Al pic del repicó

Dissabte passat a l’Ateneu Barcelonès, inclosa dins els actes de la Setmana de la Poesia de Barcelona, es va celebrar la jornada “Poesia, estat de la qüestió”, unes trobades de debat i reflexió sobre la lírica catalana.

Dissabte passat a l’Ateneu Barcelonès, inclosa dins els actes de la Setmana de la Poesia de Barcelona, es va celebrar la jornada “Poesia, estat de la qüestió”, unes trobades de debat i reflexió sobre la lírica catalana. 

En dobles sessions de matí i tarda a partir de quatre eixos temàtics, la jornada es va desenvolupar amb una bona afluència de públic, el qual pogué gaudir d’unes intervencions en conjunt potser irregulars però significatives i que demostraren com les campanes de la poesia no estan ni per fer-les sonar, ni per portar-les a fondre.

11:00. La jornada s’enceta amb “Petites però grans”, acte que reuneix una bona colla de les anomenades editorials minoritàries dedicades a la poesia. Xicra Edicions, Edicions de l’Albí, El Gall Editor i una desena més. Presentat per Antoni Clapés i Maria Dolors Sàrries, l’acte resulta ser escrupolosament planificat: intervencions concatenades de màxim tres minuts. Havent enviat anteriorment una enquesta a vora una cinquantena d’editorials, amb tres preguntes que calia contestar dins un topall de 700 paraules, expliquen que reberen unes 23 respostes de les quals els 13 editors congregats llegiran la pròpia. Segons A. Clapés, la intenció és compilar-les totes en un dossier i fer-lo a mans de representants públics com d’institucions. Així, es vol fixar quin és aquest arxipèlag editorial i establir algun principi de col·laboració. Com diu M. D. Sàrries, una mena d’estudi clínic de l’estat de la edició de la poesia catalana que ajudi a pal·liar els seus patiments.

L’acte resulta força dinàmic. Tots pugen, llegeixen i baixen amb màxima celeritat. És inaudit: editors que no improvisen… Tot i això, uns demostren un caràcter reivindicador de l’artesania i la qualitat; alguns més, un voluntat elitista i minoritària, de resistència cultural; d’altres, una candidesa que precedeix el tsunami. Entremig, dues rara avis: la revista mallorquina Pèl Capell i el poeta valencià Alfons Navarret. Tot i les múltiples diferències, ràpidament destaquen els denominadors comuns: el primer de tots, la reivindicació de la figura de l’editor de tota la vida contra el fabricant de llibres. En segon lloc, el voluntariat ja des d’una cooperativa, d’una associació cultural o des de la més estricta alegalitat, i que tot sovint els condemna a una activisme precari si no agònic. En aquest aspecte, l’assumpció que molts tiratges són i seran deficitaris i els beneficis, irrisoris, és compartida. Un altre tret és la problemàtica de la distribució i la visibilitat, que cadascú supleix com pot gràcies a les xarxes socials, les presentacions i els recitals. La imaginació supleix la infraestructura, el poeta s’ha de joglaritzar i alguns accepten que les noves tecnologies són la clau: n’hi ha una que fan impressió sota comanda via Amazon. I etcètera. Tanmateix, tot escoltant-los, no puc evitar la sensació que em trobo enmig d’un aquelarre de greuges endogàmics. Les grans editorials semblen ser el Papu i val a dir que, de la lletania, no se’n salven ni plans d’ensenyament ni models educatius ni escoles ni llibreters ni crítics ni biblioteques ni lectors ni… Els planys són persistents i en cap moment sento ja no una autocrítica, sinó una consciència realista de les seves possibilitats i objectius dins un sistema literari o una indústria cultural com l’actual. Resulta curiós sentir com alguns rebutgen orgullosament possibles ajudes institucionals –altres, en canvi, s’hi deleixen− mentre que després es queixen perquè aquells mateixos organismes no donen prou suport a les polítiques culturals o educatives. Alguns editors fatxendegen d’“aquell orgull de ser pocs i independents” però que no concorda amb la influència literària que voldrien tenir i molt menys amb el reconeixement sociocultural que es creuen merèixer. Tocaboires? Allò que hi ha esperança, però no pas per a ells?

Sense temps per al torn de precs i preguntes, es clou l’acte. Tots s’aixequen, van cap a l’ampit de les finestres on abans s’ha muntat un petit expositor dels seus libres i s’intercanvien adreces electròniques de distribuïdores que potser els faran un bon preu, algú confessa neguitosament que la primera liquidació els ha sortit negativa, un altre maleeix el cost d’aquella impressió i el de més enllà diu que una institució pública els deu uns 3.000 euros ja fa gairebé un any. En tot el matí, és el primer cop que sento parlar de números i no de lletres. Hi ha esperança! Mentrestant, els camàlics de l’Ateneu canvien dos faristols de darrera generació per dues taules amb rodes i unes cadires per al següent acte: “Criticar el crític”, amb David Castillo, Josep Maria Ripoll i Jordi Marrugat. Els ponents prenen posicions aliterades i el públic torna a jóc, però s’evidencia que bona part dels editors han desaparegut. No queda ni la meitat del personal que hi havia fa minuts. Adonant-se’n, D. Castillo enceta el debat amb una entrada de cavall sicilià amb què denuncia la desbandada dels editors, exemple del maltractament que els crítics sofreixen per aquells mateixos que els acusen de no fer-los prou cas o d’escriure “ressenyes vàcues i descriptives”. Esvalotat, anant de la seca a la meca amb una tou d’anècdotes individualment interessants però desmanegades, engipona un discurs d’estar per casa ja que el poc públic restant és de l’ofici, i la confidencialitat permet donar per sobreentesa molta informació. Just apuntar i no aprofundir en condicionants dels suplement cultural d’El Punt/Avui com la limitació de caràcters o dates d’entrega, la saturació de novetats editorials o els criteris de tria resulta frustrant i sap greu. En donar pas a Josep Maria Ripoll perquè entri en el debat, aquest es troba en total contrapeu i respon l’envit amb la seva experiència a la secció “Tria personal” de Serra d’Or, unes aportacions val a dir imprecises. Com a molt, es pregunta si després de l’anomenada crítica de la generació del setanta, amb Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura o Àlex Broch al capdavant, el crític no ha perdut aquella aurèola de respectabilitat i referència. Honestament, fins ara la taula rodona em decep força.

Per sort, Jordi Marrugat recondueix la situació. Partint del títol de la trobada, Marrugat s’ha fet els deures i porta escrita una definició de la crítica en quatre punts: comprensió d’allò llegit; reflexió, argumentació i diàleg amb el text; aportació de coneixement en forma d’escriptura creativa; i autocrítica en tant que revisió de les pròpies conclusions. Per tal d’exemplificar-los mentre els va espigolant, el crític llegeix fragments crítics negatius i que contradiuen les seves tesis fins que al final, per a sorpresa i admiració de tothom, l’autor reconeix que tots aquests exemples dolents els va perpetrar ell. El mateix crític, doncs, a la pròpia picota. A partir d’aquesta definició de crítica, doncs, Marrugat planteja tres condicions per exercir-la (espai, temps i llibertat) i reivindica la tasca crítica com a creativa i no parasitària. Amb la seva intervenció, a més de centrar el debat, s’obre el ventall de la figura del crític no només “gasetiller” o “generalista”, “militant” o “corporativista”, sinó també acadèmic, de revista especialitzada com Els Marges, Caràcters, Poetari o Reduccionsi amb totes les seves innegables mancances. Tanmateix, el debat decau en qüestions menors o exemples radicalment equívocs i la gana ja ens rossega cama i maluc. En obrir el torn de preguntes, un actiu Víctor Sunyol rebla en la invisibilitat d’aquesta crítica així com la disparitat que suposa consultar les hemeroteques i comparar allò que es ressenyà i allò que realment succeí. La salivera a vermut emmarca alguns llavis. Voldria aixecar la mà i intervenir, però en fa vergonya. Voldria haver denunciat d’una vegada per totes que “crítica literària” no és sinònim exclusiu de “ressenya d’una novetat editorial”, sinó que la darrera biografia d’Agustí Pons, els reculls de Lluís Solà, Toni SalaoNarcís Garolera, els pròlegs de tantíssims llibres de poesia, molts blogs com els de Jordi Galves o David Madueño, les intervencions en aquest mateixNúvol, tallers de lectura, cursos d’escriptura i els comentaris de text d’un examinand de llengua catalana a la selectivitat són exercicis de crítica literària. Després un i altre excel·lirà o fracassarà en cadascun d’aquests diguem-ne subgèneres crític, segons talent i esforç, enginy i constància. I si pot, al final acceptarà públicament les seves errades. Però no dic res. L’acte es clou. ¾ de 15. Tothom a dinar.

