Andreu Subirats, en natural i ennaturat

De quina manera un paisatge pot aconseguir traslladar-se més enllà de la matèria i convertir-se en una suor interior, o sigui, esdevenir la gelatina de l’esperit? Quins són els mecanismes macabres del planeta per tal d’aconseguir sembrar arrels dins d’uns cossos concrets que ni tan sols ho sospitaven?

Fa un any i mig, i amb els escriptors Joan Todó i Sebastià Portell com a companys d’aventura, vaig poder gaudir d’una experiència brutal en una estada al Mas de Bernis de L’Aldea, a les Terres de l’Ebre, gràcies a la generositat d’Albert Hernández i dels responsables de LaBreu Edicions. L’objectiu era que escrivíssim un conte cadascú, per separat, que després integraria un volum que es va acabar publicant durant l’octubre de 2015: La recerca del flamenc, que des de llavors ha aconseguit arribar a una feliç quarta edició. Importa el resultat, sí, però potser més encara el procés de creació, així com de difusió. Només passar aquells dies allà, en un espai geogràfic tan impactant i impressionant, ja va ser quelcom molt bèstia, una autèntica revelació.

Jo ja havia estat en aquest territori de fervor i de llefiscositat mols anys enrere, convidat pels coordinadors de la Bouesia en una espècie d’orgia poètica que molts encara recordem com una possibilitat culminant, una bella història. Ara la Bouesia també és un bell record, un d’aquells festivals que ha tancat la seva etapa i que en el futur recordarem com a una gesta important. Acaba la seva època amb un homenatge merescut a Carles Hac Mor, un dels seus màxims impulsors. Però no fou fins fa poc, fins a la nova estada ebrenca al Mas de Bernis de l’Aldea, que vaig re-entendre l’abast de l’impacte d’aquesta terra, d’aquestes terres.

Els paisatges de les Terres de l’Ebre varen aconseguir apoderar-se de mi, literalment. Em varen penetrar des de tots els flancs a través de la seva sensualitat amb forma caimana de líquid furibund, gràcies a les picades de moscards que injectaven la seva saba artèries endins, amb una passió esclatadora però muda, que és com una bomba de rellotgeria que arriba de la forma més impensada i insensata. Em varen venir al cervell els mots EBRI D’EBRE. Llavors, anant a la platges de Buda o de La Marquesa, caminant entre arrossars i camins de sirga, va ser quan, de cop, vaig entendre molts dels poemes que havia llegit amb anterioritat i que fins aquell instant havien captat la meva atenció però, en el fons, no m’havien caçat de forma completa. Sabia que em parlaven, però no de què. Com criatures que es troben en els viaranys de l’esdevenir, ens havíem saludat però no ens havíem abraçat. Penso en Gerard Vergés, en Jesús Massip, en Albert Roig, en Ricard Martínez Pinyol, en Zoraida Burgos i, sobretot, en Andreu Subirats Aleixandri, autors d’una sèrie d’obres que sempre m’havien fascinat però que no m’havien enamorat perquè no era capaç de desxifrar el missatge ocult que m’intentaven transmetre. I és que gràcies a la nostra estada al Mas de Bernis, gràcies al meu obrir-me de budells davant del viatge intern, vaig descobrir que el que totes aquestes autoritats literàries havien aconseguit fet era, simplement, magistralment, descobrir epifànicament els secrets tel·lúrics, i aiguamolls, de la terra, de les seves Terres de l’Ebre, de fang i runa i cargols i anguiles, i ho havien convertit en material poètic, material per a als tabernacles de l’ànima. Poesia.

Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968) és segurament un dels poetes més importants, però també més secrets, de tota una era, però per culpa de circumstàncies externes, sempre ha hagut de residir a l’ombra, en una mena de transparència. Amb calma però també amb molt bona feina a les seves espatlles ha aconseguit sobreviure i anar fent, ja que la seva és una generació sotmesa a un procés d’invisibilització, d’inexistència, tal com va deixar molt ben dit el poeta i narrador i editor Marc Romera a l’entrevista que Mireia Vidal-Conte li va fer per al número 3 de la revista Poetari, del juny del 2013: “I nosaltres no hi som, invisibles, sense antologia, ningú ens ha batejat: com també en Sito, en Tomàs Arias, franctiradors absoluts. Cadascú va a la seva.”

