Amb La Vanguardia sota el braç (sempre)

23.09.2016

No ens enganyarem: per a segons qui, Història de La Vanguardia és un títol poc suggeridor. I “us estareu preguntant per què ara hem recuperat aquest llibre” – diu Eugènia Broggi, de l’editorial L’altra – “i també per què justament Antonio Baños i Xavier Antich l’han vingut a presentar.” Tots dos seuen al petit escenari de la llibreria La Calders envoltats d’una cinquantena de persones expectants, i confessen que no s’han preparat res. “Som mestres de la comunicació i hem viscut incomunicats tot l’estiu”, diu Baños. Però el que Antich sí que tenia clar era que aquest títol no acaba de respondre al que és el llibre, perquè és molt més. “L’heu de comprar, és una edició xulíssima, sobretot ara que ningú compra La Vanguardia de paper. Així teniu un plus d’antiguitat!” diu Baños. Però després de la presentació, tothom tenia molt clar que el que dóna aquest llibre de Gaziel escrit als anys seixanta no només és un plus d’antiguitat, sinó també d’una profunda actualitat. “Si retalléssim uns paràgrafs traient la data, faria una mica de por, perquè és molt visionari”, diu Antich. Per això no és un atzar que s’hagi publicat ara, sinó que el text ens interpel·la amb el moment històric que viu el país. “No sé si és que Gaziel era un profeta o que Catalunya es repeteix més que l’all”, diu Baños.

Franco llegeix La Vanguardia

Franco llegeix La Vanguardia

 

Per què Catalunya sempre perd? Aquesta pregunta que ens costa tant de fer, el periodista i director de La Vanguardia Gaziel va ser un dels qui més la va pensar. Tal i com diu Baños, fou el filòsof de la desfeta i derrota catalana. “És una lucidesa però és amarga”, afegeix Antich. Tot i així, és un relat que sempre mira a la propera normalització i embranzida com a una nova oportunitat a no fer els mateixos errors que hem fet sempre. I és que sempre ens passa el mateix: “tenim una eufòria exagerada i cremem forces abans d’hora, però som una mica cagats”, diu Baños entre somriures de complicitat del públic. “El problema no és a cap altre lloc que aquí i amb nosaltres.” I Gaziel ja ho va escriure al llibre: tenim la costum de carregar les culpes als de fora i això és com tirar-se sorra als ulls, perquè no veiem les debilitats internes. “Sembla una sèrie: Catalan Horror Story” diu Baños. I mai millor dit, perquè Gaziel parla de l’esperit català com un fantasma que va voltant fins que tingui un cos estatal. “Si es compleix tot això que diuen que han de fer, es travessarà un llindar Gaziel que els catalans mai hem traspassat… què diria ara? Suposo que tindria totes les samarretes de l’ANC i faria com els culers: tota l’estona amb l’ai al cor que perdrem i amb un gol ja veus el camí fet”, diu entre riures.

La història, doncs, es repeteix. I també qui l’explica, perquè La Vanguardia existeix des del 1881 i encara segueix. I és així gràcies a una fórmula, que Gaziel concreta clarament, i que va permetre seguir en moments que tots els altres diaris s’enfonsaven. El secret, que diu Gaziel que no falla ni es gasta, és un “acatament automàtic a les institucions triomfants i la defensa sense discussió possible de l’ordre establert.”

I amb aquesta filosofia al darrere, també parla, és clar, de Ramon Godó; aquell qui Gaziel veu com un “homúnculus reconcentrat, que no viatjava, ni llegia, ni es feia gairebé amb ningú” però que “sabé veure i realitzar el que en el nostre país no saberen ni pressentir els esperits més lúcids”: que el diari no havia d’estar lligat a una ideologia, sinó al negoci. I que no estava format per idees i paraules, sinó per paper. I que si feia falta, de 80 pàgines només en posaven 6 o 7 de notícies i la resta, esqueles i publicitat, perquè calia “(…) satisfer la voracitat de paper d’un públic que en necessitava per a mil quefers diversos, des dels usos familiars més privats fina al costum mercantil de fer-ne paperines…”

I amb un estil “envejosament ben escrit”, diu Antich, Gaziel dóna una lliçó als catalans i explica la història de La Vanguardia, que sempre muta i mai es destrueix. Simplement volen surar, passi el que passi i governi qui governi. I diu Baños entre riures: “Tortell i La Vanguardia sota del braç, això sempre ho tindrem clar!”