[Ménaige à trois. Menú d’spaguettis al pesto i mostassa, fajita de pollaste i un tallat amb @Aballbona, amb qui també comparteixo aquest altre primer, segon plat i les postres. En acabar ella se’n va per a uns encàrrecs i jo me’n torno al jardí de l’Ateneu. Un altre tallat i un Vichy. Moment de lleure fins a les 17:00]

17:05. En reprendre la jornada, una epifania: mentre baixo el batent de la butaca la pantalla de projeccions, que hem trobat desplegada, comença a enrotllar-se fins desaparèixer sostre enllà. Com a bon mestre de cerimònies, Lluís Calvo engega l’acte i explica que el títol de la trobada, “Bloguers i poesia a la xarxa”, és enganyós. Aquest només representa el punt de sortida per debatre quin és el present i el futur de la poesia a la xarxa. Llavors presenta els convidats: els bloguers Xavier Farré, Biel Barnils i Albert Forns; Daniel Ruiz-Trillo representant versos.cat i Jaume C. Pons Alorda, autor d’Unlimited Sobrassada, primera aplicació poètica en català per a Ipad. La metodologia de la xerrada és senzilla. El moderador adreça unes sèrie de preguntes als convidats, qui enceten la ronda responent-les i alhora introduint-ne d’altres i interactuant entre ells, fins que L. Calvo les recull, les sintetitza, n’aporta de noves i torna a encetar el procés. D’aquesta manera, es parla si internet ha canviat la manera de publicar o llegir poesia, sobre la banalització de la xarxa en front de la desaparició de jerarquies, la revolució tecnològica contra la involució humana, l’escriptura com activitat en línea… La conversa, metàfora digitalitzada, esdevé un hipertext oral: un munt de temes oberts, pestanyes desplegades per les quals es navega tot clicant sobre idees que a voltes s’enllacen i d’altres just s’obliden. Val a dir que la majoria de les intervencions són interessants, el debat és fresc, però no s’aporta gaire de nou als debats 2.0 d’ençà la invenció de la catosfera. Potser per això el que més hi toca per visió panoràmica és Xavier Farré quan reflexiona des d’un prisma lampedusià: tot ha canviat per seguir igual. Segons ell, ens trobem en un espai fronterer en què els referents i els condicionants literaris del món analògic i el digital encara no concorden, on emissors i receptors encara es debaten entre els vells costums i unes novetats que encara no sabem com assumir. I ni avancem ni reculem. D’aquí l’epifania de la pantalla: ¿com plantejar l’ús futur d’hologrames sobre les llambordes de les Rambles quan no s’usa el projector de què es disposa en parlar de poesia digital? Querelle des antiques et des postmoderns? En aquest aspecte, no sé per què no han convidat qualsevol deixeble de Laura Borràs. Tampoc no entenc com no s’ha aprofitat la vinguda als “Generacions 4×4” de Josep Porcar, cappare del primer i únic hiperblog català de literatura com és blog de lletres, i no estigui sobre la tarima. Però tant se val. Sigui com sigui, en obrir el torn de precs i preguntes, Victor Sunyol pren la paraula i engalta el millor aforisme del dia: −“Jo vull ser el meu propi link!”.

Per acabar les jornades, D. Sam Abrams presenta el recital “Traductors aliats”, l’oportunitat per a molts d’atorgar faiçó, veu i reconeixement a una bona tria de traductors que tan sovint treballen des de l’anonimat i sense els quals cap literatura no és completa. Desfent la dita de la traïdoria i potenciant l’aliança entre l’original i la mediació, el pesentador assumeix que la tria és arbitrària però representativa d’una nòmina amplíssima. Presentant els traductors i relacionant-los amb l’ l’autor que els correspon, Sam Abrams explica que recitaran per ordre alfabètic i, de sobte, ens sorprèn a molts: agraeix l’assistència, avisa que tanca acte i jornada en aquell precís instant i prega al públic que, en acabar el recital, marxin amb el ressò dels versos en l’ambient. Com un pedal celest, diu.

