Albert Sánchez Piñol torna amb ‘Victus’

9.10.2012

Demà dimecres es publica la nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol, però des d’avui els lectors de Núvol poden començar a llegir en primícia la nova novel·la de Sánchez Piñol fent clic aquí.

Edicions La Campana ha convocat per avui una roda de premsa per presentar la nova novel·la de Sánchez Piñol, ‘Victus’, que serà a les llibreries la primera setmana d’octubre. L’editora de La Campana, Isabel Martí, ha avançat que l’editorial Fischer acaba de comprar els drets de Victus a Alemanya. Martí ha afirmat, entusiasta, que amb aquesta novel·la tenim “per primera vegada la nostra ànima, la nostra història i la nostra diferència amb Espanya explicada amb veritat de fons”. La novel·la ha rebut elogis de crítics i historiadors que han pogut llegir-la en fase de proves. Podeu llegir alguns comentaris aquí.

 

Albert Sánchez Piñol | Foto de Ferran Forné

 

Victus és una novel·la històrica que se situa a inicis del segle XVIII i narra la Guerra de Successió a través d’un jove barceloní, Martí Zuviría. Victus és la tragèdia d’un individu que es converteix en un geni en les arts de fortificació i expugnació pròpies del segle XVIII, però a qui el destí duu a fortificar i expugnar la seva pròpia ciutat: Barcelona.

Els lectors de Núvol ja poden llegir des d’avui un ampli tast de la novel·la de Sánchez Piñol. Agraïm a La Campana que ens hagi facilitat el document, que us podeu descarregar fent clic aquí: Opúsculo Victus.

Per situar l’acció de la novel·la, avancem només que en la seva primera joventut, Martí Zuviria estudia a França sota la tutela del marquès de Vauban, eminent arquitecte militar. Al seu castell Vauban ensenya a Martí l’art de fortificar i assetjar ciutats segons les tècniques del segle XVIII, molt properes a les idees racionalistes que va generar la Il·lustració.

Al principi Martí és un brètol que odia qualsevol disciplina, però a poc a poc va excel·lint en els seus estudis. El castell es converteix en un àmbit molt particular, amb Martí dedicat als estudis de fortificar ciutats i expugnar-les amb un mínim de baixes humanes. S’enamora de la filla de Vauban, que el correspon.

Tanmateix, en l’examen decisiu, Martí fracassa. En el seu llit de mort Vauban examina Martí. Li fa una única pregunta: “¿En què consisteix la defensa perfecta d’una plaça assetjada?” Martí contesta amb tecnicismes i Vauban el considera no apte per ser enginyer: no ha entès l’essència del missatge humanista que amaguen els seus estudis.

Martí torna a Barcelona, derrotat. Pel camí topa amb la guerra. El conflicte s’apropa a Catalunya, però al principi Martí fa tot el possible per ignorar-lo. A Barcelona crea una estranya família amb una exprostituta, un nen trapella, a qui adopta, i un nan. Viu en l’estrat més baix de la societat.

El 1713 la guerra arriba a Barcelona. Martí presencia com les classes populars empenyen el govern català a resistir l’avenç borbònic i a no rendir-se. Martí continua tan escèptic com sempre: ell coneix millor que ningú les conseqüències d’un setge tan gran. Fins que es posa a les ordres del general Villarroel, un castellà que s’ha fet càrrec de la defensa. En assabentar-se que ha estudiat amb Vauban, Villarroel fa que Martí treballi en les pobres defenses de la ciutat. Martí desenvolupa una relació d’amor odi amb Villarroel.

Quan comença el setge Martí és capturat pels borbònics. Captiu, es retroba amb el mariscal Berwick, que va conèixer a la batalla d’Almansa, abans d’arribar a Barcelona. Aquest li ofereix la possibilitat de dirigir les obres d’atac contra Barcelona. Martí ha d’escollir entre Villarroel i Berwick, la virtut sacrificada o la seda del poder.

Martí fingeix. Dissenya un pla d’atac ple de trampes, i quan els borbònics el fan seu fuig a la ciutat. Sap que els seus sabotatges només endarreriran l’assalt, però tot i així es reintegra a la defensa. Ell, que havia estat educat en el racionalisme més estricte, al final s’acaba integrant en la defensa més arrauxada del segle.

L’11 de setembre, durant l’assalt, Martí entén per fi la resposta del seu examen. Veu el sacrifici de la població, de Villarroel, que podia anar-se’n però s’ha quedat i ha assumit l’últim sacrifici personal, i ho comprèn: molt al marge de baluards i tecnicismes, la defensa perfecta és aquella on els defensors lliuren cos i ànima en la defensa de la llibertat.