Alexandra Soumm i l’Orquestra Camera Musicae amb Txaikovski

6.12.2016

Abans de començar el concert d’Alexandra Soumm i l’Orquestra Camera Musicae al Palau de la Música Catalana el 4 de desembre, el periodista i escriptor Xavier Pérez Senz ens deia als espectadors: Txaikovski és més que una música romàntica, la seva música té molta estructura i cal destacar-la.

Alexandra Soumm

Alexandra Soumm

És del tot cert que, més sovint del que ens agradaria, la lectura que es fa de les obres que he escoltat al Palau és una lectura carregada, populista i efectista, que cerca més l’aplaudiment que la puresa musical. Música amb ritmes marcats, amb brillants metalls, amb melodies apassionades, líriques, cantables… tots els ingredients de la bona música de pel·lícules, però escrita molt abans del naixement del cinema. I com en una pel·lícula, el Concert per a violí arriba en un moment de depressió psíquica del compositor, Piotr Ílitx Txaikovski, quan s’allunya de Rússia, i del seu desastrós matrimoni, i a Suïssa crea aquest gegantí esforç violinístic, el concert impossible de tocar, segons el destinatari de la partitura, però també un dels més meravellosos que mai s’hagin escrit. Romanticisme, passió, tensió emotiva… el concert pot llegir-se fàcilment com una resposta angoixada enfront d’una incomprensió sense sortida, i per tant es pot interpretar tot cercant una resposta emotiva del públic.

No va ser aquest el cas del concert d’avui, en absolut. Alexandra Soumm, la jove violinista francesa, ens ha fet una lectura intel·ligent de la partitura, ben sorprenent en el seu lent començament i en les delicades subtileses de la cadenza del primer moviment, defugint els efectismes i analitzant amb detall la partitura des d’un sentit d’equilibri de l’estructura global. I en aquest punt, el de l’equilibri, ha trobat un aliat d’excepció en el director Tomàs Grau, poc amic dels efectismes, un director que estudia al detall les partitures i no dóna mai per suposat el resultat de la seva lectura. Hi ha quelcom molt interessant en el diàleg visual entre el director i els seus músics, diria que se senten còmplices del resultat. Els músics sovint s’intercanvien mirades de complicitat entre ells, se’ls nota gaudir del concert, i no ho dubteu: això és responsabilitat del director.

Aquest Concert per a violí en Re de Txaikovski és un dels més genials mai escrits per a aquest instrument, i una de les obres que més impressió em van fer en la meva infantesa, quan ho vaig escoltar per primer cop. D’aleshores ençà ho he escoltat interpretat pels millors violinistes i les millors orquestres, i també per violinistes d’aquells que venen fum per a públics sense experiència en clàssica. El concert d’avui entra en la categoria de les millors versions que mai he escoltat, i no perquè la violinista Alexandra Soumm sigui una rèplica de David Oistrakh, per exemple, sinó perquè la seva lectura del concert és personal, seriosa, rigorosa i tècnicament impecable. I això és música, i la música és el que commou la meva ànima. Una ànima que es va delectar encara més amb la seva propina bachiana.

Els primers acords de la Cinquena Simfonia de Txaikovski són la targeta de visita del resultat de l’obra: potser un començant prometedor o un començament decebedor, però mai ho és intranscendent. Després de la perfecta lectura del concert de violí no tenia cap dubte de com seria aquesta entrada en la simfonia, i no anava errat: impecable, estructurada i equilibrada. Odio, col·loquialment parlant, la massificació d’instruments al servei de la música de Txaikovski, o per dir-ho més correctament, l’amuntegament de notes brillants i efectistes que formen la lectura habitual de la Cinquena de Txaikovski. És una obra immensament bella, lírica i apassionada, però és música, i espero escoltar el millor instrument que ha inventat l’home donant suport a aquesta obra mestra: l’orquestra. En mans del director l’orquestra pot esdevenir un instrument insuportable, com explicava jo fa uns dies d’una orquestra subvencionada que perpetrava Mozart, o pot esdevenir un instrument de precisió, i això és exactament el que fan en Tomàs Grau i Xavier Pagès amb l’Orquestra Camera Musicae, un conjunt de joves instrumentistes (jo diria que la mitjana d’edat no depassa els 35 anys) amb molta il·lusió per fer-ho no només bé, sinó per gaudir-ne fent-ho, com a camí, com a recerca, com a expressió i com a cultura. I ho assoleixen amb escreix.

Nit memorable, una més de les que recordaré de l’OCM (inoblidable la 4a de Mahler del 2013 al Petit Palau, amb l’Elena Copons).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Per aquelles coses que passen quan no es revisa abans d’enviar-ho, he omès, imperdonablement, el nom del director de la esmentada Quarta de Mahler: en Xavier Pagès. El concert va tenir lloc el 17 de maig de 2013, organitzat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Catalunya Música i l’Orquestra Camera Musicae. Al concert es va estrenar també la versió d’en Xavier Pagès de la Suite sobre les Cinq mèlodies, op. 58 de Gabriel Fauré, una versió preciosa per a conjunt de cambra.