Apunts per a una crònica

28.10.2012

Dijous es va inaugurar el curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb un concert de la violoncel·lista Anna Comelles i un discurs de la periodista Mònica Terribas. Aleix Tura, alumne de l’Ateneu, en fa una crònica molt personal per a Núvol.

Mònica Terribas

Fusta. El passat. Fusta. Una taula de fusta surant sobre el mar, balancejant-se amb les onades. Una taula de fusta arrossegada incessantment cap al passat. On ho he llegit, això?… Fitzgerald. Però no era una taula de fusta; era una barca la que era arrossegada cap al passat. Suposo que seria una barca de fusta, però. Almenys, jo sempre me l’he imaginat així. Pensant-ho bé, aquesta sala també té una mica de forma de barca. La Sala d’Actes. No; la Sala Oriol Bohigas… Apunta-ho: la Sala Oriol Bohigas té forma de barca de fusta. I ara calla, que comencen. Calla. Escriu. Calla.

El programa diu que la violoncel·lista que ha sortit a l’escenari es diu Anna Comellas. Diu que interpretarà «diverses peces clàssiques». Malament rai; si no em diuen el nom de les peces la crònica em quedarà ben ridícula: L’Anna Comelles obrí l’acte d’inauguració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu amb la interpretació d’una peça clàssica… Cagun tot! Tranquil, tranquil. Sempre ho pots preguntar després, no? És clar. Au va, ara disfru… vull dir, gaudeix. Fixa’t en els greus i fixa’t en els aguts. Es bonic, això. Ara greus, ara aguts. Ara greus, ara aguts. Com el balanceig de les onades. El balanceig de les onades sobre el violoncel. El violoncel—fusta. Maleït sia, espero que algú digui de quin coi de peça clàssica es tracta. Ara greus, ara aguts. Ara greus, ara aguts. Silenci. Aplaudiments.

—Moltes gràcies a l’Anna Comelles que ha interpretat —apunta!, apunta!, apunta!— el Preludi a la Suite Nº 1 de Johann Sebastian Bach.

Bach. El passat. El passat…

 

Pau Pérez, a l'Ateneu

 

Qui parla ara? Ah, sí; la Pilar. La Pilar de Torres. La senyora de Torres? No, no, la Pilar de Torres és el punt just. Però no t’entretinguis: què diu? «L’Escola d’Escriptura és la petita joia de l’Ateneu», diu. «Els alumnes de l’Escola viuen l’Ateneu», diu. «L’Escola promou la catalanitat i la cultura», diu. Escrit no sona igual. A la sala en forma de barca de fusta les paraules ressonen solemnes. T’inflen el pit. Sobretot amb això de «petita joia». Escrit no és el mateix. Però no importa, ja ho reescriuré. Com tot: escriure, reescriure; escriure, reescriure. Ara no hi ha temps per perdre, que ja en parla un altre. Aquest el conec: Pau Pérez. Sort, perquè no està anunciat en el programa. Escolta, escolta. Pren apunts: «L’Escola és el Conservatori dels novel·listes; la Masia dels escriptors». No ho diu ell això, sinó que cita altres veus. I també cita altres veus quan diu que «l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès és la més gran d’Europa i la segona més gran del món, després de la de Nova York». Ostres; si ets alumne com jo, això t’ho creus encara que no sigui veritat. Ara sí que el pit és a punt de rebentar. He de transmetre aquesta sensació a la crònica, aquesta excitació. Cal reescriure, cal reescriure. Ara només ratlla i apart, que comença la Terribas. Vull dir la Mónica. La Mónica Terribas.

—Jo sóc periodista, i per tant aquí no sóc ningú per a donar lliçons de res.