I és que, per no tenir, no tenen ni entitat: la invisibilitat sempre és un buit que crida per la contundència d’aquest buit, de la força que atorga la invisibilitat, que té una presència en la seva despresència, en l’aclaparament d’allò que no hi és però que s’intueix. En canvi, la transparència sols és una evanescència, una desaparició humil i callada, mai queixosa, però sí real i factible i possiblement més dura i insuportable, insofrible, ja que per donar no dóna ni un buit.

Però si hom és capaç de llegir el volum que engloba totes les obres d’Andreu Subirats, Galtes de perdiu (LaBreu, 2012), podrà trobar l’obra valuosa d’un autor que, a través de cinc volums de poesia absolutament diferenciats, s’acosta d’una forma molt humana i fonda a la natura viva sense contemplacions. El poeta aconsegueix fer transcendir la mera circumstància, o l’excusa, per concloure poemes d’una grandiositat lingüística inqüestionable, tot agafant el llenguatge, que és verbal, i per tant pictòric, de tota una manera de parlar i d’entendre la parla. Cada poema traspua territorialitat entesa com a membre bífid del patrimoni dels Països Catalans, però també com a defensa de les autenticitats individualitzades en les seves particularitats intrínseques. O sigui: una exaltació del propi món per tal de sublimar-lo més enllà, expandir-lo des del seu propi nucli. De l’ultralocal a l’ultrauniversal. El mateix procés que autors com Francesc Pujols, Josep Pla, Joan Miró, Salvador Dalí o fins i tot Albert Serra han aconseguit portar al límit. Perquè només essent genuïns han pogut transcendir més enllà de les mateixes fronteres.

I sempre amb l’enginy d’uns versos que són idíl·lics per ser recitats, escoltats, convertits en cant o càntic. No és casual, doncs, que Andreu Subirats, incapaç de publicar o de guanyar premis perquè les màfies de la filologia i de la literatura mai no li ho han posat fàcil, ha prodigat la seva obra damunt dels escenaris, en tota mena de cicles i obradors i festivals i recitals. Així fou com l’autor de poemes emblemàtics, eminentment poderosos, es va convertir en una espècie de llegenda proscrita però estimada i venerada. Sí: un personatge que generava una estela de fanàtics, un poeta ja sí finalment seguit, admirat, presenciat. I així fou com, al costat de dos músics de gran talent com Roger Blàvia i Diego Burián, Subirats va edificar un producte sonor amb forma de CD que hibridava poemes seus musicats al costat d’algunes de les traduccions que ell mateix va fer del poeta maleït François Villon: On vas a peu? Si llegir Andreu Subirats és una experiència propera a la mística, escoltar-lo esgargamellar-se a favor del poema és com visitar un oracle anunciador, i és que la veu de Subirats, tant escrita com propagada, és una oda visceral a la terra i a totes les seves conseqüències desfermades. I és llavors quan la Natura esdevé el que és: un espectacle abominable i portentós al mateix temps. L’obra d’Andreu Subirats remet a les paraules de Werner Herzog quan aquest explica què significa la Natura per a ell: un escenari d’horror, però també un lloc infinit per a la creació.

Els bous a la plaça, les llunes mutants, les alquímies de les estacions i de les collites, l’humor, la festa, el vi, els plats incandescents, les tradicions, els costums, la fonda humanitat de cada sentir i de cada sentit… Tots aquests elements esdevenen protagonistes d’una gran bacanal arborescent que, tal com ja havien aconseguit autors com Joan Teixidor o Joan Vinyoli o Blai Bonet o Miquel Bauçà o Andreu Vidal amb anterioritat, s’havia erigit com un autèntic monument a la vida, més enllà d’una existència i d’una radicalitat per transformar-se en monuments físics, com si els poemes, en realitat, no fossin res més que escultures bastides amb l’argila dels mots. I és que la poesia encara és aquesta arma que ens ajuda a aproximar-nos a la natura amb tot el seu escàndol però també amb tot el seu afany de fascinació i reverència. Fet que ens encara regala esperances per pensar que la Natura pot existir tant dins i fora de la pàgina, sempre com un esclat.