Aquest noi està molt… Wert

4.12.2012

Em perdonarà el lector si faig servir aquest joc de paraules per incidir en el debat que han suscitat les manifestacions, al Congrés de Madrid, del ministre d’Educació i Cultura, i ideòleg principal de la FAES, al voltant de la voluntat del seu ministeri d’espanyolitzar els nens catalans. Bé. Al marge de la molt discutible oportunitat d’aquestes declaracions, la cosa té el seu què, ja que les paraules del ministre s’inscriuen en el que ha estat des de sempre la constant, més enllà del seu color partidista, dels diversos governs que ha tingut Espanya: la convicció que la norma primera i bàsica per fer eficaç l’estat és sotmetre els seus súbdits, siguin d’on siguin, a una única llengua –castellana, naturalment– i al pensament que se’n deriva. Pel ministre, aquesta és la manera més contundent de combatre el virus sobiranista que ara com ara amenaça de desfer, en aquesta zona perifèrica de “la piel de toro” una unitat que tants esforços ha costat d’obtenir. ¿“Cataluña es España” –i aquí tothom hi pot dir la seva– o “Cataluña es de España” –com reclama el ministre?

 

Ignacio Wert, Ministre d'Educuació i Cultura

 

El cas és que la realitat és obstinada i s’entesta a desmentir de dia en dia l’obsessió del ministre per una unitat lingüística i política si més no discutible i que, de fet, només existeix en la seva imaginació. Fent una mica d’història, i encara que hàgim de recular una eternitat, veurem que, de fet, i com a tribu organitzada, els catalans existim des de l’any 865 aproximadament, i vam ser una nació realment potent fins a l’any 1412, quan Martí l’Humà, l’últim rei de la Corona d’Aragó, va morir sense descendència i es va extingir així la dinastia catalana. Fins a finals del XV, i seguint les pautes emanades de la Cancelleria Reial, es publiquen les quatre grans cròniques i dues novel·les, el Curial i el Tirant, que figuren entre les millors de la literatura medieval europea. Pel Compromís de Casp, quan les Corts Catalanes van decidir entronitzar un rei de la família castellana dels Trastámara amb la condició que respectés les lleis i les institucions de Catalunya, representades per la Generalitat, les coses van començar a canviar. És evident que l’imaginari castellà no estava preparat aleshores per respectar acords polítics, i segons sembla tampoc no ho està ara. Amb això no em vull mirar el melic i dir que la història de les relacions entre Catalunya i Espanya és una història de bons i dolents. Nosaltres, catalans, tenim els papers també molt mullats, i molts de morts a l’armari. Basti recordar la funció que les classes dominants i Vicenç Ferrer van tenir en l’esmentat Compromís, i també la que aquestes classes benestants van tenir en la guerra de Successió i en la llarga llista de conflictes que hi ha hagut des d’aleshores. No podem passar per alt les actuacions de la burgesia catalana des de la Renaixença fins a la Guerra Civil, sempre més atenta a salvaguardar els seus interessos de classe que les necessitats del país. Episodis com el que va tenir lloc pocs dies després de la Setmana Tràgica, quan un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, firmava un article a La Veu de Catalunya convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol; o com quan, deu anys més tard, la Federació Patronal, a més d’intentar una política de total intransigència davant de les demandes obreres, va finançar una onada d’atemptats contra els quadres sindicals contractant bandes de pistolers protegits pels governadors civils del moment, pel cap de policia i pel general Martínez Anido; episodis com l’actuació de la Lliga en la discussió al Parlament de la Llei de Contractes de Conreu, de Solidaritat i del mateix Cambó, dels que van donar suport a Primo de Rivera o dels que durant els quaranta anys llargs de dictadura es van engreixar amb el franquisme estan en la memòria de tothom.

Però el fet és que les declaracions del ministre Wert, lluny d’aportar l’assossec imprescindible per a la discussió d’un problema bàsicament polític, tira encara més llenya al foc de la intolerància i de la radicalització de les posicions enfrontades.

Ja fa uns quants anys, deia Gaziel que la filosofia de l’Espanya castellana se sustenta en tres peus, “el trono, la espada y el altar”. El primer ha donat les monarquies que ha donat; el segon, la liquidació –o l’intent de liquidació, tant és–, manu militari, de la diferència; i el tercer? D’una banda, l’èxtasi místic i l’esplèndida producció artística que ha generat; de l’altra, la intolerància i el fanatisme religiosos que tenen com a màxima expressió la Inquisició i el nacionalcatolicisme de la postguerra civil.  L’Espanya castellana ha incomplert sistemàticament tots els acords a què, al llarg de la història, havia arribat amb les institucions perifèriques. S’imagina el lector que tot això hagués anat al revés? Què haurien dit de nosaltres a Madrid? De tot. Des de traïdors i deslleials…

