Pla Nualart titlla de ‘totum revolutum’ l’article de Garolera

29.05.2014

Aquest divendres Albert Pla Nualart intervé des del diari Ara en el debat sobre el català als mitjans que s’ha originat a partir de l’article ‘El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació’, de Narcís Garolera, publicat al número 103 d’Els Marges i profusament contestat o defensat per diferents autors a Núvol.

 

Albert Pla Nualart

En el seu article, el cap de llengua de l’Ara explica que se sent amb una certa obligació moral de dir-hi la seva. I sosté que la tesi de Narcís Garolera, exemplificada amb múltiples casos, és un ‘totum revolutum’ que fa més fum que llum. Segons Albert Pla Nualart, “barrejant dèries personals amb agudes observacions, Garolera fa perdre crèdit al conjunt i exhibeix una incoherència de criteris que sorprèn en algú tan preparat”.

En el seu article d’aquest divendres, que hem pogut consultar ja aquest dijous a l’edició de les 23h, Pla Nualart anuncia que rebatrà els exemples adduïts per Garolera a l’Ara.cat, on podrà esplaiar-s’hi més, i se centra en consideracions sociolingüístiques.

En primer lloc, Pla Nualart veu la castellanització com un fet obvi i en certa manera irreversible. “Només cal parar l’orella en un pati d’institut o llegir els contes que escriuen els alumnes per Sant Jordi per fer-se’n una esgarrifosa idea. És una castellanització per acció i per reacció. Per acció calcant directament de la llengua veïna i per reacció caient en la ultracorrecció i preferint formes –arcaiques, dialectals o directament artificioses– que alhora que s’allunyen de la llengua assimiladora s’allunyen també del català més general i genuí: d’allò que la majoria sempre havíem dit”

Pla Nualart recorda que la castellanització es remunta al segle XVI, “per evidents raons de progressiva subordinació política a Castella (…) Buscar culpables dels estralls que això ha fet i fa en la genuïnitat del nostre estàndard és una missió delicada i perillosa, perquè, de fet, bàsicament tots en som víctimes i tots intentem com podem capejar el temporal. I és directament injust fer-ne els culpables uns mitjans que en plena crisi del paper veuen com cada dia minven més els controls de qualitat mentre augmenten els becaris o semibecaris que fan pans de lletra des del primer dia deixats de la mà de déu”.

Pla Nualart lamenta, en canvi, que Garolera hagi obviat el daltabaix que el català ha patit a l’ensenyament: “L’enorme importància d’haver negligit gairebé del tot l’excel·lència lingüística dels docents, d’haver-los posat a fer classes en català sabent que molts només les podien fer en catanyol, compensant la seva inseguretat, això sí, amb formes ultracatalanesques i ultracorreccions”

Pla Nualart es guarda prou de culpar l’ensenyament. L’escola n’és “una víctima més i segur que reaccionarà quan tingui recursos per fer-ho. Però, mentrestant, els mitjans s’alimenten de tot un sistema educatiu que catanyolitza, i fan el que poden perquè no es noti gaire”.

 

Narcís Garolera

 

Defensa dels mitjans de comunicació

Pla Nualart es planta, això sí, quan Garolera afirma que “els mitjans fan servir un catanyol que corre el perill de convertir-se en un patois vergonyant”. El cap de Llengua del diari Ara troba injust, fals i una mica paranoic per part de Garolera parlar d’“un idiolecte imposat pels mitjans de comunicació”.

Segons Pla Nualart, “si seguíssim la lògica Garolera podríem fer un sucós article titulat ‘La degradació de la llengua dels professors universitaris’. Jo us asseguro que n’hi hauria prou prenent uns quants apunts en unes quantes classes, sense excloure les de literatura catalana, per fer un llistat més greu i escandalós que el del seu article. Jo no el faria mai, perquè sé molt bé que de professors –com de mitjans– n’hi ha de moltes menes i que n’hi ha, com el mateix Garolera, que fan les classes en un català modèlic”.

 

El català que ara es parla

Lluny del to apocalíptic de Garolera, Pla Nualart sosté que “el català dels mitjans –amb tots els seus defectes i limitacions– és, en general, una falsificació molt millorada del ‘català que ara es parla’. És el resultat d’un notable esforç per fer-lo més correcte, ric, adequat i genuí. Cada dia llegeixo desenes d’articles i no tinc la sensació que el català que fan servir limiti la seva força expressiva ni la complexitat i precisió de les seves idees.

