Any Llull a Romania

23.10.2016

Arran dels actes de presentació de la traducció romanesa del Llibre de meravelles (11 d’octubre) i de la celebració del ‘Seminari Internacional Llull 700 anys’ a la Universitat de Bucarest (12 d’octubre), hem conversat amb Joan Santanach, comissari de l’Any Llull, acabat de retornar de la capital romanesa.

Presentació de la traducció romanesa del "Llibre de meravelles" de Llull a Bucarest, Romania | Foto: Xavier Montoliu

Presentació de la traducció romanesa del “Llibre de meravelles” de Llull a Bucarest, Romania | Foto: Xavier Montoliu

Xavier Montoliu: En primer lloc, diria que aquest era un viatge pendent per conèixer in situ l’interès de l’obra de Llull traduïda al romanès. Quines són les teves impressions?

Joan Santanach: Molt bones. Boníssimes. En torno realment sorprès de la resposta. Al seminari, que es va celebrar a la Universitat, hi va assistir una quantitat de públic que no m’esperava i, a més, va tenir un nivell molt alt. I no sols parlo dels conferenciants i investigadors, sinó també d’algunes de les intervencions del públic, majoritàriament integrat per estudiants. Coneixen bé el context històric i cultural en què es movia Llull i l’hi situen amb tota normalitat. El dia abans, a la llibreria Eminescu, també havíem tingut una sala plena de gom a gom, malgrat la pluja intensíssima que va caure poc abans de l’hora de l’acte. Hi vam presentar amb la Jana Matei la traducció del Llibre de meravelles. Ja en porta unes quantes, de traduccions de Llull —i d’una pila d’altres autors catalans—, i, llevat d’alguna excepció, es tracta de títols que es venen.

X.M: Parlem ara de la presentació del llibre Cartea minunilor traduït al romanès per Jana Balacciu Matei. En aquesta ocasió, has prologat la traducció del Llibre de meravelles. De quan arrenca la vostra col·laboració?

J.S: Amb la Jana ens coneixem de fa uns quants anys. Tenim amics comuns (en Carles Duarte, en Xavier Montoliu) que ens van posar en contacte quan ella va començar a interessar-se per Llull. Diria que vam parlar per primer cop quan es plantejava de tirar endavant la versió romanesa del Gentil. Jo vaig dir-li que em semblava un llibre difícil, i que potser seria preferible començar per alguna altra obra més assequible. Afortunadament, no em va fer cas, i ara tenim un magnífic Llibre del gentil en romanès. Més endavant van arribar el Blaquerna, aquesta vegada amb un pròleg meu, i una antologia del Llibre de contemplació, basada en la que Josep Enric Rubio havia publicat a Barcino feia poc. L’any passat va ser el torn de l’Ars brevis, i ara li ha tocat al Llibre de meravelles. Entre els seus projectes de futur, immediat, hi ha la Doctrina pueril. La llista impressiona.

Cobertes de les cinc traduccions de Llull al romanès |Foto: Xavier Montoliu

Cobertes de les cinc traduccions de Llull al romanès |Foto: Xavier Montoliu

X.M: En el pròleg del Fèlix, contextualitzes el text per al lector que s’acosta al llibre, que qualifiques d’enciclopèdia de meravelles. També dius que “A les obres de Llull només trobem exemples d’aquest corpus [global de l’època] de forma molt esporàdica, perquè rarament aprofita materials que no siguin producte de la pròpia imaginació. I no sols això, sinó que algunes de les seves narracions són d’una creativitat i d’una complexitat fora del comú”. A què es deu aquesta volguda originalitat de cara al seu interlocutor-lector d’aleshores?

J.S: Llull volia mantenir l’interès del lector i, entre altres recursos posats en joc, es resistia a caure en els llocs comuns, és a dir, llocs ja coneguts pels lectors i que arrossegaven determinades connotacions derivades de l’ús. Per això al Llibre de meravelles s’inventa centenars de narracions breus —els exemples— en lloc de servir-se, com feia tothom a la seva època, del repertori d’exemples a l’abast de predicadors i moralistes. Una literatura nova, i Llull volia crear una literatura nova per a uns nous temps, necessita formes i relats nous. És prou sabut, per exemple, que no li interessaven gens les històries sobre l’antiguitat llatina ni la concepció ètica del món romà. Preferia molt més incloure narracions que interpel·lessin la contemporaneïtat dels seus lectors: per això no parlava de romans, sinó de tàtars i sarraïns.

X.M: Al final del pròleg consideres que la meravella continua sent, d’aquesta manera, un mitjà per incitar els homes a repensar-se, i a actuar en conseqüència. Les meravelles de Llull són també un convit a repensar-nos i actuar en conseqüència, avui en dia?

