Angeles Loring: “Hem hagut de tancar Loring Art perquè el preu del lloguer és un disbarat”

8.07.2017

Al número 8 del carrer Gravina, al centre de Barcelona, feia 20 anys que hi havia la llibreria Loring Art. Ara, però, qui la busqui allà ja no la trobarà. La seva propietària, Angeles Loring, no pot fer-se càrrec del preu del lloguer i ha decidit deixar l’espai i repensar el projecte. Parlem amb la llibretera perquè ens expliqui què ha passat i, sobretot, quin és el futur de la Loring.

Angeles Loring vol continuar amb Loring Art però en un altre espai | © Ester Roig

Angeles Loring vol continuar amb Loring Art però en un altre espai | © Ester Roig

Clàudia Rius: Angeles, quina és la situació actual de la llibreria Loring Art?

Angeles Loring: Fa 20 anys que la llibreria funciona, però els temps canvien. Hem hagut de deixar el local perquè és un disbarat el preu que demanen al centre de Barcelona. Aquest ha sigut el motiu principal. He acceptat que és impossible quedar-me al local si em cobren 6.000 euros. Al mateix temps, però, veig que el mercat no està bé. Estem en una altra època i els canvis són tan grans, que s’ha ajuntat tot. Ara mateix hi ha un pas a una societat on només tenen cabuda els grans grups. Ells són els que mouen tot el que està passant, i t’arraconen. Per sort, he pogut arribar fins als 20 anys defensant-me.

20 anys són molts!

Sí, i que em diguis això em fa pensar. És veritat: qui munta ara un projecte pensant que durarà vint anys? Jo tampoc ho sabia aleshores, però sí que tenia clar que creava una cosa que sabia que perduraria un temps. Ara és impossible, els joves no s’imaginen que allò que creen serà la seva història. De fet, jo fa 25 anys que vaig començar a treballar en la Loring Art. Junt amb la llibreria, sempre he tingut una distribuïdora que m’ajudava a tirar endavant. Tothom ho fa, posa un bar o qualsevol espai que pugui ajudar, perquè una llibreria a pèl és complicat. Però jo porto 25 anys en el mercat de l’art dins de les llibreries. Sempre art sobre paper, res a veure amb les galeries ni amb vendre obres.

Tu ets l’única propietària de la llibreria. L’has tingut durant 20 anys i arriba un dia que et diuen que has de pagar més pel lloguer. Com ha sigut això?

Jo anava renovant el local cada cinc o set anys. Negociava i anava tirant. Però fa dos anys es va vendre l’edifici. I jo n’he sigut l’última a marxar, perquè per sort el meu contracte s’acabava el 2017! Però he vist acomiadar-se una a una les persones de tots els pisos, veïns que ens coneixíem de sempre. Hi havia aquella bona relació que hi havia abans entre els veïns i la botiga de sota. Això està desapareixent i a l’Ajuntament se li escapa de les mans. En aquest cas, el 2015 va arribar un inversor i va comprar l’edifici sencer, per després revendre’l. Aleshores ara hi ha un amo dels pisos i un amo del local. El seu modus operandi és molt general: ho compren tot, tenen diners i no indemnitzen a ningú perquè no els importa esperar que tothom marxi. No tenen cap pressa. A poc a poc, a la gent se li va acabant el contracte… i marxen. A l’edifici de Loring Art hi estan fent pisos d’alt standing, però parteixen de zero: ho han tirat tot. Jo he viscut les obres pas a pas, un dia gairebé se m’inunda tot.

Tu has intentat lluitar per quedar-te?

Jo no ho he intentat perquè ja veia el panorama. Si ells demanen 6.000€…

Quant valia abans el local?

L’últim que pagava era 1.650€ més IVA.

De 1.650 a 6.000€ hi ha un món!

Per això ni se’m va acudir anar a negociar. És que si me l’haguessin deixat per 5.000€, tampoc hauria acceptat. Sabia de sobres el que estava passant i no em vaig ni plantejar queixar-me.

Ni demanar ajuda a l’Ajuntament?

La llibreria Loring buida, abans de deixar el local | Foto: Angeles Loring

No sé per què, però això no se’m va acudir mai. Després he vist una sèrie de situacions i he pensat: mira, podria haver-ho fet. Perquè m’he trobat en casos en què m’he adonat que potser a la regidora de Ciutat Vella li hauria interessat salvar un espai cultural. Podria haver mogut coses, però soc molt sapastre en aquests temes.

I què passa ara?

Ara passa que jo sento que no s’ha acabat, però que no sé quant durarà. La veritat és que no és fàcil. Moltes vegades tiren més les ganes que no pas les possibilitats del que existeix. De totes formes, hem de deixar a una banda la nostàlgia i seguir. Vull aprofitar una mica el funcionament de la societat actual. El que tira és Internet? Doncs apostaré per Internet. Potser ja no em fa falta tenir una botiga oberta al públic. Costa molt, perquè haig de pagar el local i contractar personal, tenir obert de 10 a 20:30 cada dia…

Aleshores et vols bolcar en el web?