Per Pla Nualart, resulta decebedor que Garolera arribi a la conclusió que per millorar la situació n’hi hauria prou amb “exigir un coneixement més aprofundit del català i la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà. “Em decep i m’estranya que ell, tan exigent, no sigui capaç de veure que escriure-ho tot –o gairebé tot– en castellà, passar-ho per una màquina que ho tradueix al català i després, en molt poc temps, fer que uns correctors corregeixin la màquina, és ja, de per si, un sistema pervers que no treballa ni pot treballar en la direcció de descatanyolitzar-nos, per bons que siguin els correctors” conclou Pla Nualart. “Seria, en canvi, un pas en la bona direcció que els grans diaris d’àmbit nacional estiguessin pensats i escrits en català”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Aquí cadascú va per ell. Cadascú, des de la seva trinxera, fa el que pot o el que li sembla més convenient de fer. Però vist de fora sembla que el malalt és a la taula d’operacions mentre els cirurgians discuteixen si intervenir primer el cor o el fetge. I el malalt se’ns està quedant als dits. Que ningú passi ànsia, que quan serà mort l’enterrarem.

    He seguit aquest interessant debat com a simple usuari i descoratjat de comprovar la mala bava gastada entre uns col•legues que, en el fons, tots tenen una part de raó i que tots estan en el mateix barco / vaixell. I ens exclamem de la poca predisposició dels polítics a la col•laboració mútua, del seu partidisme estèril, de les seves picabaralles. De què estem pastats, els catalans?

    Tampoc he sentit, encara, cap responsable polític, director, estrella mediàtica d’un mitjà radiofònic o televisiu. Cap actor, actriu, cap mestre….. Els interessa aquest debat? La llengua i la cultura? A Els matins de Catràdio i a El món de Rac1 en parlaran? Entrevistaran el Sr. Garolera, o a qui toqui, a Tv3? Ho debatran? I mira que se’ls ha interpel•lat ! Però com si els diguessis llúcia. Ells anar fent mentre els lingüistes es barallen. I els ciutadans que encara conservem una mica de consciència lingüística, a mirar-nos-ho tot amb un estat d’impotència infinita i cada cop més desencantats.

    I no, per desgràcia no en som prous per acampar a la plaça de Catalunya, ni per manifestar-nos i omplir de gom a gom la Diagonal de Barcelona. Vet aquí d’on plora la criatura. Si en fóssim un bon plegat, rai !

    • Em permeto fer una breu aportació al debat des d’una perspectiva més pràctica i allunyada de la càtedra acadèmica. Crec, modestament, que la llengua és un organisme viu ben permeable i que, com s’ha anat apuntant, inevitablement es va adaptant i adequant als nous temps i a les noves necessitats.

      Els més ortodoxos s’aferren a la genuïnitat i a la puresa i, els que són a la primera línia de foc en els mitjans de comunicació, es veuen obligats a ser més laxos si no volen entrar en un combat diari amb els comunicadors o usuaris de la llengua oral i directa de la tele, la ràdio o els diaris i revistes de paper i a la xarxa.

      Comptat i debatut, sempre acabem remuntant-nos a l’etern debat entre català light i català heavy. Un estira-i-arronsa que, en el fons, no qüestiona pas la necessitat d’un rigor i certa ciència en els usos lingüístics admesos, però sí que reflexa la poca cintura dels actuals organismes reguladors del català.

      I aquest és un debat profund i inacabable.

      Ara bé, sota el meu punt de vista, en alguns àmbits i mitjans, la qüestió ja no és filar prim en l’ànàlsi de l’estructura profunda del català que s’usa, sinó, simplement, marcar una mínima pauta per evitar que la “degradació”, l’empobriment en una paraula, no avanci a marxes forçades.

      Aquest és la meva opinió.

      http://www.naciodigital.cat/manresainfo/opinio/8439/empobriment/catala/dels/mitjans

      Salutacions

  2. Ja és ben vergonyós que algú que fa del català, a consciència, un patuès, obri la boca. Algú que fa de la seva acció en un mitjà de comunicació una “dèria personal”, es desqualifica ell mateix.

    La qüestió és ficar-se amb la llisteta, oi? Doncs no, la qüestió és que entre els mitjans de comunicació i la colonització de la llengua, -que és d’una velocitat vertiginosa- tothom està col·laborat en l’eliminació del català. Gràcies Nualart, Tv3 i correctors automàtics.