Amor i patriarcat a Sibèria

19.05.2017

Olga Delane és una de les moltes persones nascudes a zones rurals de cultures llunyanes que passen a residir a occident i n’adopten plenament la forma de vida i manera de pensar. No seria estrany que, després de 20 anys vivint a Berlín, els costums del poble on va passar la infantesa li semblessin més propers a l’època feudal que al segle XXI. Si és així, només deixa que es noti amb la mesura justa.

A ‘Siberian Love’, que podreu veure al Docs Barcelona, la documentalista retorna a Onon-Borzia, al sud-est de Rússia, per contrastar la seva experiència vital com a soltera de gairebé 40 anys amb la dels seus cosins, per a qui el matrimoni com a estructura essencial de la unitat familiar és tan natural com necessari, i ho fa amb un mètode quasi socràtic: fa les preguntes justes, des de la imparcialitat, com les faria qui genuïnament vol comprendre, i evitant la condescendència d’una manera admirable. Des del primer moment, Delane deixa clar amb la seva manera de mostrar el poble i la gent que hi viu que la seva aproximació serà amable, la d’algú que torna a casa, tot i ser rebuda amb un contundent “Berlín t’ha oprimit”. La intuïció immediata del públic és que l’arribada a conclusions serà complicada: el relativisme és insuls, i advocar per una assimilació cultural globalitzada seria curt de mires.

El documental segueix una estructura lineal i absent de punts de gir, que al cap i a la fi és el que demana el contingut. Presenta les famílies que seguirà, i les acompanya en el seu dia a dia. Les escenes quotidianes (tasques d’agricultura i ramaderia, manteniment de la llar, el primer dia d’escola, etc.) s’alternen amb moments de pausa, que és generalment quan Delane aprofita per fer parlar les persones que té al davant, guiant la conversa amb indicacions temàtiques mínimes i intervenint per fer avançar els discursos o per evidenciar els dubtes o contradiccions que plantegen els punts de vista que li ofereixen. Mira de capturar-los en la màxima varietat de contextos possibles, en conjunt i per separat, en moments de felicitat familiar i en d’altres d’exhaustió laboral. En definitiva, donar l’oportunitat a aquesta forma de vida de justificar-se a si mateixa.

El principal encert d’Olga Delane com a directora resideix en no enunciar ni recopilar les tesis del film sinó aconseguir que les veritats es facin evidents en la contraposició d’actituds i situacions. Dels comentaris sobre les dones que fan quatre homes entre copes -“Són emprenyadores”, “Són màquines de rentar”- a la buidor palpable que sent un d’ells quan la seva dona i la seva filla marxen uns dies a la ciutat; dels esguards furtius a càmera (i que la càmera rep amb empatia) que fan les dones quan els seus homes fan afirmacions contradictòries o ridícules, a les mirades de complicitat i veritable sentiment d’equip entre marit i muller quan comparteixen una cigarreta després d’una jornada particularment dura; del “Aquest noi seria molt bo per tu” d’uns pares a una filla, al “el que vull és algú que m’estimi, encara que sigui un malparit” que la filla confessa a càmera en soledat, tot mentre fa un pom de flors que després llença als porcs.

El que podria haver estat una plantada de cara, un “per què no puc ser soltera si em dona la gana?”, obvia un debat que des de la nostra perspectiva ja vindria guanyat de casa, i és en realitat una investigació sobre com ens ho fem els humans per ser feliços, i, sobretot, quin paper hi juga el fet de tenir vinculacions afectives. Tots i cada un dels principis que fonamenten l’estructura familiar que impera al poble es desmunten per si mateixos, però passats tots els comportaments retrògrads i comentaris irònics, queda destil·lat un sentiment que no pot ser altre que amor; és el que emana en última instància de tots els personatges, i és el que, en el fons, encara en el més primitiu dels mons, ens prova humans.