Antecedents d’una traducció: Zanoni, d’Edward Bulwer-Lytton

30.09.2012

'Zanoni'.

El primer impuls per a traduir una obra –a banda de les traduccions escolars que, tanmateix, no eren una mala pràctica- va ser l’aprenentatge de l’anglès. I es tractava de traduir una obra que m’abellís. Havia vist a Barcelona, em penso que al Capsa, quan estudiava a la universitat, Mirando hacia atrás con ira, la traducció castellana de Look back in anger de John Osborne, en una època juvenil en què la revolta és atractiva. Quan uns anys més tard vaig passar un curs a Anglaterra, vaig comprar l’original i em vaig posar a traslladar-la al català. Era una obra que m’havia agradat i, tractant-se de teatre, em donava una bona quantitat d’expressions vives i col·loquials, que em servien per al meu anglès vacil·lant. Des del títol, se’m plantejaven problemes de traducció: la “mirada enrere amb ira” o la invitació a mirar-hi no em donava una solució satisfactòria i tampoc la inspiració del castellà, Mirant enrere amb ira no em convencia; en català hi ha massa erres. Per això vaig optar per traduir-ho per una expressió catalana que, al meu parer, expressava la idea d’una rebel·lia visceral: Amb la ràbia al cos. Però aquesta llibertat del títol era l’excepció; la literalitat és prioritària quan no violenta el català.
El calc del castellà, quan n’hi ha una traducció prèvia, fa estralls en els títols de llibres i pel·lícules. Allò que el vent s’endugué pagava peatge a Lo que el viento se llevó. Quan ho comentava al Jordi Arbonès, que n’era el traductor al català, i li suggeria que, per exemple, Endut pel vent era un títol més eufònic i segurament més d’acord amb el Gone with the wind original, em deia que havia estat una decisió de l’editorial, per a suggerir que es tractava de l’obra de Margaret Mitchell, que el públic coneixia pel títol de la famosa pel·lícula.
Amb aquestes consideracions ja es veu que a banda de l’atractiu d’un llibre i de l’aprenentatge d’una llengua, hi ha el de l’aprenentatge de la llengua, dels seus replecs i suggeriments. Per això tradueixo obres que, simplement, m’agraden, i si a més m’obliguen a buscar el difícil sinònim català o el ritme paral·lel al de l’original, em produeixen un plaer afegit. Els elaborats períodes del segle XVIII de Fielding o els capriciosos de Sterne, les troballes del XX, sigui en la llengua de Joyce o en la destil·lació sintètica i expressiva de Beckett i de Pinter, em són un repte que m’estimula. Això suposa que m’emboliqui en traduccions pel gust de la lectura personal a fons, sense garanties de publicació, encara que no descarti els encàrrecs d’obres de qualsevol època que m’interessin.
Devia tenir tretze o catorze anys –ni somiar en traduccions ni res semblant!- quan em va caure a les mans un llibre, en castellà, que incloïa obres ben diverses. Iniciava el recull Zanoni “por Sir Eduardo Bulvver Lytton.” Al llibre no hi constava data ni editorial ni traductor. Devia ser bastant antic. En un lloc del qual em sap greu haver perdut la referència vaig llegir que Pin i Soler havia traduït Zanoni al castellà. És molt possible que fos aquesta la traducció que vaig llegir d’una tirada. No crec que hagués sentit a parlar de l’autor abans, si no és per la pel·lícula Los últimos días de Pompeya, basada en una obra seva que va gaudir d’una notable notorietat.
A certa edat t’emociona, i potser exerceix una influència nociva per irreal, el sentimentalisme romàntic, els amors ideals, les aventures, el suspens. Sir Edward Bulwer-Lytton (1803-1873) no és un autor de primera fila malgrat l’èxit del seu moment. Però davant d’alguns best-sellers actuals no podem deixar d’admirar el coneixement de la matèria que Bulwer-Lytton domina i la seva capacitat escenogràfica, la varietat de temes i registres, que mantenen l’atenció del lector. Només cal suprimir alguns signes d’admiració, perdonar alguna digressió retòrica, i l’interès està assegurat. A Zanoni, una obra de 1842, victoriana i postromàntica, hi ha amor, màgia i revolució: un amor conflictiu: la protagonista s’enamora d’un personatge immortal -l’amor, és compatible amb la immortalitat?-; hi ha el misteri de caldeus i de rosacreus i les ordalies per les quals s’ha de passar en el transcurs de la iniciació a la realitat extrasensorial, i la Revolució Francesa amb un coneixement i descripció precisa dels seus protagonistes i de les circumstàncies històriques del moment que crea un marc històric ple de plasticitat.
