Alekos: “Quien no ha tenido pareja, que tire la primera piedra”

23.10.2012

Alekos i Rubén Martínez presenten conjuntament Quién no ha tenido pareja. (Que tire la primera piedra) al Teatre Tantarantana (21 h), en el marc del Munt de Mots, el Festival de Narració Oral de Barcelona.

Alexis Forero (Bogotà, 1953) és Alekos

Quan es parla amb l’Alekos es pot tenir la impressió que entoma la vida igual que construeix els seus contes. Explica que li agrada treballar-los “sobre estructures”. Té un inici, un plantejament de la història, uns personatges i una situació especial, com ara un viatge. “Tens això i saps que va en aquest ordre. I tota la resta apareix. Apareixen coses en el públic, i qualsevol cosa que passa se’t pot tirar a sobre si no l’aprofites, o pot col·laborar ”. També treballa tenint clares unes paraules clau, frases “que cal conservar per què tot plegat tingui força, tensió”. El seu conte vital en té moltes: humor, música, tendresa, compromís, viatge, imaginació. I transformació.

La partida de naixement d’Alekos ve segellada per l’humor, perquè Alexis Forero (Bogotà, 1953) s’hi convertí “per carambola”. Eren els anys 80 i a la televisió emetien Dallas. “Hi havia una dona anomenada Alexis Carrington. Així que el meu nom s’anà convertint en nom de dona”. Per altra banda, estava cercant un nom artístic àgil, d’una sola paraula, per signar els treballs gràfics què estava desenvolupant. En aquells anys “heroics, de forta militància comunista”, s’anà a fixar en Alekos Panagulis, parella de la periodista italiana Oriana Falacci, i en un pintor grec amb el mateix nom. I la seva companya d’aleshores “fou la primera que va començar, jugant, a dir-me Alekos. Una mica per riure”. I rient rient, en un parell d’anys la metamorfosi d’Alexis en Alekos fou irreversible.

La seva arribada als contes també té història. Estigué vuit anys a la Universitat estudiant disseny gràfic, gravat, pintura i pintura mural. Anys en què l’art i el compromís polític es barrejaven. “Feia tallers per als sindicats”. De “sindicat en sindicat” va recórrer Colòmbia, i va començar amb la música. “Primer em vaig inventar un trio anomenat Sin ton ni son, que combinava música i imatges projectades. Diapositives, en aquella època. La cosa es va anar multiplicant, i als 90 ja érem uns 12”. Llavors va entrar gent del teatre, i Alekos començà a exercir de director. Durant el primer Festival de Teatre de Bogotà, mentre preparaven un recital per a nens, s’apuntà a uns tallers sobre narració oral del cubà Francisco Garzón Céspedes. “Acabem el taller explicant contes i  durant aquest procés el grup Sin ton ni son es va acabar, i em quedo explicant contes sol. Amb la noia que porta els projectors i la de les llums anem a Veneçuela, i a Mèxic, que el moviment dels contistes estava agafant volada”. Com amb el nom, no va ser ràpid, però sí irreversible.

Amb tot plegat, però, no ha abandonat mai la música. Alekos sempre va acompanyat del seu tiple, un instrument de 4 cordes triples amb què s’acompanya quan canta. Però ell decidí canviar-li el nom, al seu. I també el sexe. “Els guitarristes sempre canten a la guitarra com el seu amor, la seva amant… Però si un toca el tiple és una relació homosexual que a mi no m’interessa”. Així que va triar uns padrins i després del cerimonial corresponent nasqué la seva Tiplina.

 

Ruben Martínez Santana, director del festival Munt de Mots

 

El Dr. Alekstein ha realitzat operacions de canvi de sexe a innombrables paraules, però el seu darrer projecte és molt més ambiciós. Amb la seva imaginació delicada selecciona els millors teixits entre “materials de rebuig”, que aplega i sutura, i als que finalment dona vida amb una descàrrega de tendresa. Les seves criatures, que anomena inutensilios, són una de les coses “que més m’estimo, ara per ara. Van començar com escultures de material reciclat, petits personatges molt difusos. Després els vaig començar a veure com els personatges d’un poble, a mirar-me’ls diferent, a donar-los personalitat”. A Alekos li agrada “l’ambigüitat del l’objecte abstracte, perquè aquí és la imaginació la que treballa”.

De l’espectacle que oferirà aquest vespre acompanyat del veneçolà Rubén Martínez Santana no en sap dir gran cosa. Alekos en tindria prou amb explicar la història verídica de la seva àvia Bertilda, mèdium i bolxevic, que participà el 1927 en un aixecament al poble de El Líbano. Era la que li explicava de petit contes manllevats a Les Mil i una nits o al Calila i Dimna, i que batejà als seus fills amb noms àrabs.

Insinua que portarà una escenografia que li cap “en una maleta”. Sembla que a Colòmbia (Locòmbia, que diu ell), on ambdós han participat al festival Abrapalabra de Bucaramanga, han embastat l’estructura: “col·laborar l’un amb l’altre, oferir contes i cançons soltes”. La resta apareixerà entre el públic. L’humor, la música, la tendresa i la imaginació els posa la casa.