Al Tall per sempre

29.10.2012

D’uns dies ençà, entrar a la pàgina web d’Al Tall deixa el cor en un puny. Un breu comunicat en català, castellà, occità i anglès dóna la benvinguda i detalla: “AL TALL hem decidit acabar la nostra activitat artística com a grup”. Se’n van un dels grans. Com anteriorment va passar amb els adéus de Lluís Llach o la Companyia Elèctrica Dharma, la xarxa ha estat una bullidera d’opinions que han basculat entre el lament i l’homentage.

Al Tall actua als premis Octubre dissabte passat

Al Tall, institució de la música popular dels Països Catalans, plega després de vora quatre dècades al servei de la llengua i la cultura catalanes. A Núvol hem preparat un recull d’opinions de diferents figures de l’àmbit musical i periodístic d’aquest país. Cadascuna d’aquestes píndoles ressalta aspectes més o menys compartits per tots els seguidors del grup. I la gran virtut és que això naix tant des del company de viatge musical als anys setanta com des del jove músic d’una vintena d’anys que comença ara la carrera en l’escena musical del país. Al Tall és la flama que il·lumina les lluites i els anhels de les antigues i les noves generacions.

 

Miquel Gil.

 

Al Tall ha marcat un abans i un després. Com Joan Baez, com Bob Dylan, formen part d’una generació que va entendre la música al caliu d’Alan Lomax, tot considerant que les músiques de transmissió oral eren útils al segle XX (i també al XXI). Vicent Torrent és un d’eixos pioners que trenca amb els postulats folklòrics d’abans (acostats al jocfloralisme) per posar en la cançó la vida actual. Per mi, Al Tall és la meua escola. Tinc 12 anys menys que Torrent, així que vaig començar molt jove a Al Tall. Però allà dins, gràcies a Vicent Torrent i a Manolo Miralles, vaig anar descobrint moltes coses. Són la meua família. Estava a Barcelona quan vaig rebre la notícia que plegaven. D’entrada, t’entristeixes, però la veritat que cap d’ells ha mort. Tot projecte té un principi i un final, i hem de respectar la decisió que han pres. Amb tot, tenen molt a dir encara. Els faré la vida impossible perquè continuen parint coses, encara que siga des d’un vaixell diferent al d’Al Tall. Això sí, deixen un bagatge per damunt de les 200 cançons, quatre o cinc de les quals traspassen el subconscient col·lectiu. “La Processó”, “El Cant dels Maulets”, “Tio Canya”… ja són part del nostre poble. Formen part del nostre món.

 

Miquel Gil, cantant i exmembre d’Al Tall

 

Xavi Sarrià.

 

Al Tall és un referent. Un grup que ja és història viva. En la vessant musical, ha contribuït a difondre i rellançar la nostra música tradicional per apropar-la al poble vestint-la de temàtiques actuals. En la vessant social, ha servit d’altaveu de generacions senceres en el context de la pròpia descoberta nacional. Al Tall ens ha ajudat a alliberar-nos de complexos, a trencar amb la narrativa oficial, a reconstruir el nostre orgull amb cançons que ja són himnes col·lectius. I a molts de nosaltres ens ha fet de mestres amb humilitat i honestedat. Sense el seu treball i el de tants altres, tota la generació musical actual no existiria. Aquest és el mèrit del País Valencià. Haver sobreviscut i crescut als contextos complicats amb el treball tenaç i il·lusionat de persones com Al Tall.

 

Xavi Sarrià, vocalista d’Obrint Pas

Pau Alabajos.

 

Són un referent importantíssim. Van modernitzar la música d’arrel fent seua l’herència popular valenciana amb lletres que parlaven dels conflictes a casa nostra. És per això que van connectar amb el públic tan directament. Es van convertir en els renovadors del folk. Molts grups actuals que incorporen el so de la dolçaina els tenen com a model. El seu compromís cívic, social i polític és inqüestionable. S’han mullat des del primer moment i han utilitzat la música com a altaveu de les demandes democràtiques. Cançons com “Tio Canya” o “Lladres” encara gaudeixen de vigència. Grans i generoses persones. La seua música forma part de la nostra història com a poble.

 

Pau Alabajos, cantautor i secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor

 

 

Al Tall no només ens deixa obres d’art com el disc Quan el mal ve d’Almansa o Som de la Pelitrúmpeli, sinó que són els responsables d’haver sembrat una llavor de la qual encara n’anem recollint fruits avui. Al Tall va ser l’escola perquè Miquel Gil aprengués els ciments amb què després ha fet una esplendorosa carrera; va despertar la consciència històrica de vàries generacions de valencians, catalans i balears; va tenir la intel·ligència de saber lligar la malmesa i sovint folkloritzada música de tradició oral del País Valencià amb tendències i escenes més avançades de l’entorn mediterrani. En definitiva, sense ells no tindríem la música popular que tenim avui.

 

Jordi Martí, periodista d’Enderrock i Sons de la Mediterrània

 

Mara Aranda.

 

Vaig sentir una sincera i sentida commoció quan em van dir: “Al Tall plega!”. Òrfens ens deixen, però com a bons pares que han sigut, el seu exemple és com llavor a dintre del ventre de la terra de cadascú de nosaltres i a cadascú ens donarà un fruit que quan acomplisca el seu sentit de vida tornarà a deixar caure les seues llavors generosament fent que aquest exemple de tradició (del verb llatí traditio/tradere=entregar) , amor a la cultura de la nostra terra i una directa responsabilitat en la revisió de fets, dites i pensaments, es perpetue en el temps.

 

Mara Aranda, cantant de diferents projectes de música d’arrel

 

 

Al Tall va representar una onada d’aire fresc en el panorama musical a casa nostra. Un nou alè. Un punt de partida d’un trencament d’allò que s’havia fet fins aleshores. Com Al Tall, també van suposar un revulsiu figures com Carles Barranco o Remigi Palmero. Em quede, sens dubte, amb la seua trajectòria impecable. I al fet d’haver arrossegat diferents generacions amb la seua música. Són amics meus i he rebut la notícia com una poalada d’aigua freda. Crec que encara tenen molt a dir. Amb tot, l’enhorabona per la feina.

 

Lluís Miquel, cantant, productor i empresari

Joan Amèric.

 

El meu agraïment a Al tall és etern. Formen part de la banda sonora de la meua formació com a persona i com a músic. M’he criat amb ells, m’he emocionat amb ells i, amb el temps, per sort, he compartit escenari amb ells. Quin honor.
La meua abraçada simbòlica porta admiració en un braç i estima en l’altre.

 

 

Joan Amèric, cantautor

Joan Palomares.

 

Ningú podria explicar l’actual estat de salut de la música en valencià sense fer referència als 38 anys de cançons i batalla del grup Al Tall. Ara, el millor homenatge que els podem fer les valencianes i els valencians és ni més ni menys que això mateix: seguir treballant i avançant al tall al tall…

 

Joan Palomares, cantant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Amics…Sabeu la gran estima i afecte qu’ens tenim desde fs una fotreca d’anys.
    Jo no m’imagine el “estar viu” sense vosaltres.
    Enric,Jordi,Manolo Vicent….Gil,Xavier Ahuir,Miguel,Cortina…
    …..El Tio Fredo vos te sempre presents