… fins a jueus. I aquí és on volia a anar a parar. Perquè en el fons de l’hostilitat, en el moll de l’os d’aquesta catalanofòbia secular, hi ha la figura del jueu, del prestamista amb el qual se’ns identifica. Per aquesta Espanya intolerant, tots els catalans som Shylock. I ens vendríem la mare per quatre duros. Això, que a més d’un potser li semblarà una sortida d’aquelles d’emblanquinador, està, com es diu ara, a l’ADN de l’Espanya eterna, i es remunta als anys de l’expulsió de jueus i moriscos de la Península –un drama que va representar, entre altres desgràcies, el començament del declivi econòmic i social del país encara en formació. Però és tractava de “cristianitzar” el solar, “that arid square, that fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe…” (“aquest àrid quadrat, aquest fragment arrencat de l’Àfrica ardent, tan cruelment soldat a la creativa Europa…”) per citar uns versos que W. H. Auden va escriure el 1937, en plena guerra civil, referint-se a Espanya. Es tractava d’uniformar el país sota la fèrula administrativa de Castella i de l’església romana. No és casualitat que l’anònim autor de El lazarillo de Tormes presenti un dels personatges de la seva obra emblemàtica com a exemple d’aquesta impostura moral que són la dissimulació i la mentida,  tan habituals en el context de por i de terror imposats per l’època. Efectivament, l’autor dibuixa la figura de l’hidalgo castellà –probablement un jueu convers–, mig mort de gana perquè no té ni un rosegó de pa per posar-se a la boca, i el fa sortir a la porta de casa seva amb un escuradents als llavis, com si hagués acabat de fer un àpat pantagruèlic. Encara que pobre i miserable, es tractava de demostrar als passavolants que un hidalgo, un cristiano viejo, un individu que probablement havia fet defecció per coaccions diverses de la fe dels seus pares per demostrar la seva “pureza de sangre”, era un home de bé.

 

 

Deia, per tant, que tot plegat es remunta als anys de l’expulsió de jueus i moriscos per part dels reis catòlics. Sí, però també de l’època en què, després d’haver espoliat les Amèriques, el declivi consegüent va portar el país a una situació desesperada –l’epoca del Barroc i del seu unamunià “sentimiento trágico de la vida”–  que només l’existència d’unes províncies perifèriques, unes províncies a les quals s’havia vedat l’accés als mercats d’ultramar, podien ajudar a pal·liar. I aquestes províncies van haver de subvenir a la recuperació de l’Espanya imperial amb la seva humil, modesta, però florent capacitat comercial. En aquella situació, l’hidalgo espanyol ja no feia fàstics al “jueu” català, i si calia se n’anava a viure a Barcelona o a la seva rodalia perquè sabia que allà podria guanyar-se la vida (això sí, treballant una mica), i encara menys en feia a la possibilitat de rebre uns diners dels impostos que, “por derecho de conquista”, en recaptava l’estat, i que havien de satisfer els capritxos de la Cort i la seva megalomania delirant, una megalomania que solia cristal·litzar en campanyes militars de rendibilitat escassa.

D’aquí que la llengua castellana passés a anomenar-se, a partir de la implantació del Decret de Nova Planta, llengua “espanyola” i s’imposés al conjunt de Catalunya. Per això, quan es diu, sense pensar-hi gaire, que “Cataluña es España”, sovint s’oblida la realitat de la història, que no és altra que acceptar com a normalitat (“Cataluña es España”) el que de fet és una anomalia (“Cataluña es de España”).

Resumint, fa tres-cents anys que aguantem el xàfec i seguim, tossuts que tossuts, parlant la llengua dels nostres avantpassats i amb les mateixes ganes de sempre d’emancipar-nos del pare –dit en termes freudians. Efectivament, som un cas de supervivència únic a Europa, i potser al món. Uns altres imperis de tradició colonitzadora, com ara Anglaterra o França, no tenen cap cas semblant als seus dominis. Al conjunt del poble espanyol potser li agradaria ser un país com els que acabo d’esmentar, però li falta talla política i sobretot tradició democràtica. Uns governs que es nodreixen de quadres provinents de l’administració pública –inspectors d’Hisenda, advocats de l’Estat o registradors de la propietat–, o simplement d’ineptes que fan de la política el seu sistema de vida, són incapaços d’entendre que el problema d’arrel, més enllà dels balls de xifres amb què els mitjans ens bombardegen cada dia, és de naturalesa política, com deia no fa pas gaire el notari J. J. López Burniol.

Però, és clar, un país que viu encara sota l’ombra allargada del franquisme difícilment pot asseure’s a una taula a discutir democràticament la voluntat d’uns ciutadans que, segons sembla, volen deixar de ser súbdits. Per això, per la voluntat totalitzadora i assimilista al model únic castellà que es trasllueix de les seves paraules, aquest noi, ministre d’Educació i Cultura del govern d’Espanya, està molt, molt… verd per exercir aquest càrrec.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hey, només una cosa: Martí l’Humà no va ser l’últim monarca de la Corona d’Aragó, en tot cas va ser l’últim del Casal d’Aragó. No confonguem la història del poble català amb les circumstàncies d’una dinastía.

  2. Sempre darrere de la llengua, castigant-la, xafant-la, despresstitjant-la. Fins a quan?. Fora Wert