Andreas Scholl: entre el Classicisme i el Romanticisme

El Gran Teatre del Liceu va acollir la veu del contratenor Andreas Scholl i la pianista Tamar Halperin, amb obres de Haydn, Mozart, Schubert i Brahms. Sílvia Pujalte hi va assistir i ens ho explica.

Un contratenor cantant Lied? Començo amb la pregunta que em van fer diverses persones els dies previs al recital d’Andreas Scholl al Gran Teatre del Liceu el passat dimarts 10 de febrer. Ja fa molts anys que Alfred Deller va anar més enllà de l’hàbitat natural dels contratenors, les peces escrites per a castrati, i va cantar tant cançons renaixentistes com obres escrites expressament per a ell. Per altra banda, és cert que els compositors dels segles XVIII i XIX no van escriure els seus lieder pensant en aquest tipus de veu però, de fet, no els van escriure per a cap veu en concret així que, perquè no també contratenors?

Andreas Scholl i la pianista Tamar Halperin van presentar un programa molt similar, si no idèntic, al del seu enregistrament Der Wanderer, un programa triat amb intel·ligència, amb una presència important de cançó clàssica i bona part de les obres d’origen popular o populars “per imitació”, el que li va permetre al cantant posar l’accent en lectures contemplatives o en clau pastoral més que no emfatitzar les vessants més romàntiques (quan era el cas) de les cançons. El cant de Scholl és directe i càlid, íntim; la seva veu no és gran però, per experiències anteriors al Liceu en localitats menys privilegiades que la que ocupava dimarts, la projecció és correcta i se’n pot gaudir perfectament. Té facilitat per connectar amb el públic (tot i que sobre això hi tornaré més endavant) i si unim això a l’acompanyament delicat i també íntim de Tamar Halperin, que va intercalar un parell de peces entre els grups de cançons a la manera dels Liederabende del segle XIX, el resultat va ser una agradable vetllada amb moments molt destacables.

El programa va començar amb un grup de tres cançons de Haydn de la seva etapa anglesa, Despair, The Wanderer i Recollection, que recollien el melancòlic esperit semper dolens de John Dowland; Andreas Scholl les va interpretar amb la contenció clàssica que demanen de manera molt convincent. Ara bé: en la introducció del primer Lied es va sentir un telèfon, cap al final es van fer fotos amb flash, els estossecs sorollossos van fer d’acompanyament sobrevingut i una part del públic va aplaudir entre la segona i la tercera cançó, moment que es va aprofitar per deixar entrar a la sala les persones que havien fet tard; per la quantitat de portes que es van obrir i tancar i el temps que van trigar a ocupar els seus seients, tota la tercera cançó, era un grup bastant nombrós. Difícil pel públic concentrar-se en aquestes condicions, imagino que difícil també pels artistes i més difícil encara establir la necessària connexió que deia més amunt. I si tot hagués acabat aquí, encara sort. Ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, públic i teatre.

Després de les accidentades peces de Haydn va venir un grup de Lieder de Franz Schubert, començant per Im Haine, que va tenir com a preludi un breu vals del mateix compositor. Aquest grup va ser més irregular; a Abendstern i, sobretot Du bist die Ruh va faltar-hi profunditat tot i que, per ser justos, és molt difícil sentir una versió d’aquest darrer Lied que hi faci honor.

A continuació, un Intermezzo de Brahms i un dels millors moments de la nit, Das Veilchen. No és fàcil trobar el punt precís per cantar la història d’una violeta que mor feliç trepitjada per una pastoreta de la qual està enamorada; Scholl hi va donar la intenció precisa i va explicar la història de Goethe passada pel filtre joganer de Mozart sense afectació i amb aparent innocència, com si fos desconeixedor de la tristesa que amaga. Va ser una versió preciosa. Tot seguit, Mein Mädel hat einen Rosenmund, de Brahms, aquesta sí, realment una cançó popular, fresca i lleugera, que va tancar la primera part.

La segona part va, tenir gairebé tota, protagonistes joves; joves que preguen desesperades, com a Ellens Gesang III, o que assisteixen de lluny a l’enterrament de la seva estimada, com a Der Jüngling auf dem Hügel, un altre dels moments més destacables del recital; Scholl va deixar de banda la contenció que havia mostrat fins aquell moment i estrofa a estrofa va anar recreant la dolorosa història fins a l’esperançat final, ben subratllat per Tamar Halperin. També són joves les dues donzelles, de Schubert i Brahms, que troben una resposta ben diferent al seu enfrontament amb la mort. A Der Tod und das Mädchen, Scholl va fer servir la seva veu natural de baríton per interpretar la Mort, un recurs necessàriament atípic; val a dir que les paraules de la Mort, més tendres que seductores, van ser prou expressives, com ho va ser també l’aterrida jove d’Es ging ein Maidlein zarte.

Dues obres mestres, In stiller Nacht de Brahms i Abendempfindung de Mozart, ens retornaven a l’atmosfera contemplativa amb què havíem començat; la sentida interpretació del contratenor, amb el millor acompanyament de la nit, ens van portar fins al final del programa oficial. Encara havíem d’escoltar dues propines, que ens van portar a un altre estil, país i època. La primera, de nou In stiller Nacht, però aquest cop els versos portaven música del segle XXI, la del compositor israelià Idan Raichel; la segona, Shir Eres, una cançó de bressol del compositor també israelià Sasha Argov, una molt bona manera d’acabar el recital.