Mor Alfred Sargatal

8.11.2014

Ha mort Alfred Sargatal. Traductor, professor i crític, estava a punt de treure, juntament amb l’editorial Adesiara, la nova edició dels Poemes 1925-1930 de T. S. Eliot, que ell mateix havia traduït i que, com recorda la mateixa editorial, amb la qual ja havia traduït La font sagrada de Henry James, “esperava amb moltíssima il·lusió”.

Alfred Sargatal |  © Judit Contreras

Alfred Sargatal | © Judit Contreras

Nascut a Hostalets d’en Bas l’any 1948, va dedicar la seva vida a la cultura, ja fos a través de l’ensenyament —a l’IES Ernest Lluch, on hi va accedir com a catedràtic—, ja fos a través d’editorials, anostrant al català obres d’autors com Gérard de Nerval, William Faulkner, Alfred Jarry, Marguerite Yourcenar o Henry James. Havia col·laborat amb diaris com Serra d’Or, Lletra de Canvi, Avui, El País, entre altres. També havia escrit algun llibre o recull de poesia, un dels quals li va valdre el I Premi de poesia Màrius Torres quan només tenia quinze. També va guanyar amb Retalls del diari d’un adolescent el Premi de poesia Joan Casulà. D’altra banda, va participar en la Història de la literatura catalana, d’Edicions 62 / Orbis, en els llibres miscel·lanis El cosmos de Antagonía (Anagrama) i Poetes del Segle XX (Faig), i va publicar obres de tipus antològic, com Iniciació al conte literari (Editorial Laertes), o de tipus pedagògic, El treball de Recerca en Literatura. Com organitzar-lo, com dirigir-lo (Editorial Laertes).

Bernat Dedéu li ha dedicat aquestes paraules en el seu blog: “Ens calen, ja ho veieu, molt més homes com en Sargatal, gent sense la qual aquest petit tros de món seria una terra plana d’obres oblidades. Fa dies, l’Alfred —amb aquell aire despistat— se’m va asseure a la taula del Jardí, mentre jo pensava en les musaranyes, i —sense solta ni volta em va dir entusiasmat: «Estic rellegint el Bertrana i és boníssim, hi has de tornar, Bernat». Avui mentre et recordava al Jardí de casa, sota la pluja, un guia turístic hi acompanyava uns visitants. Contemplant l’estàtua de Josep Pla, els ha dit: “Esta escultura es un homenaje a un socio que se ve que era muy tacaño y al que echaron de la casa porque recortaba periódicos y libros antiguos». Així es recorden els genis, ja ho veus, en aquesta terra ocupada que no té memòria de res. Un socio muy tacaño, Alfred.  Ja té collons, la cosa. Per cert, quina pena que demà no puguis anar a votar, recoi”. Dedéu ha col·locat en honor seu una rosa a l’escala per on malauradament va caure, esquena avall, Sargatal. Ens anima a tots a dur-n’hi més per homenatjar-lo.

Per a Enric Gomà, “Sargatal va encuriosir moltes generacions d’estudiants per la literatura catalana”. Gomà, que el coneixia des de feia temps, el descriu com una persona apassionada per la cultura: “n’era agent actiu, com a lector, com a espectador, com a professor i també com a creador, perquè la traducció és una manera d’aportar el punt de vista en una cultura”. Però a més a més, ressalta de Sargatal que “a més de culte, era molt simpàtic. Te’l trobaves i t’alegrava el dia. En el món que vivim, en què hi ha tants ofesos, enrabiats i decebuts, la cordialitat i el sentit de l’humor no són gaire comuns”.

“És una notícia tristíssima”, ens comenta Esteve Miralles. “La reflexió sobre l’ensenyament (bé, l’enamorar-se) de la literatura a secundària li deu aportacions lluminoses. Va dirigir a Laertes la col·lecció Lectures i itineraris, i hi va publicar una Iniciació al conte literari… I un munt més de feina ben feta, i de pàgines ben escrites”.

