Antiutopia

Els mestres autèntics de qualsevol lloc i nivell, enmig de totes les dificultats, assagen de desafiar el pessimisme generalitzat. No han oblidat que una cosa són les retallades pressupostàries i una altra les estretors mentals.

Pruden Panadès

Pruden Panadès

Autora d’ “Errata” (Pol·len Edicions) , “Un pot” (La PAGE), “Cosins de Tarzan” (Raig Verd), “Passamaneria” (Godall Edicions) i “Corró d’Amunt, quadern de notes” (Aj. de les Franqueses) , col·labora a la revista-llibre “Vallesos” i a Núvol.

El passat dia cinc de juny vàrem visitar l’escola de Santa Eulàlia de Riuprimer. Per arribar-hi, venint de Barcelona direcció Vic, es deixa la N-152 fent un gir a l’esquerra de gairebé 360 graus, fins trobar l’indicador. Durant uns quants quilòmetres, la pista asfaltada transcorre paral·lela al riu i a la carretera principal, però en sentit contrari.  Ens esperaven els nens de cinc i sis anys amb les seves mestres.

La invitació l’havia motivada el conte Errata. Les tribulacions de l’impressor Prim. El grup d’escolars tenien coses per comentar i preguntes a fer.La Mar Carrera de Pol·len Edicions, la Sònia Martínez de La Page i jo mateixa vam procurar estar a l’alçada, enfilant una explicació  “tècnica” del conte. Va ser una conversa sense presses, amb més interrogants que respostes, sense por a l’error, com en els millors ambients de curiositat investigadora, reflexionant en veu alta i escoltant.

Vam comprovar si les mides del conte encaixaven amb les mides estàndard del paper, amb els ulls tancats vam apreciar els gruixos i amb el ulls oberts les transparències. Com és que una pàgina pot tenir quatre cares. D’on venien i com s’elaboraven les tintes vegetals. A partir de la indumentària, vam improvisar la simulació dels tres pots de colors bàsics que, a més del negre, hi ha damunt les màquines d’imprimir. Per què les màquines d’El Tinter es netegen amb draps de cotó reutilitzables? Els torns de paraula s’anaven succeint.

Mentre en una tablet, les imatges mostraven com i per què s’havia utilitzat la fusta i la fotografia en comptes del dibuix i com havia anat el càsting per triar el Sr. Prim, un nen seguia la conversa amb un envàs de plàstic transparent a la mà. A dins hi havia un cargol amb una mica d’enciam.

A mesura que el making-of s’enriquia amb preguntes i explicacions diverses, la llum travessava l’aula fins a una estanteria on des de feia dies havien estat classificant papers rescatats de la paperera. Va ser iniciativa d’ells, després de conèixer la peripècia del Sr.Prim. i aquell niu sense vida que tant l’havia trasbalsat. També ens vam aturar en la tipografia, en les famílies de lletres i els seus noms. La que es va triar pel conte és antiga i es diu “Ibarra”. Vam parar una estona per prendre galetes, fruita i sucs en gots de vidre que omplien ells mateixos.

La conversa va acabar comentant un conte imprès amb tres colors: el negre, el vermell i el blanc del paper. És un abecedari [1] de lletres que es despleguen en tres dimensions. Cadascú hi va reconèixer la inicial del seu nom, era un llibre que podia contenir tantes històries com tots els que érem allà.

Mentre recorrem aquesta escola pública que des de fa una colla d’anys ha optat per fer de les ciències l’eix vertebrador de tots els coneixements i activitats, és evident que tothom està ocupat a aquella hora. Sorprèn l’autonomia de moviments enfeinats, la riquesa impressionant de materials i treballs en curs que s’escampen per tots els espais de l’escola. Però potser el que més sobta és l’absència de cridòria, el to de veu general.

Es respira l’atmosfera que Jorge Wagensberg [2] identifica com a “goig intel·lectual col·lectiu i simultani”. Probablement és la mena d’ambient que Owen, Pestalozzi, Giner de los Ríos, Maria Montessori, Alexandre Galí, Ferrer i Guàrdia,  Rosa Sensat , Bruno Munari o Paulo Freire, en contextos diversos, consideraven l’idoni per al desenvolupament integral de les persones.

És el mateix ambient que cada dia, els mestres autèntics de qualsevol lloc i nivell, enmig de totes les dificultats, assagen de crear. Desafiant un pessimisme generalitzat, no han oblidat que una cosa són les retallades pressupostàries i una altra les estretors mentals. Són els que, irreductibles, saben que hi ha una mena de felicitat lligada als aprenentatges i als coneixements adquirits amb rigor, goig i generositat.

Si la utopia és el no lloc, “El roure gros” de Santa Eulàlia de Riuprimer, escola guardonada i reconeguda, és una antiutopia que té els seus fonaments en la millor tradició educativa catalana. La que no recela del goig d’aprendre, la que evidencia els bons resultats a llarg termini, la que crea les millors condicions perquè tothom trobi les millors oportunitats.


[1] Bataille, Marion. ABCD. Ed. Kókinos, 2008.

[2] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Barcelona, 2007. Tusquets/Metatemas

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació