Andrea Torres: “No m’agraden gens ni les obres ni la gent ostentosa”

4.10.2016

Són les quatre de la tarda. La fotògrafa Laia Serch i jo mateix ens dirigim a casa d’Andrea Torres Balaguer, just al límit on acaba el barri de Gràcia i comença l’Eixample, i que és una de les deu finalistes als premis Sony World Photography Awards d’enguany, l’única catalana i un dels tres seleccionats de tot l’estat espanyol. Pis lluminós i auster. Parets blanques, un sofà i un fons fotogràfic a mig muntar. El berenar promès: aigua i deconstrucció de galetes. No cal gaire més per començar la conversa. Ens presenta els seus cactus, Susan i Romesco, que seguiran de prop tots els nostres moviments.

Andrea Torres Balaguer conversant amb Bernat Puigdollers | Foto: Laia Serch

Andrea Torres Balaguer conversant | © Laia Serch

Havíem coincidit durant els anys de batxillerat com alumnes dels Escolapis del carrer Diputació però ni un ni l’altre n’érem conscients. De seguida ens situem i ens posem al dia. Torres, malgrat la seva joventut, —només té vint-i-sis anys— ha estat capaç de trobar el seu lloc en el món de l’art contemporani. Andrea Torres Balaguer, extravertida i propera, irònica i mordaç, crítica però alhora humil ens parla, sense pèls a la llengua, de la seva obra i el moment artístic actual durant una conversa que s’allargarà gairebé quatre hores. Comencem:

Bernat Puigdollers: Per què la fotografia?

Andrea Torres Balaguer: Des de petita sempre m’ha agradat la fotografia. No sé com va començar realment. Vaig començar retallant fotografies de revistes per després utilitzar-les editant una mena de contes o fanzines “cutres” on em muntava les meves històries.

M’agradava guardar imatges de revistes i d’aquí vaig passar a començar a fer les meves pròpies fotografies. Així que, quan tenia vuit anys, vaig demanar als meus pares un carret en blanc i negre i em vaig posar a fer fotos. M’agradava el fet de fer fotografies i després revelar-les. I no sé explicar exactament per què les fotografies que feia no eren fotografies habituals. Els meus pares quan anàvem de viatge esperaven el típic retrat i jo sempre me n’anava a buscar racons, fulles, trossos de coses o els feia posar “ara feu-vos un petó”, “ara mireu a l’horitzó”…Però no ho feia amb cap intenció. Simplement m’agradava i em divertia. Després em vaig anar fent gran i encara continuava fent fotografies: a les colònies, amb les amigues, perquè sí. Tenia unes carpetes petites que la meva mare em comprava a les botigues “Tot a 100 pts” on guardava totes les fotos que feia.

B.P.: I ja tenies vocació de dedicar-te a la fotografia aleshores?

A.T.B.: Jo tenia molt clar que volia ser periodista, més concretament foto periodista. També volia treballar en un programa de radio. M’agradava molt seguir l’actualitat i pensava que aquell era el meu camí.

B.P.: Vas arribar a començar la carrera?

A.T.B.: Sí. Em vaig matricular a la Universitat Autònoma però vaig veure de seguida que allò no estava fet per a mi. Jo no em llevava cada matí a primera hora per llegir-me tots els diaris ni em passava el dia obsessionada en comunicar a la gent. Els que realment eren bons, ho portaven a dins, i em vaig adonar que jo no. A mi el que m’interessava era la part creativa de les coses. M’agradava la moda, el disseny, l’art… El tema de la informació en sí i la realitat tampoc em cridava massa. Tenia la sensació que em limitava a l’hora d’explicar les coses i havia de ser massa objectiva.

B.P.: Tu tenies a dins la fotografia…

A.T.B.: Exacte, jo sóc (i era) una obsessa de les imatges. De fet, quan vaig pel carrer em fixo molt en les coses i sobretot en la llum. Els meus amics ja hi estan acostumats: “Ja està, ja torna a estar amb el síndrome d’Stendhal amb no sé quina llum que ha brillat…”.

B.P.: I després de deixar la carrera de periodisme?

