Al Montardo amb el poeta Joan Vinyoli

Una trentena  d’excursionistes d’arreu del territori han respòs a la convocatòria de  fer una ascensió al cim del Montardo (2830m)  per seguir les passes de Joan Vinyoli. El poeta, que hi va pujar fins a tres vegades,  s’hi va referir amb aquestes paraules: “El Montardo té aquella cosa de misteriós, de poètic, d’humanitzat, que només a les narracions mítiques es troba”. 

L’objectiu de l’excursió, que tindrà lloc els propers dies 23 i 24 d’agost, és homenatjar el poeta, amb motiu del centenari,  llegint poemes seus en l’entorn natural de l’alta muntanya, la qual va frequentar fins als 40 anys, i que ocupa  un lloc important en la seva intensa experiència de comunió amb la natura.

Els participants sortiran de la Presa de Cavallers (1717m)  dissabte a la tarda per fer nit al refugi Ventosa i Calvell (2.210), a tocar de l’Estany Negre, seguint la ruta que havia fet el mateix Vinyoli l’any 1947 en companyia dels seus amics Francesc Gomà, Josep García, Òscar Samsó i Guillem Maragall.

Els poemes, seleccionats expressament, seran llegits en diversos llocs del  recorregut: de vespre, en el refugi, com també de nit, sota l’estelada nocturna, i l’endemà, just a l’alba i, en el camí de pujada al cim,  vora els estanys de Travessani, de Mangades i de Monges, dalt la carena i finalment en el cim. Entre els poemes que es llegiran hi ha  “Bon pensament de vespre”, “Nit de l’angel”, “Damunt l’altura”, “El separat”, “He dit una cançó”, “Muntanyes” i “Domini màgic”. Un dels assistents, Tobias Christ, estudiós de Hölderlin i Vinyoli, comentarà el  vincle entre aquests dos poetes que van viure sense prevencions  seguint una impetuosa obediència a la poesia.

El  vers inaugural de l’obra de Vinyoli ja és tota una revelació: “I la natura em crida”. Era un vers suscitat per l’experiència de la natura en els seus sojorns estivals a Santa Coloma de Farners. Després vindria la crida d’una “veu de mar fonda”, a conseqüència de la redescoberta a Begur del mar. Són les crides que conflueixen en la “perillosa crida de la poesia”. Com deia el seu amic Josep García: “El transfigurava la muntanya; hi trobava un lloc ideal per a la vida interior.” A més del Montardo,  estan documentades ascensions  del poeta a l’Aneto, el Salvaguardia, el Pedraforca, el Nou Creus, el cims del Montseny, els Cingles de Bertí… Amb molta probabilitat, Vinyoli és el poeta que després de Verdaguer va pujar més muntanyes i d’aquesta experiència n’hi ha molts rastres en l’obra. La presència de les muntanyes en l’obra  es pot localitzar de manera especial en la secció “Damunt les carenes” del llibre De vida i somni (1948) però, en realitat, impregna tota l’obra. Tanmateix,  és en el llibre Vent d’aram (1976) on trobem el vers que ho sintetitza tot: “Estic ple de muntanyes”.

De la importància d’aquesta experiència també podem intuir  que  en la radicalitat  de l’alta muntanya, i el seu paisatge abismal i vertiginós, el poeta hi podia projectar  el seus anhels, sovint inabastables i que remetien a la carència de  respostes a les preguntes sobre el sentit de la vida.   A la muntanya també hi va experimentar el trasbals embriagador de la bellesa natural i   algun episodi místic. A més, en les nits constel·lades podia  sentir la  concordança  còsmica. I, sobretot, en la puresa i austeritat paisatgística hi podia pressentir una correspondència amb el seu projecte líric, aleshores encara no prou definit, caracteritzat pel despullament, l’essencialitat i l’autenticitat. En aquests versos del poema “Bon pensament del vespre” podem veure fins a quin punt interioritzava aquest paisatge:

Sóc una cleda en el serrat,
sota el vent de l’altura,
sóc el planell arran de l’espadat.

Sens dubte,  les qualitats que el poeta  atribuïa al Montardo -misteriós, poètic i humanitzat-, són també atribuïbles a la seva obra, un dels cims més alts i imponents de la serralada de la literatura catalana.

L’organització d’aquest homenatge és iniciativa del Centre Excursionista Farners i compta  amb la col·laboració de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), el Club Excursionista Els Perduts de Begur i el Centre Excursionista Els Blaus, de Sarrià. Per tant, es tracta d’un homenatge compartit per tot l’excursionisme català i, en especial, pel dels llocs geogràfics que protagonitzen el seu trajecte  biogràfic.