Alexander Melnikov s’ensenyoreix de Xostakóvitx al Palau

27.06.2017

El darrer concert de la temporada Palau 100 pertanyent al cicle piano va ser un autèntic luxe capaç de satisfer les oïdes més exigents: el pianista rus Alexander Melnikov va interpretar els 24 preludis i fugues, op. 87, de Dmitri Xostakóvitx, en la seva totalitat. Va ser un concert de tres hores, amb dos intermedis, al llarg del qual l’intèrpret va desplegar i exhibir tota la seva mestria i el seu art per fer-nos arribar una peça imponent com un temple egipci, i alhora molt poc interpretada en directe. La intensitat abassegadora de l’obra i l’execució radiant i magnífica de Melnikov van deixar el públic en estat d’èxtasi.

Alexander Melnikov

Alexander Melnikov

Xostakóvitx va compondre aquests Preludis i fugues entre 1950 i 1951, per retre homenatge a Johann Sebastian Bach en el bicentenari de seva la mort. Es tracta d’una obra construïda amb la mateixa estructura d’El clave ben temperat: 24 preludis i fugues per parelles en les dotze tonalitats de l’escala cromàtica, en els dos modes, major i menor. Si bé els preludis i fugues d’El clave bachià segueixen l’ordre tonal de l’escala cromàtica, els de Xostakóvitx s’ordenen en funció de l’armadura de cada tonalitat: des de do major, que no té cap alteració, fins a re menor, amb un bemoll, havent ascendit les tonalitats en nombre de sostinguts i descendit en nombre de bemolls.

Només un pianista de primera classe podia ser capaç d’abordar una obra tan complexa com aquesta, i d’interpretar-la en directe. Només recordem Daniel Barenboim fent un esforç titànic similar, quan fa dotze anys va tocar precisament els dos llibres d’El clave ben temperat, en dos concerts. Alexander Melnikov és un artista ja conegut del públic de Barcelona, que sovint va de bracet amb la violinista Isabelle Faust i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras. És un músic d’aspecte senzill que toca amb un estil sobri i sempre sembla que el tacte de les tecles sigui de vellut. En els Preludis i fugues de Xostakóvitx, que té enregistrades per al segell Harmonia Mundi, es va reivindicar com un intèrpret molt sòlid i consistent, atès que es tracta d’una obra que conté totes les dificultats de la literatura pianística. Melnikov va abordar cada preludi i cada fuga amb una manera i un estil ben diferenciats, com si fos un pintor amb una paleta de colors molt àmplia i plena de tons matisats. Des de les fugues més bachianes fins als preludis més trencadors, Melnikov ens va portar pels viaranys recòndits del geni de Xostakóvitx.

Hi ha poques paraules per descriure i explicar l’experiència estètica viscuda en aquest concert, per la vàlua de l’intèrpret i, sobretot, per la magnitud de l’obra, quantitativament i qualitativament. Després de tres hores de concert, només amb dues pauses molt breus, el públic es va rendir a l’art d’Alexander Melnikov i a la seva interpretació intensa i gairebé hipnòtica dels Preludis i fugues de Xostakóvitx. Certament, no és una obra per a tots els paladars, i així vam constatar que alguns assistents van marxar en els intermedis, però l’execució integral d’una obra colossal com aquesta és infreqüent i sempre benvinguda pel públic melòman.