A.T.B.: Després de deixar Periodisme vaig pensar en què m’agradava fer de veritat, i quina cosa em faria llevar-me cada matí sense que em fes mandra anar a la uni. I vaig decidir fer Belles Arts (tot i que la mandra de les classes a les vuit del matí era inevitable, riure).

No vaig deixar mai de fer fotos. Però no m’havia plantejat que en pogués viure. I menys encara fent fotografies artístiques. Les feia perquè m’agradava.

B.P.: Tot començava a encaminar-se…

A.T.B.: Quan vaig fer la selectivitat després de fer el batxillerat artístic als Escolapis de Diputació m’havia tocat fer l’examen a la Facultat de Belles Arts. Recordo que vaig pensar: l’últim lloc on m’agradaria estudiar és en aquesta facultat. Abans estudio qualsevol altra cosa però a belles arts no vindré mai! No em veia “artista” ni em sentia identificada amb la imatge que en tenia en aquell moment. Prejudicis.

B.P.: I finalment hi vas caure de quatre potes.

A.T.B.: Doncs sí. I ara me n’alegro moltíssim, perquè les millors coses que he fet i m’han passat han estat allà.

B.P.: Aleshores ja ho tenies més clar que volies fer fotografia?

A.T.B.: En aquell moment l’esperit d’artista encara no el tenia massa desenvolupat. De fet, quan em preguntaven cap a on volia dirigir la meva vida professional deia que volia ser curator o teòrica però no creadora. Socialment crec que generalment hi ha un desconeixement enorme i sobretot molts mites i prejudicis sobre el fet de ser “artista” o el que és un artista.

B.P.: Però malgrat tot ara sí que veies clar que el teu camí era la fotografia, no?

A.T.B.: En absolut! Vaig fer fotografia a primer curs i vaig pensar: això és un merder! Tot això dels processos antics, de les sals de plata, que ho toques amb un dit i et queden negres durant un mes! No m’agrada gens: foto no, segur!

Andrea Torres Balaguer en un punt de l'entrevista amb Bernat Puigdollers | Foto: Laia Serch

Andrea Torres Balaguer  amb Bernat Puigdollers | © Laia Serch

B.P.: Veig que tot va al revés del què penses en un primer moment! Espero que després la cosa millorés!

A.T.B.: Vaig anar d’Erasmus a França però tampoc vaig tocar massa la fotografia. Només vaig fer un projecte però de caràcter més documental.

B.P.: I quan sorgeix la fotografia artística?

A.T.B.: Durant el darrer curs de la carrera vaig tenir una professora, la Mar Redondo, que em va obrir un món nou. Ella ens parlava d’artistes, ens donava inputs, inspiració. Realment és el que buscava. No només la qüestió tècnica. A més ens ajudava a donar contingut a les nostres fotos. Ens va fer entendre que més enllà de fer una fotografia calia dir alguna cosa més. La fotografia era una eina.

B.P.: Ara sí!

A.T.B.: Li vaig demanar si podria fer amb ella el treball final malgrat no ser de l’itinerari d’imatge (jo venia de Gravat). Feia poc que m’havien una Pentax K-1000, una càmera analògica que només té mecanitzat el fotòmetre (encara que el meu fotòmetre estava espatllat). Així que li vaig proposar de provar de fer un projecte amb fotografia analògica. Em va donar total llibertat.

B.P.: Com eren aquestes primeres fotografies per al projecte?

A.T.B.: Vaig començar a interessar-me pel surrealisme. Jo era molt fan de l’obra de René Magritte. Em fascinen totes i cadascuna de les seves obres. A més també era molt fan de Duane Michals sense saber que s’havien conegut i eren amics. Molt fan també de Susan Sontag i Annie Leibovitz i vaig descobrir que eren parella! Tots els meus referents estaven lligats entre sí sense jo saber-ho.

B.P.: Tornem a la teva obra…

A.T.B.: Arrel del surrealisme, vaig anar a parar a la tècnica de transcripció dels somnis. Llevar-te i provar de recordar allò que has somiat. Ho apuntava i després començava a treballar a partir d’aquelles notes. Primer amb els meus somnis i després amb els de gent propera. Cada fotografia que feia, alguna de manera més explícita i d’altres no tant, partia de tots aquests somnis.

