Andorra vol tancar el cercle

Alguna cosa es mou a Andorra. Entre les pistes d’esquí i els centres comercials una nova proposta relaciona territori, art i paisatge: una Biennal de Land Art. Núvol ja us l’avançava uns dies abans, però vam assistir a l’esdeveniment que vol posar Andorra al mapa per raons ben diferents a la que ens té acostumats. 23 obres, 5 exposicions i moltes activitats obertes fins el dia 10 d’octubre. Algunes passaran a formar part del patrimoni del Principat.

Arribada: trepitjar la terra

Els artistes Marvin Hill i Phillipa Jones van ser els encarregats d’una conferència inaugural memorable en un auditori, el d’Escaldes-Engordany, que feia temps que no s’havia vist tant ple, segons els locals. Hill, precursor del Land Art, feu un repàs dels seus projectes més recents, l’últim dels quals, Beyond de Whatershed, és present a la Biennal en forma d’exposició fotogràfica. Els 7 minuts i mig que dura el vídeo són els 7 minuts i mig més ben gastats que haureu emprat avui. El podeu veure a Vimeo fent clic aquí.

Més tard, a l’hotel on es concentren artistes estrangers i la premsa, Hill ens dedica una entrevista. Vesteix roba pràctica, de muntanya, el seu espai preferit per treballar, crear i viure. Quan treballava de dissenyador, observava el sensesentit de l’actual sistema: extreure, produir i llençar. “Utilitzem recursos com si disposéssim de 3 planetes i només en tenim un, al qual li hem reduït el 50% de la biodiversitat en 50 anys i li estem canviant el clima”. Per això des de fa dècades es dedica al Land Art. “Treballo amb la natura perquè som natura”. Les seves obres ―fetes de canyes, branques, fulles o gel― són intervencions humanes que emergeixen del paisatge, creen un lloc i un significat temporal, i retornen a la natura. “La solució positiva contra el canvi climàtic és redissenyar-ho tot per operar en una base circular, com ho fa la natura”.

Matí: els orígens

La idea del cercle m’acompanya durant tot la meva estança al país pirinenc. El matí de la diada esmorzo amb la representació catalana a l’ALA, Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell, que marxen just després per assistir a la manifestació de La Meridiana. Formen part de la Land Art Associació Catalunya (LAAC) i han treballat a Begues, al Baix Llobregat, en la recuperació del patrimoni de pedra en sec. A Andorra presenten Aprisió, un cercle de pedres amb una porció, com un formatget, que se’n separa. Representa el vincle entre territori i població, entre Catalunya i Andorra quan, fa més de mil anys, la població pirenaica descendí amb la promesa de repoblar terres conquerides als musulmans. L’obra es troba a la carretera del Coll de la Botella.

A la mateixa taula hi ha Marie-Hèléne Richard, francesa. Inaugura poc després la seva obra a la façana del Museu del Tabac titulada Bois de poche. Uns llumins enormes, proporcionals a la producció de tabac andorrà, 24 vegades més grans que els normals. Cauen “com si sortissin de la butxaca d’un gegant”, ens explica. Richard destaca la importància de l’ALA, única proposta cultural de Land Art en tot el sud d’Europa i la seva bona organització.

Després de mi, l’artista respon les preguntes de l’Arra, una investigadora surcoreana vinguda expressament per l’esdeveniment. L’Arra estudia les pràctiques actuals del Land Art o Art Mediambiental. Aquesta pràctica dóna nous significats del lloc a través d’intervencions estètiques en el paisatge. Nasqué als 60 als Estats Units i va revolucionar les bases del mercat de l’art ja que produeix obres que no s’entenen sense el seu context i que són temporals, i que per tant no es poden posar dins de museus. Parlem de tot això al cotxe de Joan Vila, responsable de comunicació de la Biennal, mentre pugem a l’estany d’Engolasters.

Al voltant d’aquest estany, actualment buit per unes obres de manteniment, s’hi ha situat la Zona Ras. Allí s’hi concentren la major part d’obres d’artistes andorrans, alguns dels quals han anat a la recerca dels seus orígens. Mònica Armengol, amb Memòria d’una eina rural, ha reconstruït un tancat per bestiar com els d’antany, un objecte pràctic i sense cap pretensió estètica que desvinculat del seu temps i funció recupera el valor d’obra en el paisatge que havia perdut.

