Àngel Guimerà, el “gran pederasta”

Aquest dijous s’estrena Vergonya eterna, espectacle emmarcat dins de l’Epicentre Guimerà del TNC. Albert Arribas i Ferran Dordal han posat en escena la històrica conferència que Àngel Guimerà va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el 1895. I algunes coses més.

Roberto G. Alonso és Àngel Guimerà. Fotografia d’Anna Queralt.

Convidats a un assaig pels dramaturgs i directors de l’espectacle, vam pujar a l’ascensor de fusta de l’Ateneu i vam entrar a la Sala d’Actes Oriol Bohigas amb molta curiositat. I més, sabent com sabíem que l’encarregat d’interpretar Guimerà és ni més ni menys que Roberto G. Alonso: ballarí, coreògraf, director teatral i cabaretero de llarga i dilatada trajectòria. A casa sempre n’hem sigut molt fans. Alonso està acompanyat en escena per Montse Esteve (encara recordem la seva Mamma Romma a ppp, la seva Lola Flores a Crónica sentimental de España o la més recent activista de El carrer Franklin) i Ramon Villegas, actor de la Plana de Vic i mirada magnètica que desconeixíem. Una senyera presideix l’escenari de la sala d’actes de l’Ateneu. I una senyera presideix l’espectacle que ens ocupa. Amb il·lusió.

Arribas i Dordal han creat el seu muntatge a partir del mític discurs amb el qual Guimerà va posar una de les fites del nacionalisme català, utilitzant lo pus bell catalanesc per primer cop en una institució on fins aquell moment les coses importants es deien en castellà. Guimerà com a constructor d’identitat, pàtria i catalanor màxima. Guimerà, el mestís, el canari-català, el tiet conco de la Renaixença. Guimerà com a “home símbol”, com han titulat Xavier Albertí i Albert Arribas el seu llibre, que sortirà publicat per Edicions 62 el proper 2 de març. Sense explicar massa de què va l’espectacle, no ens acusessin ara d’aixafaguitarres, direm que en escena no apareix únicament Àngel Guimerà, sinó que també hi sentirem les cròniques que van sortir publicades en aquell moment sobre la seva escandalosa intervenció, i es recrearà un altre dels escàndols fundacionals de la nostra cultura: el discurs que Salvador Dalí va pronunciar al mateix Ateneu, el 1930. Dalí va titllar Guimerà de “putrefacte pelut” i “gran pederasta”, escandalitzant els néts dels avis que havien sigut escandalitzats, quaranta anys abans, per Guimerà. I qui dia passa, any empeny, i tal dia farà un any. Cal recordar que en aquells anys el terme “pederasta” s’utilitzava per designar un homosexual, i que el propi Avida Dollars l’havia fet servir per parlar del seu millor examic Federico García Lorca.

A Vergonya eterna també hi sentirem fragments de textos provinents de diverses fonts: una paròdia de Terra baixa escrita el 1897 per Joaquim Montero (Riera baixa, títol que avui ens remet al culebrot català de l’hora de la migdiada) o el retrat hagiogràfic i llepaire de Josep Miracle (“Què hauria estat de Guimerà si enlloc de mestís hagués sigut racialment català?”).

Albert Arribas i Ferran Dordal són dos rara avis dins del panorama teatral català, dos dramaturgs i directors poc coneguts pel gran públic però presents en molts i variats projectes. Arribas és fundador de Centaure Produccions, assessor literari del TNC i guanyador del darrer Premi Quim Masó amb l’espectacle F.R.A.U. (que podrem veure als propers festivals Grec i Temporada Alta). Dordal és director, dramaturgista i performer, molt vinculat darrerament a l’Agrupación Señor Serrano, amb els que està preparant el següent espectacle després de rebre, per A house in Asia, el Premi de la Crítica, el Sebastià Gasch del FAD o el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia, entre d’altres guardons.

Ramon Villegas és Salvador Dalí. Fotografia d’Anna Queralt.

Vergonya eterna es podrà veure només tres dies, el 18, 19 i 20 de febrer a l’Ateneu Barcelonès. L’entrada és gratuïta i cal reservar. El dresscode, això sí, és molt estricte: leather, jockstraps, o bé despullats i amb barretina, com prefereixin. Tenim moltes ganes de veure els socis de l’Ateneu i, si hi ha sort, el nou Conseller de Cultura Santi Vila, entre el públic assistent.