Aprendre a morir: les humanitats i el canvi climàtic

29.03.2017

El gran problema per a la lluita contra el canvi climàtic és que les humanitats li han girat l’esquena, aixecant un mur cultural al voltant de la literatura, el teatre o el cinema de qualitat. Una línia separa els temes genuïnament artístics i estimulants, que bàsicament són tots aquells que tenen a veure amb la representació realista de la psicologia humana a través de relacions entre personatges reals o de ficció; d’una literatura i un periodisme menors i tremendistes que s’ocupen de torturar la nostra consciència amb dades sobre la pujada del nivell del mar. Una cosa és la literatura i el pensament profunds, i l’altra un nínxol per a freaks que van estudiar batxillerat de ciències i no saben posar adjectius. I així hem cultivat una sensibilitat col·lectiva que adreça el canvi climàtic com un problema del qual el món científic ens informa inoportunament però que el mateix món científic s’encarregarà de solucionar mentre seguim devorant capítols de Mad Men. Doncs bé, cal trencar aquesta barrera i convertir el medi ambient en un problema humanístic, capaç d’excitar la imaginació, l’intel·lecte i el sentit de l’humor com ho fan l’amor, l’apatia postmoderna o la lluita de classes.

Donald Trump

Una idea principal l’escriptor i exmilitar Roy Scranton inspira l’article que esteu llegint: “el desafiament més gran al qual ens enfrontem és filosòfic: entendre que la civilització tal com la coneixem ja és morta”. Cal posar l’èmfasi en el “ja”, perquè l’escepticisme que ens provoquen aquest tipus d’afirmacions només s’entén per la nostra formidable facilitat per negar les veritats incòmodes, que diria Al Gore. El fet és que el capitalisme impulsat per combustibles fòssils ja ha tingut un impacte irreversible sobre el clima de la terra i que, encara que aturéssim per complet les emissions de diòxid de carboni demà mateix, no evitaríem una pujada de les temperatures que tindrà conseqüències desastroses per a les properes generacions. Els nivells de CO₂ actuals no s’havien vist des de fa 2 milions d’anys. Però ni tan sols cal preocupar-se per aquest escenari optimista perquè, de fet, és absolutament impossible pensar que les emissions faran cap altra cosa que créixer durant les dècades vinents, propulsades especialment pel desenvolupament industrial de la Xina i l’Índia. Una economia lliure de carboni és un somni bonic que no només arribaria molt tard al primer món, sinó que és del tot impensable a escala global ni tan sols a mitjà termini.  Ras i curt, el nostre estil de vida és com un zombi que camina sense saber-se mort: no podem aturar de cap manera la maduració d’allò que hem plantat i que recollirem les properes generacions. És cert que els canvis globals són complexos i ningú sap a quina velocitat es produiran, però el consens científic és total: al llarg dels 100 anys que vénen deixarà d’haver-hi gel a l’àrtic durant els estius i el nivell del mar pujarà entre 30 i 60 metres, fet que causarà una crisi humana i econòmica sense precedents.

Tot això passarà, fem el que fem, però l’única manera d’entendre-ho, assimilar-ho i, finalment, poder imaginar un estil de vida alternatiu, és des de les humanitats. No es tracta d’una qüestió de prevenció del tipus “on vas envàs?”, sinó d’enfrontar el fet que l’espècie humana, si sobreviu, haurà de replantejar el significat d’idees com comunitat, progrés o llibertat. Però una transformació existencial d’aquestes característiques no es podrà fer des de la ciència sense una estreta participació de la cultura, des de les formes més elevades d’art fins a l’entreteniment més prosaic. Aquesta ha estat una de les línies mestres del Kosmopolis d’enguany, que ha preguntat a bona part dels escriptors que han desfilat pel CCCB sobre el paper de la literatura a l’hora de respondre al canvi climàtic.

Sens dubte, el més interessant de tots els convidats en aquest sentit va ser Kim Stanley Robinson, considerat un dels autors de ciència-ficció de més prestigi a àmbit mundial i un dels principals exponents de la climate fiction. Robinson s’oposa als tòpics que envolten la ciència-ficció i la condemnen a la marginalitat entre les elits culturals. Per a l’escriptor nord-americà, la gent que no s’interessa per aquest gènere no entén que és el que millor representa el realisme dels nostres temps i el que millor respon a les preguntes importants. Robinson va i·lustrar-ho amb l’exemple de 1945, quan els líders del món es van reunir per decidir com s’organitzarien políticament i, per fer-ho, “van inspirar-se en les idees de H.G. Wells, que havíen penetrat en l’imaginari col·lectiu gràcies a les seves obres de ciència-ficció que, al seu temps, articulaven idees amb arrels filosòfiques molt antigues com ara el socialisme”. En altres paraules, per tal d’imaginar mons diferents, necessitem utopies i distòpies amb les quals contraposar la realitat, i el paper dels novel·listes (però també dels guionistes o dels dramaturgs) és proporcionar-nos-les i divulgar-les d’una manera molt més eficaç de la que mai ho podrà fer un tractat filosòfic. Actualment, encara fem servir el Gran Germà de George Orwell o el Món Feliç d’Aldous Huxley per comprendre els perills del totalitarisme. Si ens posem encara més contemporanis, veurem que cada cop és més comú recórrer a la magnífica sèrie de televisió Black Mirror, de Charlie Brooker, per explicar els perills de la tecnologia. El que caldria, doncs, és començar a dignificar la imatge de la ciència-ficció i encoratjar la creació d’obres amb el mateix nivell i popularitat que abordin la qüestió del canvi climàtic.

