Albert Manent, forjador d’entusiasmes

3.11.2014

Aquest dilluns 3 de novembre se celebra un homenatge pòstum a Albert Manent al Saló de Cent. Amb motiu de l’homenatge, l’Ajuntament de Barcelona ha editat una antologia de textos de Manent. En recollim un d’inèdit, el discurs d’acceptació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Albert Manent | Foto revista El Temps

Albert Manent | Foto revista El Temps

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que amb tant de goig he rebut, constitueix un exemple de la Santa Continuïtat que predicava un dels mestres del Noucentisme a la primeria del segle XX. També en són exemples Òmnium Cultural, la revista Cavall Fort o Edicions 62, que enguany celebren el cinquantenari. Representen nuclis de cultura amb arrels profundes que ens conviden a l’autoestima, que tant ens cal.

És més important consolidar els nuclis existents que anar creant noves tribunes culturals o de catalanització. Més enllà de la immediatesa que ens pot desorientar, cal mirar vers el passat i tenir una visió no esbiaixada del present. Triadú parlava d’un segle d’or; jo, i ho torno a repetir, constato que mai com ara no hi havia hagut a Catalunya tants novel·listes, poetes, prosadors, periodistes, actors de teatre o estudiosos de la llengua, la literatura i la història. És clar que, els qui només veuen el got mig buit no posen l’accent en aquests elements que cohesionen la solidesa d’un país.

És negatiu invocar sovint els hipotètics mals averanys. I ho fan polítics, periodistes, sociòlegs i d’altres estaments. Un eclesiàstic eminent i militant del catalanisme, Joan Carrera, em deia que l’obsessió per la hipercrítica ens fa molt de mal. I encara hi ha els il·lusos que volen la lluna en un cove. No creem frustració. En canvi, cal fomentar la il·lusió per fer de Catalunya un país d’integració i que té el noble orgull de proclamar-se gresol de nouvinguts, com va escriure Jaume Vicens i Vives. Cal que es multipliqui la formació dels catalans, que no només es quedin només amb el sentiment de pertinença, sinó que coneguin el passat i les raons del nostre ésser.

Dissortadament els partits polítics formen ben poc els seus militants(,) i sense formació la consciència nacional és feble. D’altra banda, la militància s’ha d’exercir sempre. Recordo que J.V. Foix, quan formava part d’aquella agrupació de patriotes que era Acció Catalana, va escriure que la Diada de la Llengua Catalana és cada dia.

En la meva formació van influir-hi molt els mestres, començant pel meu pare, que m’orientà tota la vida. I després Carles Riba, J.V. Foix, Claudi Ametlla, Rafael Tasis o Jaume Vicens, abans esmentat. I els que anomeno “germans grans” dins la meva generació: Josep Benet, Joan Triadú i Josep  Maria Ainaud, que em dugueren a un activisme patriòtic i cultural.

D’altra banda, recordo que la meva obra va evolucionar des de la poesia i la crítica literària vers el memorialisme i la història de la guerra civil i del franquisme, sense oblidar mai les incursions en la toponímia i la cultura popular, tot procurant treballar amb personatges o matèries que he conegut. La lluita contra l’oblit, que invocava Josep Pla, ha estat per a mi una constant. Amb el centenar de retrats he mirat de salvar la memòria de personatges poc rellevants, activistes o escriptors, però que van tenir un paper en la reconstrucció nacional durant el franquisme. La suma de tota aquella tasca, clandestina o tolerada, de formigueta cultural, ens ha dut a recuperar avui part de les institucions, els valors del catalanisme i l’autoestima reconstructora que ens empeny.

I vull fer un reconeixement a bona part dels mestres d’avui que, lluitant contra tants elements, s’esmercen a formar les noves generacions.

Cal, tanmateix, l’esforç del dia a dia, l’esperit de cohesió i treballar plegats en qüestions essencials, tot mirant el futur per invocar aquells versos d’“El dia revolt”, de Josep Carner, que diuen: «Salut a la Pàtria no encara nascuda/ com l’hem somiada sos fills». Moltes gràcies.

 Us podeu descarregar l’antologia de textos d’Albert Manent aquí.