J.S: Les meravelles lul·lianes comporten un important component de curiositat, de desig de conèixer. No apel·len pròpiament a la fantasia, sinó a l’intel·lecte del lector. Això no vol dir que no n’hi hagi de molt originals, que n’hi ha, i moltes, sinó que una vegada la meravella ha colpit el personatge de Fèlix —i, amb ell, el lector—, l’aspecte inaudit, potser fins i tot incomprensible, de la meravella, genera el desig d’obtenir respostes. Llull defensava el plaer de la comprensió intel·lectual. Des d’aquest punt de vista, si fóssim capaços de mirar-nos a nosaltres mateixos amb els ulls propis de la meravella lul·liana, no donaríem res per fet. Al contrari. Repensar-se, des d’aquest punt de vista, pot ser un exercici molt revelador.

X.M: Aquesta és la cinquena obra de Llull firmada per la traductora romanesa. I aviat apareixerà, com has apuntat, la Doctrina pueril, de la qual, precisament, en feres la tesi doctoral. Amb aquestes sis obres traduïdes al romanès, els lectors contemporanis i els especialistes disposen d’un corpus en llengua romanesa prou interessant, de ben segur construït amb complicitats, com la teva. Existeixen altres traductors de Llull contemporanis?

J.S: Sí que n’hi ha, però pocs que hagin fet tanta feina com la Jana. Llull és un autor que ha despertat l’interès dels lectors, catalanoparlants i no catalanoparlants, des de fa set segles. Molts, és clar, hi han accedit des del llatí, idioma que Llull va emprar en moltes ocasions a l’hora d’escriure directament obres seves, però al qual també van ser repetidament traduïts els seus llibres en vernacle. Llull té lectors a tot arreu. Només durant el bienni al voltant del qual s’ha organitzat l’Any Llull (2015-2016), a més dels volums en romanès, s’han publicat llibres de Llull com a mínim en anglès, alemany, francès i espanyol, i n’hi ha d’altres en procés, com alguns títols en italià, una antologia en hongarès i un projecte en japonès.

X.M: El Seminari Internacional Llull 700 anys, organitzat conjuntament per la Universitat de Bucarest, a través del departament de Lingüística Romànica i Literatures Iberoromàniques i Italià –gràcies a la iniciativa de la cap del departament, la hispanista Mianda Cioba-, i l’Editorial Meronia, va ser una jornada preparada amb molta cura i interès: tres conferències plenàries (ofertes per la traductora –La meravella com a instrument de la ciència. El cas i el model de Ramon Llull-, tu mateix, i la intervenció del professor Alexander Baumgarten –Raimundus Lullus i el conflicte entre la Universitat i l’Església a finals del segle XIII– responsable de l’edició de l’Ars brevis al romanès) i dues taules rodones. La teva intervenció va versar sobre Ramon Llull, la raó i el diàleg interreligiós. En primer lloc, com és percebut Llull pels estudiants romanesos?

J.S: Amb interès, com ja he dit, i fins i tot amb una certa indignació pel fet que no n’havien sentit a parlar fins recentment. Es pregunten com pot ser que se’ls hagi silenciat l’existència d’un personatge que ha estat llegit, comentat i difós durant més de set segles, i que ha fet plantejaments sobre múltiples aspectes que encara són vigents avui. La proposta de diàleg religiós de Llull, basada en la raó i la seva Art, els sembla una innovació extraordinària. S’interessen així mateix, i més ara que el poden llegir en la seva llengua, per les obres literàries, i especialment pel Blaquerna.

X.M: I encara, com era percebut Llull, i les seves meravelles, des de l’Església catòlica i, també entre els contemporanis de les altres religions? Quin és el testimoni que en tenim del beat recollit entre altres tradicions literàries o religioses?

J.S: En el seu temps, l’Església el veia com un outsider, un laic que parlava de qüestions teològiques i filosòfiques sense tenir la preparació corresponent, perquè no havia seguit uns estudis reglats. Se’l mirava, per tant, amb un cert recel. I el mateix devia passar amb els membres d’altres religions. A ningú no li agrada que li diguin que està equivocat. En vida, Llull no va tenir gaires èxits. Va ser després de la seva mort que l’interès per l’Art i altres qüestions plantejades per ell van començar a estendre’s. Van sorgir seguidors seus a França, Itàlia, Castella, Alemanya, als països eslaus. Llull es va convertir en un fenomen extraordinari. Les seves obres van ser copiades i impreses centenars de vegades, i nombrosos intel·lectuals dels segles xiv al xviii van llegir-ne els llibres amb profit. Parlem sobretot de qüestions filosòfiques i teològiques, i també d’un interès vinculat a la devoció. La valoració literària de Llull va haver d’esperar fins al xix i la Renaixença.