La Revolució Francesa es veia a venir i quan es va produir va inspirar un nombre d’obres literàries important. A Anglaterra s’observava la situació amb especial interès. Lord Chesterfield ja escrivia al seu fill el 1753: “Veig que tots els símptomes de grans canvis i revolucions que s’han donat en el transcurs de la història existeixen avui dia a França i creixen cada dia que passa.” I Carlyle considera en la seva History of French Revolution (1837) que la insensatesa de la monarquia i de la noblesa havien propiciat el dramàtic canvi de règim. Bulwer-Lytton, conservador, no sent cap simpatia pels revolucionaris, però coneix els fets i els documenta amb versemblança a la seva novel·la.
A Tale of Two Cities (1859) de Charles Dickens té una similitud amb Zanoni, que fa dubtosa una simple coincidència casual. I un bon nombre de novel·les populars al segle XX es nodrien de la Revolució: la Baronessa d’Orczy amb La Pimpinela escarlata i La mujer de lord Tony, o Rafael Sabatini amb Scaramouche eren novel·les que jo havia llegit en les col·leccions d’Editorial Molino, de les quals es van fer pel·lícules que em feien somiar en aventurers galants, que alliberaven donzelles desvalgudes, o en nobles innocents que “peleiaven” amb aristòcrates corruptes. La influència de la Revolució –que no revolucionària-  es trobava fins i tot, per exemple, en La vida i els fets de Justí Tant-se-val de Josep Maria Folch i Torres, una altra de les meves primeríssimes lectures. En aquest context no és estrany que Zanoni em cridés l’atenció i que al cap de tants anys miri aquestes novel·les amb simpatia que crec que pot ser compartida.
L’ocultisme és un centre d’interès de Bulwer-Lytton. Els rosacreus el tenien per un dels seus i sembla que va tenir projecció entre la societat teosòfica de Madame Blavatsky. No és estrany que avui es trobi en col·leccions d’obres dedicades a l’ocultisme i el sobrenatural. Fantasmes, personatges immortals malignes o benèfics surten en altres obres seves: The Haunted and the Haunters (1857), A Strange Story (1862) i la prèvia i més coneguda fa uns anys, The Last Days of Pompeii (1834). Aquí surt un personatge amb poders, Arbaces, el geni maligne que es contraposa al geni benèfic de Zanoni. És una obra que es llegeix bé i n’he llegit una altra, Ernest Maltravers, que em sembla prescindible, malgrat ser la primera obra que se li va traduir al japonès.
Les heroïnes són belles, fines, dolces i una mica faves, com volien els cànons victorians: Ione a Pompeia, Viola a Zanoni. Fil·lida, l’antagonista de Viola,  apassionada i venjativa, és dibuixada negativament.
L’any 1994 o 1995 vaig comprar l’original en anglès en una llibreria de París, una edició de 1970 de Health Research de California, fotocopiada de l’edició de Leipzig de 1842. Trobar-lo va ser com recuperar un vell conegut, i vaig posar-me a traduir-lo durant uns anys, en hores perdudes entre les meves activitats habituals. He acabat la primera versió, que té una extensió considerable, prop de 718.000 caràcters. Amb el temps, i amb una altra perspectiva, encara he trobat prou estímuls per a acabar la traducció. L’obra pot ser llegida amb interès com una novel·la d’aventures i de misteri.
Bulwer-Lytton va ser molt popular en el seu temps. Massa i tot. Moltes frases seves s’han convertit en tòpics que repetim sense saber-ne l’origen: “la ploma és més poderosa que l’espasa” (de l’obra teatral Richelieu), “el dòlar totpoderós” (de la futurista The coming race), “les masses que no es renten” (de Paul Clifford),  “el passat, passat”, “hi ha un futur per a tots els homes que es penedeixen”, etc., i algunes ja semblaven un tòpic la primera vegada d’escriure-les. “Era una nit fosca i tempestuosa i la pluja queia torrencialment” ha originat un concurs que premia l’obra més dolenta, i és una frase que va ser plagiada per Poe, per Schultz als seus Peanuts, i en una frase castellana, “Era de noche y sin embargo llovía”, on el “sin embargo” hi subratlla la nota ridícula.
Avui no es recorda Bulwer-Lytton més que en cercles reduïts, però va ser traduït a nou llengües, que jo sàpiga. Moltes de les seves obres: novel·les, obres dramàtiques, poesia, han perdut interès. Però em sembla que Zanoni, almenys, mereix ser traduïda al català. Si no la immortalitat, que era una característica de Zanoni abans d’enamorar-se, mereix una resurrecció, no sé si temporal, que encara ens pot alegrar la lectura. A mi em va agradar quan només buscava el plaer d’abocar-me, indiscriminadament, en mons de fantasia. I encara m’hi sento a gust. Potser el common reader actual també pot sentir-s’hi còmode.

Article publicat en el número 2 de la revista El Procés.