No només. He agafat un pis-local petitonet que no és lluny d’on érem. És a Floridablanca amb Viladomat. Això també em semblava important, no anar gaire lluny. Clar, tot és més petit, però es pot picar al timbre i pujar a veure llibres.

Però encara no està en marxa.

No, jo estic en un parèntesi. El local no està del tot preparat, em falta posar els llibres al seu lloc. Tinc pensat obrir al setembre. Que vindrà menys gent que la que venia a la llibreria? Segur. Que pot venir gent i que es pot seguir corrent la veu? És clar. I després seguiré fent això, treballant el web i apostant per les xarxes.

Segueixes trobant sentit a Loring Art?

Sí, sí, sí. El que passa és que tot aquest canvi m’enganxa en un altre punt generacional. A mi el que m’agradaria és que algú tingués un projecte similar i que s’interessés per seguir el meu. Clar, no pots comprar Loring i continuar fent el mateix que jo faig des del 1995. M’encantaria vendre un trampolí. Jo sé que no venc una empresa amb cara i ulls i amb un benefici. Però sí que venc un trampolí. El nom “Loring” té possibilitats, la marca sona i a més està ben reconeguda i ben valorada. Doncs a mi m’agradaria poder vendre-la i que algú hi veiés un trampolí.

Quanta gent treballava a la llibreria abans que hagués de tancar?

Doncs ara mateix només hi treballaven dues persones, i jo tres. Però havia tingut tres o quatre treballadors en nòmina. Quan va marxar l’última, la Virginia, ja no vaig pensar a agafar ningú més perquè ja tenia el 2017 al damunt i sabia que havia de reduir despeses.

Quan tanquis el parèntesi i reobris Loring, hi treballaràs tu sola?

Segueixo tenint una persona contractada. Som dos, si no impossible. En un moment donat hi va haver una persona que podia haver agafat el meu relleu, però es va fer enrere perquè no se’n va veure capaç. Tot i així, vam estar tres anys enfocades a això. A agafar el projecte i donar-li una volta. No va funcionar, però no descarto res en un futur. El que està clar és que en aquest tipus de negocis petits, tu pots donar al projecte la forma que vulguis quan vulguis. Ho fas i punt.

En general, no tens un discurs victimista.

No, ni jo ni ningú podem fer-nos les víctimes. Hem de lluitar. Jo podria haver anat a l’Ajuntament a demanar alguna cosa, però soc un desastre. Que potser igualment no m’haurien donat res! Però de totes formes, el lloguer era tan alt que ningú m’hauria pogut salvar.

Creus que hi ha negocis que confien massa amb les ajudes públiques?

Estic convençuda que els negocis han de tenir diner privat. Si et cau una subvenció, doncs bé; sempre fa falta alguna ajuda. Però tu has de saber d’on sortiran els diners. Has de tenir els números fets i saber què és el que vens que genera diners. Conec gent que viu de subvencions i s’ho sap muntar, tot i que no viuen meravellosament bé. Com jo, que tampoc visc meravellosament bé. La situació no és gens fàcil ara mateix.

No hi ha res de la situació que et faci sentir molta ràbia?

El que més em molesta és que tractin els autònoms com si fossin multinacionals. I que a sobre, porto pagant religiosament la seguretat social de tots els treballadors, entre altres coses, i després m’arribarà l’hora de jubilar-me i resultarà que és un horror. Això és el que més em molesta de tot. Hi ha un munt de despeses fixes que si l’època és bona d’acord, però ara? Una botiga oberta com la que jo tenia comporta unes facturacions altíssimes. La llum… tot era una ruïna. No tenia més remei que anar-me’n a un piset!

I no et feia pena marxar?

Sí, i tant. No he tornat a passar-hi per davant. Ja hi passaré. Però la pena te la treus, les coses passen i sempre tindré un record molt bo de la llibreria. Hi vam posar molta energia. L’espai era molt bonic, al carrer de Gravina. El local abans era una merceria. Un dia vam descobrir-hi una escala que estava tapada i ens va fer molta gràcia. Era una escala preciosa. Ara la tiraran. En el seu moment, vaig aprofitar totes les coses que hi havia de l’antiga merceria i hi vaig posar un punt modern. Teníem un aparador molt bonic.

Els mobles te’ls has pogut emportar?

Me n’he emportat alguns, i d’altres els he intentat vendre i tampoc me n’he sortit. Soc molt sapastre per a aquestes coses!

I el local nou també tindrà aquest estil?

Sí, perquè no he comprat res. L’essència és la mateixa. Espero que la gent vingui a veure’l quan estigui. Serà el mateix però en petitet.

Com veus el món del llibre d’art?

Ara ve una generació que no compra llibres, però perquè tampoc té espai a casa. Tot es mou i la gent no vol estar omplint caixes de llibres constantment i canviant-los de lloc. I a més, tothom viatja molt i amb una maleta petita, i no es prenen llibres perquè pesen. Però el llibre d’art sempre serà el llibre d’art, i els catàlegs ben fets i interessants se seguiran movent de totes totes. Se segueixen i seguiran editant coses boníssimes.