Jordi Puntí ens recorda que “Sargatal va ser una part activa dels principis de l’editorial Columna, assessorant en els continguts i traduint alguns títols, com El llibre de la mare, d’Albert Cohen. Ara feia molts anys que no el veia, però quan jo treballava a Columna, a principis dels 90, de tant en tant ens venia a veure i comentàvem les novetats. Estava al dia i li agradava ficar cullerada a totes les salses literàries, encara que es distingia sobretot pel seu coneixement dels clàssics d’aventures. Uns anys després, quan jo treballava a Quaderns Crema, un dia li vaig comentar que estàvem a punt de publicar The Turn of the Screw, de Henry James, en traducció de Jordi Larios, i que teníem dubtes amb el títol. La versió castellana, Otra vuelta de tuerca, pesava molt. Va ser ell, em sembla, qui va acabar suggerint a l’editor Jaume Vallcorba Un altre pas de rosca, avui tan reconegut”.

La cerimònia tindrà lloc aquest dilluns 10 de novembre a les 15.30h, al Tanatori Sancho de Ávila.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. És una notícia tristíssima. La reflexió sobre l’ensenyament (bé, l’enamorar-se) de la literatura a secundària li deu aportacions lluminoses. Va dirigir a Laertes la col·lecció Lectures i itineraris, i hi va publicar una Iniciació al conte literari… I un munt més de feina ben feta, i de pàgines ben escrites. Vam coincidir en diverses ocasions al llarg dels anys, i corroboro el que en diu Enric Gomà, i hi afegeixo (va ser la meva experiència directa) la seva generositat en l’àmbit professional. El meu condol. I el meu reconeixement, i la meva admiració, a la seva saviesa literària.

  2. Vull recordar la fina ironia de l’amic Alfred i aquella saviesa humil, però profunda. Com enyoro aquells sopars de fa anys en els quals sempre ens feia riure a tots amb les seves crítiques encertades i iròniques! Quant hem perdut amb el seu traspàs!

  3. Jo sempre estaré en deute amb l’Alfred Sargatal perquè em va descobrir un dels poetes per mi més interessants i més secrets del panorama poètic europeu, Pierre Jean Jouve. La traducció que en va fer del seu llibre “Suor de sang” és antològica. Recomano ferventment la recuperació d’aquesta traducció i la lectura a tots els que no el conegueu.

  4. Sempre en el record, Alfred. Traductor memorable d’Eliot, Nerval, cummings, i tants altres. Queda la sensació d’una conversa estroncada…

  5. No vaig tenir el plaer de conèixer personalment l’Alfred, tot i que me n’havien parlat. Aquest estiu, quan vaig buscar un llibre seu (Iniciació al conte literari), la bibliotecària em va dir que feia anys que no sortia en préstec. Una llàstima, perquè crec que és un bon material per preparar classes de literatura. I ara veig que aquest autor encara havia fet més del que em pensava. Cada dia som menys, i si als joves se’ns tracta tan malament, no vull saber com estarem d’aquí a uns anys.

  6. Fa molts anys vaig treballar colze a colze amb l’Alfred en la redacció de materials didàctics de llengua. I parlàvem i parlàvem de literatura, del país, de dones. Estava al cas de tot. Era un sorneguer de nassos, parlava sempre amb ironia i amb un somriure burleta. A mi (que sóc més jove) sempre em tractava de senyor i mai sabies si se’n fotia o no.
    Sempre intentava colar frases que no tocaven en el llibre que escrivíem a quatre mans, ho feia per fer-me empipar i riure’s de mi. En recordo dues: en un exercici de substitució de complements per pronoms febles va escriure: “Tocaven el cul a les noies”. I jo exclamava quan ho revisava: “Alfreeeeed, que és un llibre per a escolars!” En un altre exercici proposava una oració adversativa: “Em fa mal però m’agrada”. I jo: “Alfreeeed! En què penses? En els llardons o la sobrassada?” I ell reia: “Nooo, endevina-ho!”
    M’agradava molt trobar-me’l, anys després, sempre saludava carinyós. Una gran pèrdua.

  7. Des de Olot , on va començar , ens ha agafat a contrapeu la seva mort. Puc subscriure el que d’ell dieu .
    Ja no ens trobarem a cap estiu passejant per Olot.