Alexandra Grebennikova i els nous andorrans

L’escriptora d’origen rus, Alexandra Grebennikova, resident a Andorra considera que el català “és molt necessari si vols ascendir socialment però no és imprescindible”, al principat. Ho ha explicat en una tertúlia al programa Estira la llengua! de Ràdio Nacional d’Andorra sobre l’aprenentatge del català entre els adults en una societat plenament multicultural i molt plurilingüística. A més de qui es podria considerar la Mathew Tree russa d’Andorra, a la tertúlia hi han participat Maria Cucurull, que ha sigut professora de català a l’Havana i de català per a adults a Andorra, i el tècnic del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra Pere Vilarrubla. Podeu descarregar el podcast del programa fent clic aquí.

“Els meus primers passos a la civilització ibèrica van ser tot un himne a Catalunya”. Així descriu, Alexandra Grebennikova, la seva descoberta de la llengua, la cultura i la identitat catalanes. Estudiava traducció a la Universitat Gorki de Moscou i la professora de castellà, avui veïna de Barcelona, Nina Avrova, li cantava a ella i a la resta de companys de classe, les excel·lències dels catalans. “Ens va recomanar que coneguéssim Barcelona, els gegants… Molts dels que fèiem castellà vam acabar fent català perquè era allò de què més ens parlava. Ens parlava del caràcter dels catalans, que s’obren poc a poc però que després són amics per tota la vida”. Explica que, fent de guia a Moscou en castellà, “t’arriba un autocar ple de catalans, t’ensenyen català i quan has après tres paraules, t’aplaudeixen, se’n recorden de tu i t’envien postals”. El fet és que Grebennikova va acabar estudiant català com a llengua optativa a la universitat, a Moscou, i gràcies a una beca de la Generalitat de Catalunya, va poder fer una estada a Barcelona.

Malauradament, en un país on el 80% de la població és forana (una part, catalana), bona part dels nouvinguts no són com Alexandra Grebennikova. Al dia a dia, a Andorra, hi ha una presència molt forta del castellà i del portuguès, sobretot al sector serveis. Pere Vilarrubla, del Servei de Política Lingüística andorrà, de seguida explica que “la majoria de nouvinguts, si no vénen dels territoris de parla catalana, no parla català”. Tant ell com Maria Cucurull, que ha sigut professora de català a la Universitat de l’Havana i professora de català per a adults a Andorra, veuen que la nostra llengua, avui en dia, no és imprescindible per fer vida a Andorra i lamenten que la realitat no acompanya perquè els immigrants, després de fer les vuit hores diàries a la feina, s’apuntin a classes de català. “La voluntat és clau. Però per molta estratègia lingüística que hi hagi, si realment dins la societat aquesta llengua no és imprescindible… “, opina Vilarrubla. És més, Cucurull explica: “Molts alumnes, al cap d’un mes o dos de classe, em deien que aprendre català no els servia de res perquè a les botigues els parlen en castellà” i es pregunta “Aquí a Andorra, s’aprèn tan català com caldria?”.

Aquí, Vilarrubla hi introdueix la clau de la qüestió: “Parlar català és molt necessari si vols ascendir socialment”. Grebennikova ho subscriu rotundament i diu que viure a Andorra i no parlar català “no és la manera correcta de viure”, en el sentit que és difícil vincular-se amb la seva societat. És més, afirma que “no et tracten de la mateixa manera si no tens ni nocions de català”. Tot i això, aviat sorgeix la qüestió del canvi de llengua dels locals davant dels estrangers. Ella ens explica que va tardar anys fins que va aconseguir que la gent se li dirigís en català i que si va fer el pas per espavilar-se a aprendre la llengua, va ser perquè el director, a la feina (una escola d’idiomes on ensenya rus), li va dir que només li parlaria en català: “Això em va donar ganes d’espavilar-me però, a més, hi va haver un munt de gent maquíssima que m’hi va empènyer”. Cucurull rebla que “de vegades no és culpa del nouvingut. Cada cop que vas al supermercat i et diuen una paraula en un altre idioma i tu canvies al castellà… És com una mena de por de voler parlar català perquè potser no m’entenen. Que no som a un país on és oficial? Vilarrubla ho atribueix a una qüestió inconscient, “és com si tots arrosseguéssim una mena de llegat. És una situació de subordinació que ha de canviar”.

Al final de tot, Maria Cucurull conclou la tertúlia connectant-la amb la conclusió del llibre editat fa uns anys pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra “De fora”, que recull les experiències de diferents nous andorrans: “Si no parles català, no pots fer la vida d’Andorra”.

Aquest setembre, Alexandra Grebennikova ha publicat el llibre “Les bicicletes no es mengen”, un recull d’algunes de les columnes que ha escrit aquests últims anys a la premsa andorrana. 

Andorra la Vella, 22 d’octubre del 2012