Al mateix temps, Robinson va denunciar l’efecte negatiu que la ciència-ficció clàssica ha tingut per a la percepció social que tenim de la tecnologia. Comprant idees com la del filòsof i científic Konstantin Tsiolkovsky que a principis del segle XX defensava que “la terra és el bressol de la humanitat, i no estem fets per romandre per sempre al bressol”, la ciència-ficció ha estès la idea que la tecnologia permetrà a la humanitat transcendir-se a si mateixa, conquerir les estrelles i crear paradisos artificials. “Aquesta és una idea equivocada”, va resumir Robinson, explicant com ara sabem que els planetes hipotèticament habitables més propers a la al nostre són absurdament lluny respecte a qualsevol manera raonable d’arribar-hi i que la nostra biologia està tan lligada amb la de la terra que la possibilitat real de crear ecosistemes que la substitueixin es troba encara a mil·lennis de distància. Tal com explica Robinson a Aurora, el seu darrer llibre ambientat 300 anys en el futur, el que ens esperaria en una nau espacial enviada a colonitzar aquests mons és “un emmalaltiment progressiu i, finalment, la mort”. La terra no és el nostre bressol sinó, molt probablement, l’única llar que mai tindrem, i aquesta idealització de la força salvadora de la tecnologia —de la qual els bilionaris de Sillicon Valley en són hereus— és la que combaten autors com Robinson des de la novel·la o Brooker des de la televisió.

Després de llegir i escoltar les veus més interessants que es preocupen pel canvi climàtic des de la cultura, es pot detectar un fil conductor: l’acceptació honesta de la catàstrofe mediambiental a la qual ens dirigim inexorablement i una resposta profundament humanista que posa el focus i l’esperança en una revolució política i filosòfica en comptes d’en una de tecnològica. Werner Herzog, un dels cineastes més importants del segle XX que també va passar pel Kosmopolis i que acaba de fer un documental sobre internet des de la seva perspectiva d’idealista romàntic alemany, es va mostra igual d’escèptic sobre el poder emancipador de la tecnologia i es va declarar convençut que “no durarem gaire més. Som massa gent i hem arribat a un nivell de sofisticació sense el qual ja no sabrem viure”. Autors com Scranton i Robinson són més optimistes: estan convençuts que el cataclisme és inevitable però que, igual que vam ser capaços d’organitzar-nos per crear el capitalisme responsable del canvi climàtic, hi ha la possibilitat de viure d’una altra manera. Com va dir Robinson, “La civilització no s’aturarà. Els humans del futur consideraran el nou paradigma com el seu estat natural i, simplement, pensaran que els seus ancestres eren estúpids com nosaltres pensem que els esclavistes ho eren”. Què hem de fer les generacions prèvies a la catàstrofe? Aprendre a acceptar que la nostra manera de viure no té futur i que l’única manera d’entendre les conseqüències d’aquest fet és dur el debat al cor de les humanitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “és com un zombi que camina sense saber-se mort”: és una imatge potent que resumeix de forma concisa la realitat dels nostres temps. Temps a venir, aquests zombis, pel que es veu, s’hauran robotitzat.

  2. Fins ara (parlo com a biòleg que soc) l’actitut dominant de la població, i també del món de la cultura, ha estat d’ignorar volgudament aquest problema, entre d’altres motius per que fer-hi front demana abandonar el nostre absurd model de consum, i la gent no hi està disposada. Jo espero, de tota manera, que el món de les humanitats s’interessi una mica per veure què diu la ciència, per que ara per ara tinc la impressió que desde les humanitats hi ha una ignorància profunda sobre allò que saben els científics, per exemple sobre el clima (i, quan ho intenten comunicar, encara se’ls etiqueta de periodisme catastrofista…!). Finalment: podem acceptar tontament l’apocalipsi on ens condueix el capitalisme o podem mirar de rebelar-nos-hi. No soc gaire optimista, però, cal dir que anem molt malament.