Això em va portar cap al psicoanàlisi: Freud. Deixant de banda que l’odio bastant perquè era un home molt masclista i des del meu punt de vista se li anava molt la pinça amb certs temes…però vaig treure profit d’algunes de les seves teories. Per altra banda partia d’aquest cert ego que té la gent per conèixer-se a través del què fa: de la grafia de la seva lletra, els colors que prefereix, etc. Amb els somnis passa el mateix. Depenent què somies, pots revelar moltes coses de com ets i el teu caràcter, coses que fins i tot desconeixes de tu mateix.

B.P.: Tenies algun referent més a nivell formal?

A.T.B.: També m’interessava molt l’instant. Una mica a la manera de Cartier Bresson. Es passava hores esperant que passés alguna cosa, esperant l’instant. Aleshores, disparava.

Ell esperava el moment just per fer la fotografia. Jo volia, en certa manera, falsejar aquest moment. Volia fer fotos que semblessin agafades en un moment decisiu però tot seria mentida. Jo hauria manipulat tota l’escena, m’ho hauria inventat tot, perquè allò semblés l’instant perfecte de Bresson.

També volia que, allunyant-me una mica del surrealisme, tot allò que passés a la fotografia pogués ser real. Una imatge excessivament fantasiosa, excessivament surrealista, no te la creus. No t’impressiona tant perquè saps que no pot ser real. Volia la reacció: “Sé que és estrany això que estic veient. Podria ser veritat o no ser-ho però, com que no ho sé, m’inquieta”.

B.P.: I d’aquí parteix i sorgeix la sèrie Hypnagogia

A.T.B.: Sí. Un total de 10 fotos en blanc i negre fetes amb pel·lícula de 35mm. Abans havia fet Onírics, una de les fotografies concretament està feta en una casa mig en ruïnes a un poble de Navarra. Aquell espai em va suggerir de tot i més: els somnis, allò ocult, i fins i tot la bruixeria. Però el projecte que realment em va donar l’impuls va ser Hypnagogia. Onírics el veig més com un precedent.

B.P.: Va tenir bona acollida Hypnagogia?

A.T.B.: Em van seleccionar per a l’exposició Sense Títol de la Facultat de Belles Arts i la Universitat em va comprar la sèrie. A partir d’aquí vaig començar a plantejar que potser no ho feia tant malament i potser m’hi podria dedicar.

Just en aquell moment va sortir una convocatòria del New York Center for Photographic Arts, no sé ben bé perquè, “en plan locura”, m’hi vaig presentar.

B.P.: I vas guanyar?

A.T.B.: Em van donar una menció d’honor. Tot això em va anar donant confiança.

B.P.: Aquest premi et va obrir portes?

A.T.B.: A partir d’aquí tot va ser molt ràpid, vertiginós. Després de vendre l’obra a la UB i rebre la menció d’honor a NY vaig quedar finalista al premi de fotografia de la Fundació Vila Casas i al cap d’uns dies la mateixa fundació va decidir comprar-me l’obra que hi havia presentat. No m’ho creia. La meva fotografia passava a estar exposada al costat de Yamamoto, Fontcuberta, etc.

Després vaig guanyar la primera edició del premi de nous talents de la galeria Artevistas sense tampoc esperar-ho, ja que era una única categoria on competien pintura, escultura i fotografia alhora (i sovint, la fotografia està menys valorada). Tinc una mala mania que és presentar-me als premis a última hora. Ho vaig deixant passar i quan falten hores per tancar la convocatòria presento allò que estic fent aleshores. Mal fet, però fins ara ha funcionat. Ves a saber si s’acabarà convertint amb una mena de ritual! D’aquí va sortir una exposició individual. Moltes revistes online van començar a escriure’m per fer-me entrevistes. La meva pàgina de facebook va passar de tenir dos-cents seguidors a tenir-ne tres mil. També em vaig presentar a Setba Jove i em van seleccionar. Vaig presentar-me al Sony World Photography Awards 2015 i vaig quedar seleccionada com a Commended photographer a la categoria Enhanced.

B.P.: Èxit rotund! Com va afectar això a la teva vida i la teva obra?

