Albert Lladó i les esquerdes del sistema

 Precisió, misteri i consciència és, parafresejant la definició de poesia de Félix Grande, el teatre que commou al periodista Albert Lladó. És, també, el que trobem a La Mancha, el primer text sorgit de la bústia de textos del Teatre Nacional per descobrir nous talents de la dramatúrgia catalana. L’espectacle, que es pot veure fins avui diumenge a la Sala Tallers, explica la història de dos llogaters que es queixen per una taca a la paret del pis. Una petita esquerda que qüestiona tot el sistema.

La Mancha comença com un conflicte de parella i, a poc a poc, va desembocant en un terreny més simbòlic per ensenyar-nos les tres formes d’opressió que utilitza el poder: els diners, la violència i la funció social. “Un conflicte mínim no abordat, per estratègia o per mandra intel·lectual, descobreix els mecanismes de l’especulació” explica Lladó. L’obra, que beu dels universos d’Albert Camus i, en menor mesura, Harold Pinter, és un homenatge a la dissidència. Com podem convertir-nos en comunitat sense caure en la massa? És possible la llibertat?

Lladó ha escrit un text intel·ligent i valent, una (bona) obra que no te l’acabes i t’acompanya durant dies. Tanmateix, el simbolisme, a estones massa críptic, i la literarietat que domina l’obra, demanen tal concentració a l’espectador que pot fer que, ja cap al final de l’espectacle, acabi desconnectant. Cal tenir en compte, que malgrat els esforços del director Jordi Prat i Coll i l’excel·lent repartiment, es tracta d’una lectura dramatitzada i, per tant, d’un format poc dinàmic que, en aquest cas, juga a la contra d’una obra on l’acció prové de les paraules.

Tot i així, servidora va sortir del Teatre Nacional feliç de comprovar que la dramatúrgia catalana ha guanyat un nou autor. Un dramaturg compromès, que pren partit i fuig del teatre més aviat epidèrmic que domina el panorama teatral. No oblidin aquest nom perquè en sentirem a parlar.