Alvar Aalto. Llum i formes per a l’home concret

4.06.2015

Caixaforum Barcelona, en col·laboració amb el Vitra Design Museum i el Alvar Aalto Museum, ofereix una retrospectiva de l’arquitecte finlandès més important del segle XX. L’exposició podrà visitar-se entre el 4 de juny i el 23 d’agost del 2015 i anirà acompanyada d’un cicle de conferències a càrrec de professors d’estètica, museògrafs i artistes de diferents disciplines que exposaran la influència d’Aalto a les seves creacions.

El CaixaForum presenta l'exposició Alvar Aalto

El CaixaForum presenta l’exposició sobre l’arquitecte Alvar Aalto fins al 23 d’agost

Sembla la residència on Hans Castorp moria llegint en una cadira de llarg respatller. Al sanatori Paimio hi ha una sala d’estar gran, lluminosa, plena de cadires de fusta baixes amb la base molt ampla i els recolzabraços també amples i moderns. A cada habitació hi ha una estructura d’acer per posar-hi un matalàs estret i una pica blanca que fa forma de mig ou, pensada per esmorteir el so de l’aigua. Un ascensor de vidre separa i no separa el sanatori d’un entorn molt verd. Les parets són acústiques i la il·luminació no fa reflexos. Paimio suposa la màxima pau i connexió amb la natura que pot tenir un intern.

Tot en l’obra de l’arquitecte Alvar Aalto té un perquè, i un perquè pensat per servir l’home concret. Per això el sostre de la biblioteca de Viborg és ple d’ulls de bou gegants. Per això la redacció del diari de Turku té una superfície de vidre molt gran a la façana: Aalto volia que cada dia s’hi projectés la portada del rotatiu. L’edifici del diari és immens: els despatxos, la redacció, la impremta, el quiosc –volia integrar-ho en un mateix espai perquè tothom tingués clara la dependència dels uns amb els altres.

Aalto també va dissenyar fa cent anys el mobilari que avui trobem vulgaritzat a l’Ikea. Les butaques, els tamborets, les làmpades. I el gerro ‘Savoy’, de vidre, ni petit ni gran,  fent forma d’ameba, que deveu haver vist carregat de pedres o de fullaraca en cent versions barates.

Isabel Salgado, subdirectora de l’Àrea Cultural de la Obra Social la Caixa, resumeix l’autor amb quatre referències. Aalto s’ocupava de tots i cadascuns dels detalls de la seva obra arquitectònica.  Aalto no va treballar mai per a una minòria. Aalto tenia una capacitat incomparable per a tractar les formes orgàniques. I Aalto, durant els anys cinquanta, va ser un referent per als arquitectes catalans i espanyols que volien recuperar l’arquitectura dels anys vint i trenta. Si no fos que va treballar per al gran públic hauríem pogut parlar de Gaudí -però ja se sap, no és el mateix que et pagui l’estat a que ho faci un marquès que fa fortuna venent esclaus negres a Cuba.

El director del Vitra Design Museum, Mateo Kreis, passeja els redactors entre recreacions, maquetes, mobles, quadres del propi Aalto i unes fotografies d’Armin Linke a gran escala  que es fan mirar. Kreis destaca el tractament de la llum de l’arquitecte – la dèria de tots els autors escandinaus- i recorda que després de la gran guerra, Finlàndia estava aïllada i sota l’amenaça de Rússia  -per això Aalto volia connectar el país amb el panorma internacional. Però no és fins després de la segona guerra mundial, per la propina de la destrucció, que projectarà els seus edificis més singulars, com el centre cultural de Wolfsburg o els famosos habitatges al barri de la Hansa a Berlín -uns blocs on queda clar que gust i densitat de població només estan renyits quan no hi ha diners ni voluntat política.

Consulteu els actes relacionats amb la retrospectiva aquí.