A.T.B.: A mesura que anava fent anava deixant de banda el blanc i negre. Primer no feia fotografia a color perquè trobava que distreia. Crec que el color té moltes connotacions, dóna molta informació. Depenent si fas un tractament del color o un altre la foto és absolutament diferent. Pot fer-te variar també el significat i el caràcter de la imatge. Em feia una mica de por. La meva obra estava molt basada en el concepte, m’havia fet una teoria sòlida, amb molts referents, em semblava que afegir-hi el color podia desviar l’atenció del que volia transmetre, sentia que no era el moment. Però a poc a poc vaig anar eliminant elements de la meva obra. Menys elements però més contundents i evocadors. I va ser llavors quan em van venir ganes d’experimentar amb el color.

B.P.: I el color va acabar dominant la teva obra.

A.T.B.: Només faig fotografies en blanc i negre quan m’entra la nostàlgia però, sí, en general treballo en color.

B.P.: Treballes amb analògica encara?

A.T.B.: A vegades si, però més sovint en digital. Per un motiu d’immediatesa. Moltes vegades em demanen coses molt ràpid o per les xarxes socials i el procés de revelat és molt lent. Escanejar el negatiu, ajustar… Faig foto analògica esporàdicament per a mi però gairebé tot el que faig laboralment és digital. De fet, m’acabo de comprar una càmera nova per poder fer fotografies digitals de gran format per a la galeria que em representa actualment, la Galeria Miquel Alzueta.

B.P.: Un altre repte!

A.T.B.: El gran format intimida molt. Jo volia fer una fotografia molt íntima i em feia por que amb el gran format perdés aquest caràcter. Però no. Era qüestió de perdre-hi la por. Ara quan me les miro ben grosses ho veig bonic, fa patxoca. I pots veure detalls de textura que en petit es perden totalment. M’agrada apropar-me i que s’apropin a les imatges.

B.P.: Continuem amb la teva obra.

A.T.B.: Un canvi important en aquest procés és quan desapareixen les cares dels personatges de les fotografies. No volia dotar d’identitat al personatge. És a dir, aquella dona que apareix a la fotografia és una dona però no és cap dona concreta amb nom i cognoms. És més, a vegades no és ni una dona. Té cos de dona però és una al·legoria o una referència a alguna cosa.

També em vaig allunyant de la transcripció dels somnis. Començo a tenir idees pròpies que no beuen del record i, sobretot, hi juga un paper important la simbologia. Aquest tema em va atrapar completament.

Foto: Laia Serch

Foto: Laia Serch

B.P.: Com afecta la simbologia a la teva obra?

A.T.B.: Jo posava el símbol sense saber què volia dir. Ja fos perquè m’agradava o bé perquè em suggeria alguna cosa. Per exemple, un element recurrent eren els ous. Els hi posava perquè m’agradava però sense saber què volia dir. També utilitzava els peixos i l’aigua. Els posava per intuïció. Fins que vaig buscar el significat de tots aquests símbols. Tot va prendre sentit. Tot quadrava molt. Tot remetia a la fertilitat, a l’inici, la llavor, allò que encara no ha nascut i s’està covant, l’univers…

Molts dels símbols que feia servir, encara que els utilitzés de manera inconscient, estaven vinculats a la feminitat. Tenia coherència. A Hypnagogia tot ho tenia calculat. No deixava res a l’atzar. Aleshores començava a estar cansada de la necessitat de buscar un perquè darrera cada imatge. Així que vaig començar a deixar-me endur per l’instint. Tot i així ara ja no em funciona tant perquè ja començo a conèixer massa la simbologia que hi ha darrera de cada cosa i per tant en certa manera els torno a utilitzar de manera conscient.

B.P.: Continua el canvi.

A.T.B.: Seguia obsessionada en reduir elements. Les imatges em carregaven. Em trobava que la gent m’ensenyava enllaços amb fotografies d’autors amb qui em relacionaven però a mi no m’agradaven. Els trobava massa descriptius, massa fantasiosos i massa surrealistes. Fins i tot, en ocasions, una mica kitsch.

