Ana Blandiana. Quan la paraula esdevé pàtria

9.11.2015

El proper divendres 13 de novembre a les 19h a la Biblioteca Marc de Vilalba, a Cardedeu, l’editor Jaume C. Pons Alorda, el traductor Ramon Monton i la traductora Corina Oproae —que ha anostrat l’obra d’Ana Blandiana— presentaran La meva pàtria A4, de Blandiana, que ha rebut el Premi Jordi Domènech de Traducció Poesia 2015. En aquell mateix acte també es presentarà, amb la traductora Marta Pera, Poema a la durada, de Peter Handke. A continuació Oproae ens presenta Ana Blandiana.

Ana Blandiana

Ana Blandiana

Ana Blandiana és el pseudònim melodiós que ha encabit entre vocals Otilia Valeria Coman (25 de març de 1942, Timișoara, Romania), una Anna Akhmàtova romanesa, en el sentit d’haver assumit com a escriptora el destí d’un poble, en la qual la consciència d’ésser humà transformat per la història i la d’ésser humà que es pensa a si mateix i s’escriu, tenen una relació indissociable a la manera dels vasos comunicants. La persona que és testimoni del seu temps va ser dissident durant el règim comunista de Ceaușescu, va fundar després del 89 l’Aliança Cívica (1991-2001), organisme que també va presidir, va crear el Memorial de les Víctimes del Comunisme i de la Resistència al Nord de Romania, a Sighet. Com a escriptora és potser una de les més emblemàtiques de la literatura d’aquest país i, ja que la seva obra ha estat traduïda a més de 25 llengües, la més internacional.

Va debutar el 1964 amb el llibre de poemes Primera persona del plural. El seguiren altres (entre els quals, El taló vulnerable-1966, Cinquanta poemes-1970, El tercer misteri-1969, Octubre, novembre, desembre-1972, Poemes-1974, El somni dins el somni-1977, L’ull de grill-1981, Estrella de presa-1985, L’arquitectura de les onades-1990, Cent poemes-1991, Collita d’àngels-1997, El sol del més enllà-2000, El reflux dels sentits-2004 i La meva pàtria A4-2010), diversos llibres d’assaig, contes (Les quatre estacions-1977, Projectes de passat-1982) i una novel·la (El calaix amb aplaudiments-1992). Es tracta d’una trajectòria literària amb un inici gens fàcil, considerada als 17 anys “filla d’un enemic del poble”, marcada per la prohibició de publicar i de cursar estudis universitaris durant quatre anys. Més tard, la seva obra va ser censurada, ella va ser víctima de persecucions i els seus llibres van ser retirats de les biblioteques i es va evitar qualsevol menció al seu nom (com a conseqüència de la publicació d’un poema per a nens, El gat Arpagic, on el dictador és parodiat sota l’aparença d’un gat autoritari que pren possessió del carrer i es comporta com si fos l’amo del món). Però, sense pretensions d’heroisme, Ana Blandiana va ser ella mateixa, i va escriure només textos que responien a una poètica de l’autenticitat, ben definida i essencial, que ella mateixa resumeix així en una entrevista: “En un món en el que es parla i s’escriu tant, el significat del poema consisteix en restablir el silenci.” I aquest és el camí que ha recorregut en la seva poesia, un camí que ha passat per intents de redefinir-se i de reinventar-se en cada nou llibre, un camí que porta cap al silenci existent entre les paraules, que al seu torn tendeixen a suggerir molt i potser a expressar menys. En aquest camí el que aconsegueix és una sublim reinvenció de si mateixa, tot deixant enrere poèticament un passat difícil d’oblidar, encara que la seva poesia no hagi entrat mai en els terrenys de la poesia de compromís.

Per a una poeta que considera les corrents literàries més aviat com a divisions administratives de la poesia, els temes predilectes són, com remarcava l’Acadèmia austríaca al ser-li concedit el premi Herder (1982), “la puresa, la caiguda en el pecat, la mort, la supervivència, l’amor com a anhel cap a l’absolut i l’evasió de la materialitat”.

Tal com ho ha manifestat en algunes ocasions, les seves arrels poètiques més profundes romaneses es troben dins la poesia romàntica de Mihai Eminescu i de la poesia existencialista de Lucian Blaga, i les universals, dins la poesia de dos grans autors que poc o molt tenen en comú, que són Rainer Maria Rilke i Emily Dickinson. Dit això, no sobta en absolut que Ana Blandiana sigui una poeta onírica i visionaria que té com a eix que vertebra el seu quefer poètic la pròpia concepció de l’existència com a misteri.

Els poemes del seu últim llibre que publica Cafè Central/Eumo Editorial a la Col·lecció Jardins de Samarcanda, La meva pàtria A4 (Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia 2015) són meditatius, profundament metafísics, significatius i sorprenents. Creen un univers poblat per arbres ferits, esglésies tancades, àngels que ja no saben trobar el camí de tornada, un univers on Déu viu amb el pes de la “culpa d’haver decidit tot sol / La proporció entre el bé i el mal” i “aprèn a anar amb patins” per salvar els joves que ignoren la seva existència. Són poemes que deixen entreveure una mirada atenta cap a tot el que ens envolta, com si qui escriu es mogués lentament dins d’una circumferència invisible i inherent a les coses i s’aturés en el punt exacte des del qual es revela de cop l’insòlit en tota la seva esplendor. No es tracta d’una busca desesperada d’originalitat, sinó d’una busca amb humilitat del punt precís des d’on pot esclatar la brillantor del sentit i de les veritats. I la seva veritat última és la de qualsevol gran poeta: la vertadera pàtria és la poesia, el full en blanc, és a dir el silenci al qual aspira la poesia, perquè en paraules seves, «la poesia gran de debò és la que no s’ha formulat encara». I de nou, com qualsevol gran poeta, Blandiana oscil·la entre el silenci mallarmeà i la poesia que espera dins el blanc que conté totes les paraules. “Aquí és la pàtria del neguit”, ens diu en el darrer poema del llibre i es pregunta:

“¿Podré desxifrar alguna vegada
Els rastres que no veig
Però que sé que existeixen i esperen
Que els passi en net
A la meva pàtria A4?”