Aprop hi ha Espai Origen, de Sara Valls, Frédéric Hoffman i Susanna Ferran, autora de les imatges que acompanyen aquesta crònica. Els tres volien crear un espai que convidés a la introspecció sobre els orígens. Per això una cúpula geodèsica semienterrada en les arrels. “El lloc ens va trobar a nosaltres” ens explica per telèfon. “Quan treballes amb la natura et porta a parlar dels orígens. La cúpula ens recorda l’úter, les arrels, tot el que volem expressar”.

Dels orígens al futur. La Zona Ras és també l’espai de l’activitat educativa, una aposta clara de l’organització per no fer de la Biennal una simple contemplació. 1000 escolars passaran per les 12 propostes que l’artista i mestre Eudald Alabau ha coordinat. “[el Land Art] és ideal per reequilibrar la balança educativa amb l’arribada de les TIC”, explica per a Núvol. Al·legories de l’aigua, la pluja el foc i el vent o la creació de paisatges naturals, són alguns dels tallers a l’aire lliure.

Tarda: la fauna

El Cèrvol Blau de Jordi Casamajor, que ens parla de la majestuositat dels cicles de la vida i la mort, altre cop, de la natura, ens serveix d’enllaç amb la ruta per les muntanyes d’Andorra, plagades de fauna i art. La Mantis Religiosa ens sorprèn a la vora de la carretera que mena a Cortals. L’enorme insecte de ferro juga amb la capella de Sant Jaume dels Cortals i amb l’escultura Lloc pagà de Michael Warren, instal·lada per la Caixa Andorrana de Seguretat Social a la dècada dels 80.

Poc abans del Coll d’Ordino des de Montaup ens trobem l’altra bèstia de Vanorbeek, la Megalo-X, una creu de metall reciclat de 3 metres de diàmetre. Estem avesats a marcar amb una creu els mapes, però ¿què passa quan la creu és real, quan enmig del no res, del silenciós paisatge d’alta muntanya, una creu assenyala? Passa que aquell indret esdevé un lloc i el paisatge ja no és el mateix allí que 500 metres a dreta o esquerra.

Però hi ha més animals, cadascú amb el seu significat. A Canillo Toni Cruz hi ha deixat una vintena de Vaques de metall, que, com el tancat de Mònica Armengol, fan arqueologia del paisatge: el que ara són hotels i allotjaments abans eren pastures. Demo, artista espanyol, ha portat un Burro de falsa porcellana a Escaldes, un homenatge a la força i la tenacitat d’aquest animal, i un Gallo daurat davant d’una casa noble d’Ordino, un monument al senyoriu. És de nit i entre la fosca el daurat ens captura la mirada. No parlem gaire i ens retirem de nou al cotxe.

Retorn: el pais-atge

Pere Moles, comissari de l’ALA, explica que aquesta Biennal va ser una idea de fa tres anys. Andorra és un país amb una activitat turística molt consolidada a l’hivern i a l’estiu. La resta de l’any és més fluixa. “Però és a la primavera i a la tardor que el paisatge d’Andorra és més bonic. Teníem clar que havia de ser llavors. Per diversificar, sí, per atraure un nous perfils, també, però sobretot per ensenyar el país. Pels de fora i també pels de dins”.

Matí calorós, per ser alta muntanya. Mentre camino per una Andorra La Vella deserta camí del cotxe de línia, no puc evitar somriure mentre miro la gegantina intervenció de Miquel Mercè, andorrà ell: una tela de cotó blanc de 150 metres que ha aixecat polseguera al Principat. Longitud sense amplada és una línia blanca. I prou. Però el que per a mi, que no sóc andorrà, era una muntanya com qualsevol altra, ara hi veig el Pic de Carroi i la tartera homònima. Hi distingeixo el final de la urbanització ―ai, Andorra, com purgaràs els teus pecats?― i la tartera, el canvi de vegetació i les marques d’aigua. En fi, llegeixo un paisatge gràcies a un dit blanc que assenyala un país, un pais-atge.

Creuo la frontera i repasso apunts i anotacions. He aprés de geografia, d’orígens i de símbols, també d’educació, d’art i d’aspiracions de futur com a país, Andorra, i com a espècie, la nostra contra el canvi climàtic. Ha sigut una visita radicalment oposada a les anteriors al Principat. És evident que Andorra estava arribant al final d’una etapa de la seva història i que necessitava una sacsejada. Com deia Martin Hill el primer dia: “Estem cridats a pensar de manera diferent”. Però en lloc d’inventar res nou, la Biennal recupera allò que és genuí d’Andorra: el paisatge. I per aquesta raó, com no podia ser d’altra manera, una Biennal de Land Art: per tancar el cercle.