Això em va fer reflexionar i vaig decidir retornar als orígens, quan la gent trobava a les meves fotos alguna cosa inquietant. No em sentia a gust. No volia ser tant ornamental: el discurs es perdia i jo em cansava.

B.P.: Moment de crisi!

A.T.B.: No m’agradava el camí que estava agafant la meva obra. De fet algunes de les fotografies d’aquesta època van tenir molt bona acollida. Però de vegades les fotografies que tenen més èxit acostumen a ser les més buides i en les que menys m’hi identifico. Així que vaig continuar eliminant elements i també és en aquest moment que comença a prendre protagonisme la lluna, els astres i la cosmologia. Sempre vinculant la lluna amb la feminitat, una relació amb antecedents i tradició. Hi ha molts rituals de fertilitat, bona sort, salut… Moltes cultures relacionen la dona amb la lluna. La lluna és femenina. M’oblido dels somnis, em centro en un sol símbol: la lluna.

A partir d’aquí em vaig obsessionar amb aquest tema. Vaig començar a buscar informació i referents relacionats amb la lluna. Durant aquest procés es va posar en contacte amb mi una comissària britànica que es diu Victoria Gray que feia performances i treball artístic però que principalment és teòrica. El seu tema principal de treball era la lluna. Em va escriure perquè volia parlar amb mi per conèixer com jo interpretava la lluna.

B.P.: Realment la lluna et va portar bona sort… Com va ser aquesta trobada?

A.T.B.: Ens vam trobar i em va regalar una llibreta amb un munt de referents: pel·lícules, música, poemes… Textos que ella feia servir. Es va convertir en la meva Bíblia.

Va ser una unió que em va fer veure que anava pel bon camí. Pot sonar molt friqui però crec que hi ha senyals (sense saber si existeix el destí o no) que et fan veure si has d’anar per un camí o un altre. Crec que moltes coses passen per un motiu.

Sense anar més lluny, la Victoria Gray m’explicava que va poder anar a veure la meva exposició perquè va perdre el tren que havia d’agafar. Com que s’havia de quedar a Barcelona va buscar a internet «feminity nature» i el primer resultat que va sortir a Google era la meva exposició. Per altra banda, just en el carrer que vam fer la primera de les seves performances, al barri gòtic, al final de l’arc on feia la performance hi havia el número 7, el seu número preferit i també el meu. Moltes coses que coincidien. Hi havia i tenia una mena de misticisme estrany que em va agradar. No sé si hi crec, però em fa certa gràcia.

B.P.: Clarament havies de dedicar-te a la lluna!

A.T.B.: Vaig començar a treballar a partir d’un poema que parlava de la lluna i el que et transmetia, del misteri. Aquesta línia es reafirmava però alhora, a nivell personal, també em plantejava si era sensat seguir pel camí de la fotografia artística. Els premis que havia guanyat estaven molt bé però havia de viure d’alguna cosa.

B.P.: Com trobes una nova galeria?

A.T.B.: A Belles Arts et deien que t’havies de passejar amb el teu portfoli. Però a mi em feia molta vergonya perquè sabia que em jutjarien molt i no estava preparada perquè algú em digués que la meva obra no valia res. Finalment no ho vaig fer.

Em van suggerir que les meves fotografies encaixaven molt amb el món de la moda i vaig decidir tornar a estudiar aquest curs passat. Apostar per seguir produint obra i alhora fer un màster que pogués tenir noves sortides professionals perquè tenia assumit que no viuria de l’art. Però, per sort, un altre cop m’equivocava.

B.P.: No falla…

A.T.B.: Em poso a estudiar un màster de publicitat i moda i al cap d’un mes i mig d’haver començat el màster rebo un mail de la Galeria Miquel Alzueta dient-me que volen veure la meva obra.

B.P.: Com va anar la visita a la galeria?

A.T.B.: Em va demanar de veure la meva obra més recent. Li havia agradat una foto on hi apareixien uns gots de llet sobre una taula. Aquesta foto partia d’un test que havia fet d’una sèrie basada en les fases de la lluna. Hi apareixien símbols vinculats a la feminitat, les marees, la fertilitat, els rituals etc. Volia que fos un híbrid, que semblés pintura però fos fotografia. M’agradava la llum natural, pictòrica i lateral de pintors com Vermeer. Van presentar aquesta imatge en una exposició col·lectiva i més tard la sèrie sencera de 7 fotografies al Palau de Casavells, a l’Empordà.

