Antònia Font defineixen des de Maó el seu nou disc: un àlbum ‘rar’ i ‘diferent’

30.07.2012

Antònia Font

El nou disc dels Antònia Font, que presentaran en directe al Teatre Atlàntida de Vic el proper 14 de setembre en el marc del Mercat de Música Viva de la capital de l’Osona, serà un disc “diferent” i fet “sense cap tipus de trava ni limitació estilística”. Ja gravat, encara sense títol i autoeditat altra vegada sota el segell de Robot Innocent, amb el proper treball, i ja que “està molt aprop en el temps de Lamparetes i estem en una temporada ben creativa”, la singular banda mallorquina s’ha “permès treure un disc ‘rar’, un poc amb l’ànim que sigui gens convencional i, tot que són igualment bones cançons, diferent a nivell estilístic”. També, amb aquesta presentació a Vic del seu ja vuitè disc en quinze anys de trajectòria, els Antònia Font estrenaran un nou format d’espectacle, “bastant enfocat al nou disc i escenogràficament també diferent al que hem fet fins ara”, açò per renovar-se i per tal “que la gent que ja ens hagi vist a altres concerts pugui veure coses noves” del grup.

Així ho explicava un enigmàtic Pau Debon, cantant dels Antònia Font (que no va voler donar més “pistes”), minuts abans de començar el que ben segur fou un dels darrers concerts en directe amb l’exitós Lamparetes com a fonament, la nit de divendres passat a l’aire lliure del local Es Claustre de Maó (Menorca) davant unes 600 persones. De fet, i encara que durant l’actuació no hi va haver ni rastre del nou disc, el concert de Maó no va ser només amb les cançons de Lamparetes, sinó que (en hora i tres quarts de concert i a través de fins a vint-i-sis cançons) també n’hi afegiren unes quantes ja convertides en emblemàtiques del seu repertori.

Si bé el començament, enllaçades com si fossin un únic paràgraf, va ser amb Clint Eastwood i Icebergs i guéisers, de seguida ja entraren en joc altres “himnes” més “antics” dels mallorquins, com ara Dins aquest iglú, Vos estim a tots iguals, Robot, Armando Rampas, Alegria, Mecanismes o Holidays, no deixant de banda títols altra vegada de Lamparetes com Carreteres que no van enlloc o l’aclamada Islas Baleares, que aprofitaren per sumar-se a la reivindicació de no canviar el Pla Territorial de l’illa, que segons els detractors l’obre altra vegada a l’especulació urbanística a la carta.

Tot i que no va ser un concert ben bé “in crescendo” sí que deixaren per al final potser els plats més forts de la nit, amb temes com el divertit Wa yeah! (que en realitat tancà el concert) i els calculats “bisos” finals amb Me sobren paraules, Coses modernes, la histriònica Astronauta rimador i la fantàstica Calgary 88. Tot plegat, i en espera d’aquesta “renovació” anunciada, els Antònia Font oferiren un molt bon repàs al seu inesgotable repertori i sempre essent fidels al seu estil i línia seguida fins ara, que entre altres coses ralla de la seva estètica d’antiherois, personificada potser en un atípic cantant Pau Debon (amb carisme i personalitat dalt de l’escenari però que no és ni alt ni especialment guapo ni té una súper veu, i que és capaç, com va succeir divendres a Maó, de passar desapercebut entre el seu públic tot i entrar al recinte, ja ple, per la mateixa porta que els espectadors i tot just a l’hora anunciada per començar el concert) d’un grup realment atípic (on el líder no és justament el cantant sinó el guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, que una volta damunt l’escenari no té cap altre paper més enllà del que li correspon com a sobri guitarrista) que tot i dur la diversió per bandera, no la dóna, a la diversió, a qualsevol preu ni perquè sí, sinó a través d’una impactant sonoritat (menys electrònica des de Lamparetes) i d’unes lletres (menys surrealistes des de Lamparetes, encara que Déu n’hi do!) que, com un qui no fa res, van colant com a residuals però que si se les escolta amb atenció són ben punyents i sempre ofereixen fins i tot més que una doble lectura.

Un exemple d’açò darrer és la també divertida Me sobren paraules, amb el seu “uao uao…” i amb frases com “Me sobren paraules però no tenc res a dir // (cadàver, pitufo), me sobren paraules, // d’aquí a dos anys me retir, // paraules molt lletges (nyu), // paraules molt guapes (lapislàtzuli), // paraules provisionals amb es accents girats”. Aquesta cançó, per cert, es va convertir en el primer “bis” de la nit i els Antònia Font, habituals del local i que l’any passat ja hi van presentar el seu Lamparetes, i la van dedicar “a tota la gent des Claustre”, que després de mantenir obert aquest espai quatre anys (obert de Sant Jordi a l’1 d’octubre, i de Sant Joan al 8 de setembre amb concert cada dia) s’ha convertit en una de les referències musicals de l’estiu a l’illa de Menorca.

I és que, de fet, per aquest local de Maó (un espai “súper eclèctic i no focalitzat a un únic gènere”, diu Josep Maria Fita, un dels seus responsables), abans d’Antònia Font, aquesta temporada ja hi han passat grups com el jazzístic Marc Ayza amb la seva banda, Canteca de Macao, Maria Coma, Txarango o Macaco, per dir-ne només uns quants. Però és que per Es Claustre encara hi queden per passar “perles” com el “gos” Natxo Tarrés i el seu homenatge a Bob Marley (3 agost), Cris Juanico amb Dues pedres (7 agost), La Troba Kung-Fú (9 agost), La iaia (10 agost), Pau Riba (15 agost), Els catarres (16 agost) o La pegatina (22 agost), entre d’altres. Tot una programació digna, precisament, d’un Mercat de Música Viva a petita escala, encara que no tan concentrat i més espaiat en el temps.

Llegiu el blog de Joan Mascaró M., aquí.