Al camerino de Rosa Novell

Ara fa uns mesos, arran de l'estrena de L'última trobada al Teatre Romea, Jacinto Antón es va trobar amb l'actriu Rosa Novell al seu camerino i en va fer un article memorable a El País. Hi ha pocs periodistes que puguin fer una peça tan delicada com aquesta i Antón n'és un.

Ara fa uns mesos, arran de l’estrena de L’última trobada al Teatre Romea, Jacinto Antón es va trobar amb l’actriu Rosa Novell al seu camerino i en va fer un article memorable a El País. Hi ha pocs periodistes que puguin fer una peça tan delicada com aquesta i Antón n’és un. Podeu llegir la seva conversa a l’edició catalana del diari, aquí. Rosa Novell, que havia quedat cega a causa d’un càncer, tornava als escenaris sense saber que seria l’última vegada.

Rosa Novell i Abel Folk

“Estem molt junts, fregant-nos els genolls, i m’agafa la mà”, escriu Jacinto Antón. “Estudio el seu rostre amb total impunitat. Té el cabell molt curt, mig blanc, un suau somriure als llavis fins. No se li veu res d’estrany als ulls, potser la pupil·la més dilatada del normal. Els tanca sovint o mira cap avall. Trigues a adonar-te que no els fa servir. Irradia una barreja de fragilitat i dignitat, una estranya grandesa. A força de concentrar la mirada en les seves faccions descobreixes que està guapa”.

“No m’agrada que em compadeixin”, li diu Rosa Novell a Antón. Ell, que descobreix la força que amaga Novell dins seu, s’adona que no parla amb dramatisme, però també que aquest fet ha fet d’ella una persona diferent: “Ha sortit una altra Rosa Novell. Tranquil·la. Afectuosa. Tranquil·litzava els altres. Tothom em deia que estava estupenda”.

Novell assegura que ja ha anat a l’ONCE, però que li ha costat molt: “Anar i dir: ‘No hi veig, ajudeu-me’. T’has de deixar estimar i això m’ha costat”. Aquí asseguts, aïllats del món, mentre a fora continua la representació, és fàcil perdre la noció del temps. La nit sembla plegar-se al voltant com un paravent fosc. “Que t’hagin de dutxar…”, prossegueix l’actriu. “Començo a valer-me sola, a moure’m, a anar al lavabo. Sempre he estat una dona independent! Una nit, per voler anar massa ràpid, vaig caure, em vaig trencar diverses costelles. Va ser un disbarat. T’espantes. Vaig agafar por”.

Per a Antón, aquesta xerrada esdevé catàrtica. No es tracta d’un fet circumstancial, sinó d’un canvi vital: “Una altra vegada vénen a buscar-la, per l’última escena. M’abraça amb força i se’m fa un nus en la gola. Sóc jo qui no pot fer un pas i acompanyar-la i m’alegra que no em pugui veure mentre marxa cap a l’escenari i la llum”.

Podeu llegir l’article de Jacinto Antón publicat a El País aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació