Antònia Vicens. Fred als ulls

7.06.2015

Aquesta setmana es va presentar el nou poemari d’Antònia Vicens, Fred als ulls (Eumo/Cafè central). Hi van participar Laura Borràs, directora de la ILC, l’editor Antoni Clapés i el poeta Joan Duran, que, juntament amb Sebastià Perelló i Núria Busquet van parlar-ne a Núvol amb tres articles que sintetitzem aquí.

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Segons Sebastià Perelló en aquest poemari “Antònia Vicens tanmateix —i no podíem esperar una altra cosa— no farà servir les imatges estereotipades de la vellesa”. I continua: “No n’escriu un elogi, ni fluctua entre l’estampa de la decrepitud i la saviesa que li atorga la tradició clàssica. Ens situa en un saltant, en una caiguda d’un corrent d’aigua per un precipici. Aquest és el seu argumentum a loco. Els dies s’empenyen rost avall i Fred als ulls s’escriu en aquesta convulsió. Hi ha una calma estranya, però, en aquests versos sense títols que semblen acoblar-se com si es tractàs veritablement d’un sol poema que es desploma fins a la darrera lletra del llibre. Una N majúscula clou un mot altament significatiu, hivern, i per ventura assenyala, sinuosa, com una serp, el nord, o l’obertura més secreta cap el nou que ens perfila l’ombra, ens transforma i ens encamina cap a la mort i la renovació. Ja ho deia aquell: J’avance dans l’hiver a force de printemps.”

Núria Busquet afirma que “Antònia Vicens s’ha posat al lloc d’aquelles àvies que, en fer-se grans, i haver-ne vist de tots colors, esdevenen sàvies, i de tan sàvies, pessimistes, i et diuen «no t’esforcis a cosir-te els descosits, a plantar flors, a deixar el jardí bonic. Tot s’acaba i ja està bé». I afegeix: “I després de dir-te això segueixen vives i felices, es posen la faixa, es pinten els llavis, surten al jardí i planten plantes. I esperen, i ho fan fins al final”.

Finalment, Joan Duran escriu, en forma de carta adreçada a l’autora, que “hi trobo, en el teu Fred als ulls, una arma de tall net, de fulla precisa, sense ornaments ni empunyadura. I el verí més ràpid, el destil·lat més pur, el nèctar més essencial. O el trencadís de versos que admet, només, els fragments de rajola més irisats, els blaus més vidriats i les sanefes que dibuixen, amb més exactitud, el trenat de camins que menen, ni que no ho volguéssim, a la veritat descarnada, porosa i definitiva del nostre jo. Però també a la més fràgil: a la que resta exposada als embats de les gebrades.”