B.P.: Un bon salt.

A.T.B.: I de sobte. Tinc vint-i-sis anys i hi ha moments que espanta. Tinc por de cremar-me molt aviat però per altra banda estic emocionada. Ara la fotografia em comença a donar per viure però no sempre es ven. Avui tot va bé i demà potser no. Calia tenir en compte que les fotografies s’han de vendre però alhora em vaig imposar no caure en la prostitució artística.

B.P.: Aleshores vas continuar amb el màster?

A.T.B.: Sí. Tot i així m’he adonat que persones que puguin desenvolupar la creativitat diàriament com a fotògraf al món de la industria de la moda són uns pocs privilegiats. La resta acaben en una oficina o en una empresa fotografiant productes o models però sense poder sortir de les premisses establertes. No ho jutjo ni molts menys ho critico, simplement ara mateix no m’hi veig, crec que no em faria feliç. De tota manera, si m’hi he d’acabar dedicant, ho faré. No sé com aniran les coses més endavant i l’històric em diu que sempre que dic “no” a alguna cosa és el que acabo fent (riure). El que tinc clar és que m’agradaria poder aportar alguna cosa del meu “estil” o els meus gustos si em dediqués a la moda.

Andrea Torres Balaguer és fotògrafa | Foto: Laia Serch

Andrea Torres Balaguer  © Laia Serch

B.P.: Com treballes normalment?

A.T.B.: El meu mètode és molt senzill. No sóc una fotògrafa tècnica. Sempre he fet fotos sense saber tècnica. A mi m’interessa la imatge. Tot ho faig intuïtivament. Sóc molt autodidacta.

Em sento més còmode treballant al menjador de casa que anant a un súper plató. Simplement he de buscar la llum que m’interessa. M’hi puc estar les hores que vulgui amb total tranquil·litat.

No tinc assistent ni res per l’estil. Els meus assistents sempre han estat els meus amics i la gent que m’estimo (han de tenir paciència, sóc una mica exigent, així que m’han d’estimar molt, riure). Les sessions que faig a l’exterior són molt punkys… No m’enduc reflectors ni flaixos. Una de les fotos de les que estic més orgullosa d’Hypnagogia, és una on s’hi veu una noia mullada damunt d’una pedra, on està plovent a sac i es veuen les gotes com cauen. El dia d’aquesta sessió havia de fer sol. Era prop de Vilafranca. Quan ho teníem tot preparat va posar-se a ploure. Aleshores, jo, que —ho he d’admetre— tinc molt mala llet quan estic a les sessions i les coses comencen a complicar-se, em vaig emprenyar molt. Una amiga meva, morta de fred, aguantava un paraigua perquè no es mullés la càmera. La meva parella, darrera la pedra traient les mans que ja no podia baixar més i jo cridant: «més avall que et veig el cap!». Un drama. Vaig disparar i no em quedaven més fotos. Era l’última del carret: que sigui el que hagi de ser. I en revelar la fotografia, veus allò. Aquella foto va ser un regal. Pot sonar poc professional però m’agrada molt més això, l’emoció. Te’n vas a casa sense saber ben bé si serà una masterpiece o serà un cagarro. Si faig una sessió de cinc hores i només surt bé una fotografia ja en tinc més que suficient.

B.P.: En moltes fotografies tu n’ets la protagonista…

A.T.B.: En gran part això també forma part del meu mètode de treball. D’aquesta manera no he de quadrar agendes amb ningú, que sovint és la part complicada. M’hi poso i si avui vull posar-m’hi, agafo la meva llibreteta amb les inspiracions i faré una foto. Si no, la setmana vinent. Vull gaudir fent fotografies.

B.P.: Per tant tens una llibreta on hi vas apuntant els teus projectes. Com els anotes? Són imatges, text?