Però el mercat no només depèn dels joves.

Hi ha un tema molt important, i és que Espanya no és un país que compri llibres d’art. A mi és una de les coses que m’ha decebut molt. Jo vaig obrir una llibreria d’art contemporani perquè realment hi havia un buit d’això aquí. Només hi havia una llibreria a Madrid i va tancar. I al final t’adones que si hi ha un buit és perquè no hi ha mercat. Abans, en un moment donat en què hi havia un turisme cultural bo a Barcelona, hi havia estrangers que venien i compraven bons llibres. A la llibreria he tingut sempre coses especials, i puc comptar amb els dits de la mà els clients que han vingut i s’han emportat alguna cosa diferent.

Així era per fora la ja inexistent llibreria Loring Art | Foto: Angeles Loring.

Tens un nucli de clients que segueixen comprant aquest tipus de llibres?

Sí, hi ha moltes persones que estan dins d’aquest món per amor a l’art. Però també hi ha un món professional molt interessant que quan va arribar la crisi va desaparèixer. Els museus, les empreses de gestió cultural, les biblioteques, els dissenyadors… Tota aquesta gent va anar reduint la seva facturació perquè ja no tenien diners per a això. Jo he sigut sempre molt forta en disseny i sempre n’havia venut molt, però amb la crisi hi va haver una baixada horrorosa. És clar, també anaves veient com els dissenyadors no tenien feina. O els arquitectes. Des del punt de vista de clients, s’ha notat que el món professional ha desaparegut.

Creus que si tot es recupera, aquests clients tornaran?

Ho dubto. Les noves generacions ja estan molt posades a Internet. Amazon fa mal. Tot es troba allà. Molts cops ens hem trobat amb la sensació de ser l’aparador d’Amazon. Hi ha gent que ens ho ha dit tan tranquil·lament: “He vingut a fullejar un llibre però el compraré a Amazon”. Amb tot el morro. En aquesta última etapa es notava molt que hi havia gent que venia i després es comprava els llibres per Internet. Això et tomba, clar, tot i que mai hi ha només una sola raó.

Tornant a la llibreria. Tens el mateix espai? T’hi caben tots els llibres que tenies?

Tinc la meitat d’espai! Però ja vaig buidar molt la llibreria abans de tancar. També és una cosa que havia de fer, no puc tenir tant estoc.

I et vas quedar amb el millor.

 Em vaig quedar tot tipus de coses. Hi ha coses que he amagat perquè són les millors, i segueixen estant allà, i també m’he emportat coses que no he venut i fins i tot coses que penso que no vendré mai més.

Si creus que no ho vendràs, per què ho guardes?

Perquè una de les coses que faré ara és posar llibres a Amazon. He assumit que són ells els que estan allà amb els braços oberts, i m’hi vull posar a veure què passa. És clar, una de les coses que també sé és que es ven més a Europa que aquí. Per exemple, abans d’ahir vaig vendre un catàleg de vídeos als Estats Units. Això està esgotat a tot arreu, però jo ho tinc. Per això guardo coses que potser no vendré. Vull estar més a Internet, i si entremig apareix algú que està interessat en el projecte, jo encantada de traspassar-lo.

Et ve de gust un final d’etapa?

És que hauria de tenir un final d’etapa. És una cosa que sento i que crec que també senten tots els que, com jo, som de la generació dels anys cinquanta. Que la vida ja és una altra història. Jo he sigut molt pionera sempre, i ara em sento incapaç de ser-ho. Se m’ha acabat això de ser pionera, ja no hi arribo. Fa falta un relleu, en això i en la vida en general. I si surt, encantada. Tampoc m’ha fet por anar a un primer pis, cosa que a Espanya sempre ha sigut impensable. Aquí sempre s’ha tingut un local al carrer, ningú puja als pisos. Però a fora, això fa temps que existeix. Recordo quan fa temps vaig anar a Nova York i vaig anar a veure dues llibreries d’art, i una estava en un sisè pis i l’altra en un tercer! I et parlo de fa vint anys! Això està començant a arribar ara a les nostres ciutats.

Com a client et sents més compromès, no? A peu de carrer pots entrar, mirar i marxar. Si ja ets dins del pis…

Justament aquesta és l’actitud d’aquí. Per això sé que costarà. No estem acostumats a trucar a un timbre i pujar. Però mira, cada vegada hi ha més gent que ho fa. Galeries d’art, per exemple.

Això és que encara no has deixat de ser pionera, mira!

[Riu] Demà passat estareu tots en pisos! Tenint en compte el que costen els locals, tots començarem a desaparèixer de peu de carrer i a pujar als pisos. Potser fa deu anys ningú hauria entrat a una primera planta, però ara ja sí. Obriré les portes al setembre, i aleshores ho comprovarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bonica entrevista, li desitjo molta sort.
    És trist comprovar com el teixit cultural i social dels barris s’ està desfent a marxes forçades.
    Acabarem en mans de Zara.