Amor i cafeïna a Reykjavík

7.10.2016

Una bonica història d’amor va fer que el cafè espresso arribés a Islàndia. “La primera màquina d’espresso que va haver-hi a l’illa ara està decorant la meva habitació”, diu la Gudny. “Els meus avis es van enamorar a Itàlia fa 62 anys.” I para un moment d’explicar perquè algú ha demanat un cafè i l’ha de fer. Són les onze del matí i Mokka, la cafeteria més antiga de Reykjavík, està plena de gent. És un lloc una mica estret però molt càlid i acollidor, com ho ha estat sempre; de fet, segueix igual que des del primer dia, al 1958, quan els avis de la Gudny la van fundar. “El meu avi va anar a estudiar òpera a Itàlia, i per mantenir-se va començar a treballar de guia turístic. En un dels turs hi havia la meva àvia, i es van enamorar.” La Gudny mira orgullosa una fotografia antiga d’ells penjada a la paret. Allà van aprendre la cultura del cafè italiana, van comprar una màquina espresso i van tornar a Islàndia per fundar Mokka.

Mokka_Reykiavik

“La gent no sabia de què anava tot això perquè no tenien la cultura del cafè: no sabien que només pagaven per una tassa feta amb la màquina espresso i que no podien repetir com a casa. Aquí havien de tornar a pagar!”, diu l’Oddny. Ella és una de les filles dels fundadors, i com tothom de la família, també treballa a Mokka. De fet, ara el dirigeix. “Van haver d’ensenyar als islandesos com anava aquesta cultura. Això els hi va fer por perquè els islandesos no hi estaven acostumats, però de seguida van veure que els hi agradava, i aquí estem.” La Gudny recorda que la seva àvia li havia explicat que al principi, a vegades hi anava gent beguda perquè els bars tancaven abans que ells. “El meu avi per fer-los fora anava cap a ells i els hi deia: <Ei, com us va?> i mentre els hi parlava els anava dirigint a la porta”, diu la Gudny, aixecant-se i imitant-lo. “I després deia: <m’ha encantat veure’t, fins aviat!> i ja era fora. Coneixia a tothom, era molt amable.”

El seu avi va morir fa vuit anys, però la seva àvia encara viu a la porta del costat i quasi cada matí va a Mokka. “Ara està orgullosa” diu l’Oddny. “Això és el que ella i el meu pare van fer, i quan baixa aquí i veu tot això se sent molt bé.” Reykjavík ara té moltes botigues dedicades als turistes, i la Gudny explica que ara tot està canviant molt. “No tinc cap problema amb els turistes, però sí amb la indústria, perquè els entrepreneurs islandesos són molt oportunistes i quan alguna cosa és popular entre els turistes, ho potencien molt. I ara hi ha molts hotels, però en canvi les botigues antigues de tota la vida estan tancant. A més els preus pugen i són tan alts que és molt difícil viure aquí.”

“Però a Mokka resistim”, afegeix l’Oddny. De fet, tenen fotos antigues penjades a la paret i tot segueix igual: només ha canviat el color de la catifa i de la tapisseria de les cadires. Algunes de les tasses antigues es van trencar, però les noves són iguales. A més, Mokka sempre ha estat un espai cultural. Alguns artistes hi anaven a pintar mentre es prenien un cafè, i des del primer dia que hi organitzen exposicions d’art. “Cada cinc o sis setmanes preparem una nova exposició, i l’ambient canvia. És molt divertit!”, diu l’Oddny. “És veritat que Islàndia ha canviat molt, però nosaltres som els mateixos, nosaltres no canviem. Som Mokka i continuarem així.” I la seva fundadora, ara amb quasi 90 anys, encara seu allà cada dia una estona. “Venir aquí la manté viva i jove.” Encara beu cafè? “És clar! Un espresso, cada dia.” Tots sou amants del cafè, doncs. “Oi tant!!” I amb aquesta història d’amor al darrere, més que mai.

La primera màquina de cafè expresso.

La primera màquina de cafè expresso.