Judit Díaz, traductora de Poemes escollits, de Joseph Brodsky, comença amb una breu glossa de l’autor rus i explica els dubtes que patí per decidir si escollia la versió original o l’anglesa, i com finalment trià la primera. Amb una veu clara i pausada i una lectura molt entenedora, recita poemes com “Ulisses a Telèmac”, “24 maig de 1980”, les dues“Estrofes venecianes” o “Puncions” i els contextualitza amb quatre referències. A continuació el torn és per a Jordi Mas, traductor de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô. Diari de viatge del segle XVII, el traductor explica com aquest llibre combina proses i els seus cèlebres haikus. De les primeres, llegeix “Els preparatius” i “Matsushima”, mentre que dels segons fa una selecció al voltant dels motius del trèvol japonès i les conquilles, símbols nipons de la mort com a il·luminació i nou estat de consciència. Amb una simplicitat en consonància a la del poeta, Jordi Mas fa referències mínimes a Basho i el seu company Sora per situar el poema  tanca la seva lectura amb un haikú com “Heus aquí els somnis / de tants guerrers ardits: / herba d’estiu.”. Després d’ell, però, la descoberta del dia: en traducció am quatre mans amb Corina Oproae, Xavier Montoliu presenta l’antologiaPer entre els dies del romanès Marin Sorescu dins Lleonard Muntaner Editor. Aprofitant l’avinentesa del guant homèric llançat per J. Brodsky, amb una lectura esplèndida, el traductor llegeix una sorneguera resposta de Penèlope a Ulisses i segueix amb poemes com “He albirat llum”, “Traduccions”, “Escacs”, “Shakespeare” o “Precipici”. Tots ells presenten el que anomenaria una comicitat del transcendent: rere una juguesca verbal, un humor intel·ligent que et provoca la rialla mentre t’acara a qüestions veritablement profundes, el paroxisme d’haver-te rigut de quelcom inefable, espaordidor. En acabar, però, es passa del riure a la gravetat sense baixar el nivell . Amb un anafòric “imagineu-vos que sou…” i que contextualitza De llindar en llindar de Paul Celan, Arnau Pons aconsegueix que a la sala es faci un silenci no sé si religiós, però estossegar implicaria un sacrilegi. Amb una oratòria perfecta i ressonadora, un domini dels temps i dels silencis, el traductor llegeix poemes com “Davant d’una espelma”, “Tot jugant amb destrals” o “Parla tu també”, i en fa breus exegesis un cop llegits. Després d’un recitat com el seu, honestament, em perdo. La intervenció final de Dolors Udina, traductora d’A la terrade Robert Creeley, poeta nord-americà pertanyent als Black Mountain Poets, no sóc capaç de seguir-la. Potser jo ja no hi toco després de tantes hores, o potser la traductora té presa o nervis i llegeix massa ràpid, però el seu tast de poemes se’m fa fugaç, imprecís. Sóc incapaç de seguir-la. En acabar, enmig de la claca i les converses, resto assegut. Algú m’ha calcigat el pit fins a ressons que em desconec. No sé quina hora és. Sostenuto.

00:00:00:00:01. Sóc incapaç d’extreure’n conclusions sinó prejudicis. Potser d’aquí una setmana… Aquest matí, però, veient la gentada, un editor ha dit tot irònic: −“Si és veritat que hi ha més poetes que lectors de poesia, llavors també és cert que hi ha més editorials de poesia que poetes!”. Serà una facècia però és encertada. He marxat de l’acte creient que hi ha molt poca gent per a tots els papers de l’auca que es volen fer. Que és molt difícil anar a escoltar missa poètica, dir-la des de la trona crítica, passar el calaix de les almoines editorials, ser el torsimany de la veu originària, cantar les absoltes llegint-les des d’un smartphone i  repicar les campanes dels versos. Tot alhora! Potser és que també hem viscut una bombolla editorial i ara patim la crisi dels patacrols. Potser és que no hi ha lectors per a tanta poesia. Potsers i més potsers. Indigna homine dubitatio? No. Sé que qüestionar-ne l’estat és l’única manera que al pic de la poesia li pugui seguir el següent repicó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació