Algun heterosexual a la sala?

Pere Faura ha estrenat Sweet Tyranny al Mercat de les Flors, la segona part de la trilogia Sweet Suite, que es va iniciar al passat Temporada Alta amb Sweet Fever, i que finalitzarà amb Sweet Precarity. Aquest és un espectacle on Pere Faura dispara (i molt) contra el món de la dansa i les indústries culturals, erigint-se com a dictador d’un muntatge on ell és el rei del mambo. Cinema hortera, macarrisme i crítica a l’heteropatriarcat en una vetllada inoblidable.

Pere Faura i la seva bola de discoteca a ‘Sweet Tyranny’

Faura comença l’espectacle des de la platea de l’enorme (i plena) sala Maria Aurèlia Capmany, ja que acostumat com està a treballar bàsicament a sales “alternatives” o “independents” de l’escena “underground” (llegeixi’s amb tota la sorna del món) no vol deixar passar l’oportunitat de tocar i acariciar els seus espectadors. Espectadors que l’han vingut veure a ell, deixem-ho clar, acompanyat d’uns ballarins que es poden sentir realitzats professional i personalment (tot i que no cobren massa). “Això no és un espectacle de dansa, tot i que no pararem de ballar”, ens diu un Faura que sosté una bola de discoteca com un rei medieval sosté el seu ceptre. El número vuit ordena i dóna sentit a l’espectacle: els ballarins compten en vuit temps, vuit són els números de ball que veurem, i en català el vuit i el buit només es diferencien per l’alçada d’una lletra. “Això va sobre mi” i “Jo no amago la meva vanitat” es confessa Faura, dient que no ens vendrà la moto que això es tracta d’una creació col·lectiva, i qualificant els seus ballarins d’exèrcit, legió i tropa. La introducció, un pèl llarga, dóna pas a l’espectacle pròpiament dit, que és deliciosament pretensiós (“Això va de ser humà”) i on descobrirem un concepte que desconeixíem fins ara: L’Aura Faura.

Un pràctic i resolutiu dispositiu escènic de dues pantalles mòbils ideat per Jordi Queralt permet el diàleg constant entre la dansa efectuada pels ballarins i les projeccions (molt ben triades i editades per Joan Escofet), que serviran alguns (pocs) cops de mirall d’allò que veiem en escena i alguns (molts) cops de comentari o entremaliada analogia. A chorus line, Grease o Flashdance són alguns dels materials que Pere Faura analitza, exposa i dissecciona, fent-nos conscients de la primor dels seus guions, de l’horterisme implícit de la seva posada en escena i del discurs heteronormatiu amb el que ens han menjat el coco des de ben petits. John Travolta ha convertit tot allò que ha ballat en història, en memòria col·lectiva, i fins i tot el seu retorn al mainstream amb Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994) va convertir l’única escena ballada de la pel·lícula en una icona que ha estat i segueix sent imitada per tothom quan sona You never can tell de Chuck Berry.

La coreografia de ‘A chorus line’ en una escena de ‘Sweet Tyranny’

Moments estel·lars de la nit? Molts i variats. El dit de John Travolta com el dit de Déu que va pintar Michelangelo a la Capella Sixtina (és Faura l’Adam que és a punt de ser tocat per la gràcia de Nostre Senyor?). Les vides privades dels ballarins, que ens són esbossades amb un parell de frases (“La Laura encara està estudiant. Per fer aquest espectacle li convaliden uns quants crèdits”, o “La Claudia és la meva millor amiga. Ha sigut mare i si no troba cangur porta la seva nena a l’assaig. Si no ve a l’assaig, no cobra. Però qui l’ha contractat des de que es va quedar embarassada? El seu amic”). La música i la sessió de dj d’Amaranta Velarde, pur Black & Decker vintage kitsch. La confessió de Pere Faura: “Striptease és el millor títol que he posat mai. Ha creat més públic per a la dansa contemporània que qualsevol subvenció de la Generalitat”. L’analogia de les gestores culturals amb Mary Poppins (“Unes liantas“). O la pregunta que llança al públic: “Quants heterosexuals hi ha a la sala?”.

Aquesta pregunta va provocar que poquíssims espectadors aixequessin el braç, fet que es deu principalment al factor que, desenganyem-nos, el públic del Mercat està format en gran part per gent de la professió (ergo, no cal afegir res més) i que els heterosexals de la sala certament es deurien sentir avergonyits en haver d’expressar obertament la seva opció sexual. “Colla de reproductors heteronormatius”, els hi etziba Faura, per a continuació presentar el que per a mi és una de les millors escenes de l’espectacle. “Ara veureu l’exercici d’imaginació al que ens heu obligat a fer tota la vida amb tot el vostre cinema heteropatriarcal de merda”, ens ve a dir Faura, i ell mateix i el ballarí Miquel Fiol es posen a cantar (I’ve had) the time of my life, de Bill Medley i Jennifer Warnes. La cançó més mítica de la banda sonora de Dirty dancing es combina amb imatges de porno softcore de parelles d’homes estimant-se. Faura interpreta en falset la veu de la dona i Fiol és l’home, mentre Sarah Anglada i Javi Vaquero ballen la famosa coreografia. Quan estan a punt de realitzar el salt final en el qual Patrick Swayze sosté Jennifer Grey a l’aire, Pere Faura atura bruscament la coreografia. “A quantes piscines, rius i llacs hem vist gent fent-se mal intentant imitar aquest salt?”, pregunta al públic. “Les icones de l’heteropatriarcat són perilloses”. Bra-vo.

Per no explicar (encara) més l’espectacle els demanaré fervorosament que hi vagin. I ja m’ho diran. La dramatúrgia d’Esteve Soler va forta, sobretot en el que té de crítica a la precarietat del sistema i a les indústries culturals en general, tot i pecar en certs moments de repetitiva. El discurs final de Faura és tot un statement, que dirien els esnobs, una declaració de principis que imagina un món utòpic on tothom estaria tot el dia ballant, tot el dia de festa. On l’única tirania possible fos aquella que marca el ritme de les cançons que ballem a les discoteques. La festa com a posicionament polític. La ressaca com a rutina matinal.

L’exèrcit de ballarins que conforma ‘Sweet Tyranny’, al Mercat de les Flors

Sweet Tyranny es podrà tornar a veure al Mercat de les Flors del 3 al 5 de febrer.