al carro és per no perdre el poder i no pas per convicció (ells mateixos ho diuen!) encara que hi pugui haver alguns convençuts per la causa.

    • …”la independència sempre ha tingut un component dretà però mai ha sigut majoritari…” Els que des de finals del 70´s militem a l´independentisme (per part meva gens nacionalista) d´esquerres, que n´hem de pensar d´això que deixes anar tan alegrement? I que no era majoritari, tampoc cal ser un geni per entendre que aquest País va quedar ben dopat i adormit des de 1939, amb una derrota que precisament aquells que practicaven una radicalitat vertical des de l´aparell comunista, van contribuir a fer encara més dolosa. Però noiet, ara resulta que el Poble ha decidit que la independència política, cultural, social, econòmica, etc etc etc, és el que convé a aquesta part del País, que molts mirarem de fer completa al País complet.

  6. Sempre he respectat molt les opinions d’Arcadi Oliveres, i particularment quan parla de la responsabilitat en el consum. Però aquest final dient que s’ha de fer pedagogia a Espanya m’ha deixat parat. Ho diu de debò? És tan exasperant només de pensar-hi que n’hi ha per posar-se a plorar. Però que ja no llegeix el diari, el senyor Oliveres? Quants anys més hem de fer, de pedagogia? I amb quins mitjans? Déu meu, com pot ser tan injust en aquest aspecte un home tan lúcid en d’altres?

  7. Estic d’acord amb bastants continguts dels que exposa l’Arcadi Oliveres en aquesta entrevista, però substituiria l’expressió genèrica «capitalisme» per «capitalisme salvatge».

    A més, la llibertat de la nació catalana necessita a tots els seus defensors, i no podem prescindir d’alguns d’ells, perquè no estiguem d’acord amb certs temes socials.

    Passa el contrari amb d’altres, amb els quals semblaria que estem més d’acord amb temes socials, però no defensen prou la llibertat de la nació catalana.

    La diferència entre els primers i els segons és que els primers han realitzat passes decidides encaminades a evitar la pèrdua de drets socials i fins i tot per intentar recuperar-los, en un esforç per arribar a consensos entre els diferents sectors que volen la llibertat de la nació, mentre que els segons no han fet suficientment un procés recíproc d’assumpció del dret de la nostra nació a la seva llibertat, per tal d’unir els qui defensen els drets socials.

    Això darrer és degut a que els segons estan endeutats amb uns poders fàctics privats que han manifestat no voler la llibertat de la nostra nació, de la mateixa forma que aquests mateixos poders fàctics sí exigeixen incentivar, per exemple, el transport del vehicle privat, –que paga peatges i consumeix derivats d’un petroli, el control del qual genera guerres–, en detriment dels transports públics.

  8. Tuve la suerte de conocer a Arcadi hace unos años. Es una persona generosa en palabra y en acción. Una entrevista muy interesante. Hay un problema de valores, y si la economía no se modifica en parámetros será casi imposible frenar este sistema depredador. Ruego que se vean especialmente los puntos comunes, no las diferencias. Obviar este detalles es darle el poder a los de siempre… salud y república.

  9. Molts interessants tots els comentaris (com ja em passa sovint, més interessants fins i tot que l’article).
    Però volia fer una observació d’un altre caire: en ple estiu, amb jaqueta i bufanda????
    Els de Núvol podríeu vigilar una mica les fotos, no?

    • Ves per on, Cristina, que a l’estiu alguns establiments tenen l’aire condicionat al màxim!

      Atentament

  10. Arcadi, ja et quedaràs tu a Espanya
    fes-t’ho mirar
    la pedagogia te l’haurem de fer a tu,
    el que dius es com una escopinada a la gent
    qui et penses que ets per aturar les ànsies de llibertat de la gent ?
    quan tinguem la nostra República catalana
    ja ens vindràs al darrere a plorar

  11. Perdoneu però alguns comentaris desafortunats hi sobren!!!
    La trajectòria de l’Arcadi i la seva persona no ho mereixen ni de bon tros!!!!! Es pot discrepar però no perdre les maneres ni el bon seny català del k alguns presumim/eixen ! SALUT I REPÚBLICALVERA

    Pd: Volkswagen i no Volskwagen

    • Tampoc els habitants d’aquest país (i, ja posats, de tots) ens mereixem algunes coses que diu el sr. Oliveres que, sabent que són mentides o mitjes veritats, ens les vol fer pasar com a Veritats absolutes.

      Atentament

  12. La independència no té adjectius. Quan siguem independents serem allò que la gent d’aquest país vulgui i voti, com a tot arreu, com a Espanya ara. Això de “segons quina mena d’independència no la voldria” no té sentit, i si la gent vota polítiques de Convergència i a vostè no li agraden doncs s’haurà d’aguantar, com ara a Espanya amb el PP, només que llavors nosaltres serem els únics responsables de la nostra política, no com ara que ens manen des de Madrid.