Aquests anglesos ho fan molt bé

14.02.2017

El passat diumenge el Teatre-Auditori de Sant Cugat va acollir la representació única a Catalunya de The Winter’s Tale, de Cheek by Jowl. La companyia fundada pel director Declan Donnellan i l’escenògraf Nick Ormerod ens ha visitat regularment, però és Sant Cugat del Vallès qui s’ha marcat el tanto de portar-nos aquest espectacle meravellós. Una platea plena a vessar va gaudir amb l’obra de William Shakespeare que conté una de les millors acotacions de la història del teatre: “Surt, perseguit per un ós”.

Una imatge de ‘The Winter’s Tale’, de Cheek by Jowl. © Johan Persson

Santcugatencs, santcugatenques i força barcelonins que van pujar amb els ferrocarrils, vam passar tots plegats una tarda de diumenge deliciosa. I és que la visita dels Cheek by Jowl és quelcom que no ha de passar desapercebut, i per això entre el públic també vam veure alguns membres de la professió teatral. The Winter’s Tale (Conte d’hivern) és una de les problem plays de Shakespeare, escrita en el mateix període que La tempesta però molt més lliure i difícil de classificar. Comença amb un acte ple de gelosia i crueltat per part d’un paranoic Leontes (fantàstic Orlando James) que encegat per fantasmes que no hi són destrossa la vida dels qui més estima i, de pas, la seva pròpia. Segueix amb un salt en el temps i un canvi d’escenari, i de la tragèdia passem a la festa i la comèdia. I acaba de forma màgica i poètica, en un dels finals més bonics que hem vist en molt de temps.

Si una cosa es veu en el treball de Cheek by Jowl és la compenetració entre Nick Ormerod, escenògraf, i Declan Donnellan, director, fundadors de la companyia i parella a la vida real. L’escenografia de The Winter’s Tale és un simple contenidor blanc de fusta, i amb això i tres bancs del mateix material i color la companyia ens fa viatjar per allà on vol. I quines llums! Dissenyades per Judith Greenwood, les llums fan que l’enorme escenari del Teatre-Auditori s’ompli de vida, essent molt interessant el joc entre llum i foscor que s’estableix a la primera part.

Jornada de festa a Bohèmia, a ‘The Winter’s Tale’. © Johan Persson

Per resumir: Declan Donnellan és un molt bon director, i tots els actors ho fan de meravella. La posada en escena és senzilla i molt complexa al mateix temps, i Donnellan sap moure els seus intèrprets i crear composicions amb facilitat, creant imatges d’enorme bellesa. Entre l’ampli repartiment, destaca l’actriu Joy Richardson en el doble paper de Paulina (quina autoritat, mare meva!) i Mopsa, i Natalie Radmall-Quirke com a Hermione. I el joveníssim Tom Cawte com a Mamillius, fill dels reis de Sicília: quin atac de ràbia tan ben fet! Ràbia i plorera que el seu pare Leontes reproduirà quan l’Oracle de Delfos corrobori que anava ben errat. I que bé que diuen el text, aquests anglesos! Sembla talment que el vell William hagués escrit l’obra abans d’ahir. I amb quina facilitat passen del drama a la comèdia!

A la segona part el Temps ens informa que han passat setze anys i viatgem a Bohèmia, on un cantant ens anima el cotarro i els pagesos bohemis són convertits en domingueros anglesos de malles elàstiques, xandall i roba fosforescent, que celebren un picnic amb tuppers i molta cervesa. Ryan Donaldson és un Autolycus que es posa el públic a la butxaca amb la seva música i la seva gràcia, i l’enrevessada trama d’amors i enganys del tercer acte és resolta per Donnellan convertint l’escena en un programa de tarda de l’estil del Jerry Springer Show. De l’alegria i la festa passem al desenllaç, un as a la màniga que Shakespeare ens ha reservat. Som testimonis, com Leontes, d’un fet màgic: l’estàtua d’Hermione pren vida miraculosament. I com Leontes ens emocionem, en la imatge final on es fonen tots els personatges: una gran abraçada col·lectiva. Observada, de lluny, per l’espectre del fill mort i pel Temps.

 

Come back whenever you want, Declan and Nick!