¿Amb quantes nenes de dotze anys te’n vas anar al llit, Ray?

20.01.2013

Una i Ray es troben després de quinze anys. Ella és vint-i-vuit anys més jove que ell. Ja han passat dotze o tretze minuts de l’encontre entre els dos personatges quan Una diu allò que és clau, si l’espectador no s’ha informat abans i no sap què l’espera en la trama de ‘Blackbird’: “¿Amb quantes nenes de dotze anys te’n vas anar al llit, Ray?”

 

Jordi Bosch i Bea Segura a Blackbird | Foto Teatre Lliure

 

Ray treballa en una empresa, no se sap ben bé de què. Tant hi fa. La trobada té lloc al magatzem. Un espai fred, només amb una escala metàl·lica que porta, se suposa, a les oficines. És el lloc on els treballadors mengen i hi tenen les taquilles. Hi ha un cubell d’escombraries ple fins al capdamunt i algunes deixalles per terra en una soll que, en aquests moments, sembla una bufetada a la popular campanya mediàtica ‘¿Envàs on vas?’ de les Mamzelles i Medi Ambient.

Ell s’ha canviat de nom. Però ella l’ha descobert igualment per una foto d’empresa al diari. Ray tenia quaranta anys i Una en tenia dotze quan va passar tot. L’autor escocès David Harrower (Edimburg, 1966) posa el dit a la nafra de la frontera entre la pederàstia i l’amor de debò. ¿Pren partit…? Més aviat no. O potser més aviat sí… Depèn. Qualsevol altre autor de gènere social hauria fet un pamflet visceral sobre la pederàstia. David Harrower exposa uns fets en boca dels dos protagonistes, o de les dues víctimes. I deixa que siguin elles dues les que expulsin l’estigma que els ha marcat de cara enfora i els ha ferit de cor endins.

Els espectadors assisteixen, doncs, a una mena de debat col·lectiu sobre allò que es considera legal o no, en relació a l’amor permès. Per això el director Lluís Pasqual ha deixat els llums de sala oberts. Sense pràcticament matisos d’il·luminació i de so. En una hora i vint minuts, els dos personatges refan la seva història perquè els espectadors la reconstrueixin. Gairebé com si es volgués que tots formessin part d’una mena de jurat popular.

En obres de conflicte similar a ‘Blackbird’, generalment el drama s’estructura començant bé i acabant malament. Aquí és a l’inrevés. Quan engega, ja engega malament, per entrar en un looping de retrobament i recuperació del temps perdut i caure novament en l’angoixa del dubte. La jove Una se sent òrfena d’un amor preadolescent que era sincer. Ray se sent culpable d’una acció d’abús adult que no té consciència d’haver comès.

El muntatge dóna l’oportunitat al veterà actor Jordi Bosch (Mataró, 1956) de mantenir la seva capacitat multiregistre. Acaba de sortir de la imponent ‘La Bête’, del TNC, i es posa aquí en la pell d’un home atrapat pel seu passat en una història ràbiosament contemporània. Però David Harrower juga dramatúrgicament a favor d’ella i deixa que sigui el personatge d’Una el que acabi dominant l’acció i brilli des de la fredor i el despullament escènic.

El retorn al teatre de Bea Segura (Barcelona, 1975) mostra així la maduresa de l’actriu, guanyada amb el temps, i que recentment l’ha portat a intervenir en personatges cinematogràfics o televisius com ‘Ermessenda’, ‘Serrallonga’ o ‘Salvador (Puig Antich)’. És ella qui, quan l’obra ‘Blackbird’ arriba al zènit, s’encarrega d’un monòleg cara a cara amb els espectadors, adreçant-se però a un Ray que fa prudentment un mutis al costat de la platea. Durant tot l’encontre amb Ray, ella ha mantingut un to d’enfrontament —hi ha crits, empentes i volen cadires—, de malentesos i de descobertes, de dominació, feblesa, confiança i dubtes. En el repartiment, intervé també fugaçment un personatge secundari: la fillastra actual de Ray (Luara Mateu / Carla Vives), una nena d’uns dotze anys que desencadena una nova por i tanca el cercle.

 

Jordi Bosch i Bea Segura a Blackbird | Foto Teatre Lliure

 

David Harrower va escriure ‘Blackbird’, o millor dit, va reescriure-la deixant-la al mínim, basant-se en uns fets reals sobre un exmarine nord-americà, Toby Studebaker, implicat en una de les unitats antiterroristes contra Al-Quaeda després dels atempats de les Torres Bessones, l’11S del 2001. El 2003, l’exmarine va ser jutjat —com també Ray— per haver fugit amb una nena de dotze anys anglesa, amb qui es va relacionar a través d’Internet fent-se passar per un adolescent de disset. Va complir presó de quatre anys, com el Ray de ‘Blackbird’.

El cas sobre el qual David Harrower elabora una especulació literària és diferent. Ray era amic dels pares d’Una i es van conèixer en una barbacoa a casa d’ells. En realitat va ser Una qui va seduir Ray. I aquesta relació precoç es confirma en la trobada que tenen quinze anys després en el desmanegat magatzem de l’empresa, quan el pes del passat ja no es pot abocar com si fos un llast.

Posats a buscar simbologies, David Harrower relaciona ‘Blackbird’ amb la llegenda bíblica en què el Dimoni es transforma en merla per induir Sant Benet al desig d’una nena. ‘Blackbird’, que seria literalment “merla”, en argot anglès té també el significat de “noia”. És el mateix Harrower qui admet que el títol de l’obra surt de la cançó homònima de Paul McCartney, de l’àlbum dels Beatles, ‘The White Album’. El director Lluís Pasqual ha optat per no posar banda sonora de fons al muntatge, però, si ‘Blackbird’ hi sonés, diria més o menys això: “Merla que cantes en el silenci de la nit, / desplega aquestes ales i aprèn a volar. Tota la vida has esperat aquest moment per alçar el vol. / Obre aquests ulls enfonsats i aprèn a veure.”

 

 

«Blackbird», de David Harrower. Traducció de l’anglès de Júlia Ibarz. Intèrprets: Jordi Bosch i Bea Segura. Amb la col·laboració de Luara Mateu i Carla Vives. Col·laboració en l’escenografia: Paco Azorín. Ajudant de direcció: Juan Carlos Martel. Direcció: Lluís Pasqual. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 18 gener 2013. 

Etiquetes: