Al voltant del World Press Photo

13.11.2016

S’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura Contemporània de  Barcelona (CCCB) la dotzena edició del World Press Photo, el prestigiós certamen internacional que premia els millors treballs foto periodístics de l’any.

Categoria Gent.  1erpremi Fotografies individuals         Foto: Matic Zorman

Categoria Gent. 1erpremi Fotografies individuals Foto: Matic Zorman

World Press Photo (WPPh) és una organització holandesa sense ànim de lucre, fundada el 1955, dedicada al món del fotoperiodisme. Entre les seves activitats organitza des del 1957, aquesta mostra fotogràfica que premia els millors treballs de l’any. Perquè ens fem un idea de la seva entitat, podem dir que aquest 2015 el jurat internacional ha hagut d’escollir entre més de 83.000 imatges rebudes de 5.775 fotògrafs (dels quals, 281 espanyols), procedents de 128 països. D’altra banda, des de fa sis anys l’organització ha ampliat el seu àmbit als treballs anomenats multimèdia, és a dir reportatges que combinen la fotografia amb vídeo i so, un format que des de la irrupció de les noves tecnologies digitals ha anat guanyant un lloc en els mitjans de comunicació. Els treballs guanyadors es presenten en una exposició itinerant en més de quaranta països que l’any passat varen veure més de quatre milions de visitants.

Es tracta  doncs un muntatge considerable a escala mundial que, com a conseqüència de l’impacte de les noves tecnologies digitals, els darrers anys ha generat considerables polèmiques en el món del fotoperiodisme. El primer premi de l’any 2013 ja va ser objecte d’una forta contestació perquè es va considerar per part de molts mitjans que el seu autor havia manipulat excessivament el procés d’edició digital. El Jurat va mantenir el premi perquè encara que reconeixia que potser s’havia abusat de la postproducció no hi havia hagut un veritable frau. El 2014 es va renovar el debat perquè es va retirar del Primer premi de la categoria d’Actualitat en considerar que en el seu reportatge sobre la degradació de la vida a la ciutat belga de Charleroi el fotògraf havia alterat les imatges, no en el procés d’edició sinó en la mateixa presa de les imatges. Una d’elles no havia estat feta a Charleroi i, en una altra, uns familiars del fotògraf havien actuat en un muntatge simulat de la relació sexual d’una parella a l’interior d’un cotxe.

Aquests incidents varen generar en els mitjans un fort debat sobre quins eren els límits de la manipulació digital en el fotoperiodisme. Resulta molt difícil establir criteris generals que siguin unànimement acceptats, però l’organització de WPPh ha fet l’esforç de fixar uns criteris que orienten les decisions del jurat. Essencialment, segons aquestes normes, que es poden consultar a la pàgina web de la organització (Contest Entry Rules), els concursants han d’enviar sempre l’arxiu original de la imatge; s’accepten els ajustos per millorar la lluminositat, contrast i saturació de color, sempre que no siguin tan exagerats que alterin la visió original i no eliminin radicalment la informació de les zones d’altes i baixes llums. A una foto no se li pot treure ni afegir cap pixel i no es poden clonar parts de la imatge. Les informacions sobre les circumstàncies en què s’ha fet la fotografia no poden contenir cap dada inexacta.  De fet, el criteri de fons és que no es pot falsejar la realitat original alterant allò que varen veure els ulls i la càmera del fotògraf.

Ara, només un any després, WPPh anuncia la creació d’un segon Premi, totalment diferenciat de l’actual que es manté on, sense renunciar al fotoperiodisme, es permetrà la utilització de determinades pràctiques fotogràfiques i manipulacions digitals. Com va explicar, Lars Boering, director general de l’organització, encara estan treballant en la definició de les manipulacions autoritzades però es permetran, per exemple, les exposicions múltiples que s’utilitzen en fotos panoràmiques o la construcció d’imatges en forma de mosaic de fotos. És una actitud, que sens dubte portarà polèmica, però que pretén obrir el món del fotoperiodisme a les noves fórmules narratives cada dia més utilitzades pels fotògrafs. Haurem d’esperar com es concreten les bases d’aquest nou Concurs per valorar-ne l’abast.

A Barcelona, WPPh té com a col·laboradora permanent la “Fundació Photographic Social Vision”, dirigida per Sílvia Omedes, que des de fa anys organitza l’exposició a la seu del CCCB.  Com va dir el seu director, Vicenç Villatoro, aquest és un esdeveniment anyal viscut i considerat com a propi pel Centre, el qual es vol definir, més que com un museu, com un lloc per veure i entendre el futur, un objectiu plenament compartit amb el WPPh.

En aquest dotzè aniversari els organitzadors han celebrat que any rere any augmenti el nombre de visitants. Concretament, en la darrera edició es va superar la xifra de 49.000, la qual cosa el converteix probablement en un dels certàmens fotogràfics que concentra més públic a Barcelona, cosa que confirma el gran interès dels barcelonins pel fotoperiodisme i, alhora, la magnífica tasca de Photographic Social Vision per la fotografia documental a casa nostra.

Segurament per això, per l’interès en el públic, l’organització ha preparat un vídeo promocional centrat no en les fotografies presentades -com és habitual-, sinó en l’impacte que aquestes produeixen entre els espectadors: s’ha volgut enregistrar els sentiments i emocions de curiositat, sorpresa, escepticisme, disgust, rebuig, fàstic o indignació. Són els que mostren les cares que podeu veure en clicant sobre la imatge següent.

Imatge del vídeo promocional del World Press Photo 2016

Imatge del vídeo promocional del World Press Photo 2016

Les 155 fotografies seleccionades a la mostra es presenten agrupades en vuit categories, atenent a la seva temàtica, inclosa la categoria dedicada als treballs de llarga durada (de més de tres anys). Aquí destaca el de Nancy Borowick, sobre el procés de la malaltia i comiat dels seus pares, malats tos dos de càncer, que ja havíem vist recentment a la Biennal Miserachs, a Palafrugell.

Es fa molt difícil triar o recomanar entre les fotografies i els treballs premiats perquè tots tenen una qualitat garantida i la millor recomanació és que els aficionats al fotoperiodisme acudeixen fins l’11 de desembre al CCCB per veure el conjunt de l’exposició. Com és lògic en els moments que travessem són molt habituals els temes relacionats amb la guerra de Síria i els moviments migratoris al Mediterrani.

Pel que fa als fotògrafs espanyols enguany han estat tres els premiats, Daniel Ochoa per La fiesta de las colmena, Sebastian Liste per un projecte sobre Les favelas de Rio de Janeiro, i Mikel Aristegui i José Estrada pel seu treball multimèdia sobre La vida dels nens a Cambodja.

Mencionem també la fotografia guanyadora d’enguany, que és una imatge del periodista freelance Warren Richardson el qual, després de conviure amb refugiats als Balcans, va disparar en plena nit una imatge d’un pare que fa passar el seu fill a través dels filats d’una tanca a la frontera entre Sèrbia i Hongria.

Categoria Actualitat. 1er premi Fotografies individuals. Foto:Warren Richardson

Categoria Actualitat. 1er premi Fotografies individuals. Foto:Warren Richardson

Paral·lelament a l’exposició, l’organització ha preparat un seguit d’activitats: visites guiades, classes magistrals, projeccions dels llarg metratges guanyadors, etc. Trobareu informació completa a la pàgina web del CCCB.