A.T.B.: Depèn. Sempre porto una llibreta al damunt. A vegades ho escric, a vegades ho dibuixo… Per exemple, l’altre dia anant amb autobús, vaig veure una noia asiàtica que tornava de classe de ballet. Anava amb un mono negre, un monyo tot estirat, blanquíssima de pell. Estava esperant en un semàfor en una postura perfecta de ballarina i una llum la travessava deixant la meitat en penombra i l’altra meitat il·luminada. No tenia bateria al mòbil. Vaig fer el croquis d’aquella imatge, totalment esquemàtica. D’això en faré alguna cosa algun dia o altre.

En l’última sèrie, la que combina fotografia i pintura, és el color i la textura de la roba el que em suggereix la fotografia. És una inspiració constant: alguna cosa et crida l’atenció i la penses, repenses i transformes.

B.P.: Quins són els teus fotògrafs fetitxe?

A.T.B.: Des de sempre els meus referents han estat, a part de Magritte, Duane Michals i Annie Lebovitz. De Duane Michals m’agrada la seva ironia a les fotos i els textos, les històries, el blanc i negre… D’Annie Leibovitz m’agradava molt el que feia el principi fins que va tornar-se més “photoshopera comercial”. Però no es pot negar que té una mirada especial i única que no tothom té. Per mi és molt important tenir una identitat. Sally Mann també va ser molt referent, pel blanc i negre i perquè les seves fotos semblen espontànies sense ser-ho. Aquells nens (fills seus) que fotografia de manera tant espontània havien d’estar-se una bona estona quiets perquè la fotografia quedés bé. M’agrada aquesta idea que té de quotidianitat, espontaneïtat, però sense ser-ho. També Masao Yamamoto, estic una mica obsessionada amb el Japó i la seva manera de fer, tenen una delicadesa molt atractiva.

B.P.: Quins són els teus referents literaris?

A.T.B.: Sobretot Virginia Woolf i Susan Sontag. Llegir-les em fa pensar. M’estimulen i em fan fer coses. No les puc llegir abans d’anar a dormir perquè no dormo. El cap se’m posa en marxa.

B.P. : T’has creat un estil propi. Com creus que s’aconsegueix?

A.T.B.: Crec que fent el que t’agrada acaba sortint sol. Si vols fer alguna cosa pels altres, per vendre, malament. Si comences fent Belles Arts volent ser un artista famós crec que és complicat. Si estàs massa pendent de les tendències i les vendes és impossible crear un estil propi. Quan fas el que t’agrada acaba coincidint tot.

B.P.: Què en penses del moment artístic actual?

A.T.B.: Crec que hi ha una dissonància molt gran entre el que es produeix i el que es ven. A Espanya la fotografia no es valora gens a nivell de vendes però en canvi, des del meu punt de vista, hi ha molta gent que està fent coses brutalment bones. Gràcies a la fotografia digital pots accedir a un bon equip. Tens a l’abast tots els imputs que vulguis. Si et centres a allò que t’agrada pots acabar fent coses fantàstiques. Per citar-ne alguns: David Uzochukwu, Noel Oszvald, o la meva preferida, Evelyn Bencicova. El món i les tecnologies han avançat però el sistema artístic s’ha mantingut pràcticament igual.

Ara em tiro pedres a la meva teulada perquè estic en una galeria participant d’aquest sistema. Però crec que l’especulació que hi ha al món de l’art és una burrada. Moltes vegades no compres el que t’agrada, compres el valor del nom que firma la peça. És una inversió. No és qüestió de gust ni emoció sinó qüestió de mercat.

De petits ens ensenyen una imatge de com és la figura d’un artista, un galerista, com és un museu, etc. I creixem amb aquesta idea sense (en general) qüestionar-nos-la mai. I els que s’ho qüestionen es passen de punkys i no ho fan de manera efectiva. No aconsegueixen canviar res perquè són vistos com els punkys. Crec que cal canviar aquest sistema d’una manera subtil perquè les velles glòries no s’exaltin quan les coses comencin a canviar. Com s’ha de fer? Això ja no ho sé. Però tinc clar que l’artista és quasi sempre el més perjudicat a nivell econòmic i això ha de canviar.

Per altra banda, en qüestions de mercat, els artistes no sempre destaquen pel què fan. Sovint pesa més la cartera de contactes que la seva obra. Aleshores el que es fa al carrer i el que es fa als museus no està sempre acord. Per sort, hi ha excepcions eh! I si hi ha excepcions hi ha esperança.

B.P.: I de les xarxes socials i la fotografia, què en penses?

A.T.B.: Amor-odi. Cosa bona: és molt més fàcil que la gent et conegui. Tens moltes més oportunitats. Pots arribar a gent de tot el món. Si no fos així ni el Miquel Alzueta m’hagués trobat ni tampoc els de Nova York… Problema: excés d’informació. N’hi ha massa: tothom és fotògraf, actor, cantant, escriptor… I tot alhora. Aleshores ser diferent i destacar és més difícil. A l’altra banda del món hi ha algú que és molt millor que tu, seguríssim. Però per altra banda gràcies a això pots contactar amb aquest algú. Ara bé, ser fotògraf no és fer una foto i posar-hi un filtre d’Instagram. És molt difícil trobar bons professionals avui en dia. Tot té tendència a inflar-se. Linkedin et fa un currículum fantàstic i meravellós però després has de ser un bon professional.

Aleshores, com has de contractar un bon fotògraf si tothom és fotògraf? Com t’assegures una qualitat de feina? Algú que no sap del món de la fotografia com ha de valorar un bon fotògraf? Com saps quin és el bo si tothom es considera fotògraf de seguida?

Hi ha molta qualitat però alhora també ens tornem una mica insensibles per excés. Fotografies que fa un parell d’anys m’haurien flipat ara penso: és un més que fa una foto amb una reflex digital, agafa i hi posa filtres. A més van apareixent tendències. Ara estan de moda uns filtres i a tot el món s’utilitzen els mateixos, un “estil” de fer fotografia. De tota manera, el tema tendències ha estat allà sempre, no ve d’ara tampoc.

Laia Serch: Quan consideres que una fotografia és bona, que va més enllà?

A.T.B.: Mai m’he atrevit a posar unes premisses per dir què és art i què no. Però crec que ha de ser alguna cosa que no hagi vist o hagi vist poc. M’agrada el factor sorpresa i diferencial. No em refereixo a fotografies espectaculars. Em refereixo a “no se m’hagués acudit”, “què ben pensat” o una cosa tant senzilla com “quina finor”.

Per altra banda el gust. Jo tinc un gust personal: no m’agraden les coses massa recarregades, tampoc les fotografies massa random… Per exemple, una fotografia del pètal d’una flor vist súper de prop amb un macro, n’hi pot haver moltíssimes. Però si al darrera hi ha un projecte potent, una càrrega conceptual, puc canviar la meva opinió i trobar-li gràcia a la foto. Però si no hi ha res al darrera em guio pel gust.

L.S.: Què creus que reflecteixen de tu les teves fotos?

A.T.B.: Crec que les primeres no em reflectien massa. A la gent els sorprenia molt que fes unes fotos on hi veien algú amb pors interiors, traumes, problemes, foscor… tots tenim les nostres coses però em considero bastant feliç (riure). Amb les que faig ara em sento una mica més identificada: la simplicitat, delicadesa i finor però alhora sense ser ostentós. No m’agraden gens ni les obres ni la gent ostentosa. M’agrada un color agradable, una llum tamisada, suau, com si t’acariciés. També en els símbols m’agrada la subtilesa, crear dubtes i preguntes. M’agraden molt els enigmes. Crec que hi ha coses de la meva personalitat que es veuen en la foto final. M’emocionen i em desperten interès les coses que no són tan evidents.

Foto: Laia Serch

© Laia Serch

L’evidència ara és que ja s’ha fet fosc. El pis lluminós, teló de fons de les seves fotografies, és ara ple de nit. Camí cap a casa, realitat i somni s’entrellacen dins el meu cap de la mateixa manera que ho fan a les fotografies de Torres Balaguer. Les seves obres són suggeridores però rotundes. Transiten per la fina línia entre allò que és real i allò que no ho és però podria ben ser. Pels carrers de Barcelona una nova llum il·lumina els carrers. Potser la llum de les fotografies encara presa dins les meves retines? No ho sé…veritat o somni?