On ho he llegit això?… Hemingway. Hemingway sobre Txèkhov: «Alguns contes de Txèkhov són pur periodisme, d’altres són simplement admirables». Literatura i periodisme. Periodisme i literatura. Si no és ningú per donar lliçons de res potser que deixi anar el llapis i simplement em relaxi. Fusta. El passat. Però la veu de la Mònica segueix reverberant en la sala i es confon, s’entrellaça amb els meus pensaments. M’arriben frases tallades, sentencies incompletes: «la pressa de l’escriptura periodística…»; «sentiment d’ignorància a causa de la quantitat desbordant d’informació…»; «La pressa allunya els intel·lectuals de l’esfera pública», «això ja no canviarà». Potser sí que pot donar lliçons d’alguna cosa. El present no es pot entendre perquè va massa de pressa; cal mirar el passat, anar cap al passat. Com barques. La Mònica també va cap al passat: llegeix Joan Maragall i llegeix Gaziel i llegeix Joan Fuster. Aquests els llegeix, però n’anomena d’altres, igualment: Joan Sales («Les coses més boniques que sabem no les podrem dir mai») i Joan Brossa i Albert Chillón. Articles i noms del passat per entendre el present. Articles literaris. Literatura del passat per entendre el present. La literatura no té pressa; la literatura necessita temps. Temps per anar cap al passat, per deixar-se arrossegar, i escriure sobre el present. Pren nota, dropo: la importància de la reflexió. Que ho he pensat jo tot això? No, no; de cap manera. Ha estat la veu d’ella, que s’ha entrellaçat amb el que tens al cap. «L’escriptura és clau per reflexionar», ha dit. Alt i clar. Si les pensessis tu aquestes coses series a dalt de l’escenari donant lliçons i no fent anar el llapis. Dalt l’escenari, parlant de barques de fusta.

Sona Intrata, de Massià. Sona a través del violoncel de l’Anna Comelles. (Es clar, deia peces clàssiques i no peça clàssica.) Al fons, imatges d’Emili Teixidor. En pau descansi. Imatges i cites. Primer imatges, després cites. I després imatges i cites juntes. Una cita: «La literatura ens permet reconciliar-nos amb el passat». El passat per tot arreu.

Ara deixa-ho, però, després ja ho lligaràs tot plegat. Ara només escriu: surt la Mercè Sampietro a l’escenari i s’asseu en una cadira alta que s’hi ha disposat al bell mig, flanquejada per una ampolleta d’aigua a la seva dreta i una gerra amb roses a la seva esquerra. Al programa hi diu que llegirà una selecció de textos. Quins? És el primer que diu: de nou, Joan Brossa (irònic, sintètic); Ester Tusquets (confident, lírica); Pere Calders (esbojarrat, intel·ligent). La veu de Sampietro s’endinsa en els textos i és impossible pensar en res més. Passa d’un a l’altre amb naturalitat, modulant el seu to imperceptiblement, lleugera com una onada. Després silenci. I després, aplaudiments.

I després fusta. Fusta sobre fusta i cops sobre la fusta i soroll de fusta. IT Dansa sobre la tarima. O això sembla.

Al principi, només són una colla de joves amb camisa de dormir i cadires de fusta blanca a les mans perduts davant dels ulls dels espectadors. Són nois i noies musculats, de l’Institut del Teatre, que caminen d’una banda a un altre i nosaltres no sabem ben bé què coi passa. Ni tan sols sentim música, de primer antuvi. Però no triguem gaire en sentir-la. I quan la sentim ens enganxa perquè els joves ja no estan perduts; ara tenen les cadires i s’asseuen a les cadires i ballen amb les cadires. Però què ballen? Whim, d’Alexander Ekman, «un conte de fades fracturat». Tampoc és que ballin, sinó que es mouen enèrgicament, com si tinguessin convulsions; i és bonic perquè tots tenen convulsions a l’hora i sembla un ball tot i que no ho és. La música es fon amb el soroll de fusta i el ball que no és ball segueix la música i el soroll de la fusta. I els ballarins amb convulsions riuen i parlen i ens duen a un estat d’excitació desconcertant. És primitiu. I quan la música para i els convulsionistes deixen de ballar jo estic tan perdut com ells a dalt de la tarima.

Què ha passat? L’escenari és buit. Reviso de nou els meus apunts. Veig: «La Sala Oriol Bohigas…». Caldrà lligar-ho tot, noi, lligar-ho tot. Escriure, reescriure; escriure, reescriure. Revisar-ho tot amb calma; tornar enrere; com una barca de fusta arrossegada incessantment cap al passat, cap al passat.