Quaranta anys del ‘Mecanoscrit’: Al-ba i els 40 Pedrolos

23.11.2014

En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo

 

Mecanoscrit del primer origen

Pep Albanell

(Fragments)

(7) Llavors Jahvè formà la criatura humana de la pols del terra i, insuflant-li en els badius l’alè vital, li donà vida…

(18) I després d’haver-ho fet Jahvè es va dir: «No és bo que la dona estigui sola»…

 

El cop de porta

Carme Acuña

—Per què jo? Sempre jo! I per què no hi va ella?

L’Alba va agafar el cistellet i va sortir de casa donant un cop de porta. I va dir:

—Us odio! Tant de bo no us veiés mai més!

 

Inescrit anterior a l’origen

Eduard Castanyo

No havia conegut altra cosa, no n’havia parlat amb ningú, pensava que era natural. No la deixaven sopar, la tancaven a les fosques perquè deixava engrunes damunt la taula. Però llançar-lo al toll de la resclosa va semblar-li una salvatjada.

 

El somni de l’Alba

Ricard de la Casa

Alba desperta esverada. Ha tingut un somni on la humanitat desapareix.

—És només un somni —diu, i l’oblida.

Caminant amb les figues veu com dos nois empaiten el Dídac i sap que el món està a punt de ser destruït.

 

Una auca de l’Alba

Salvador Macip

L’Alba, verge i bruna,

quan surt de la bassa

s’adona tot d’una

que alguna cosa passa.

«Dídac, no anem pas bé:

Aquests marcians ens han cardat.

Vine aquí i t’ensenyaré

un pla bo de veritat.»

I així tornem a començar…

 

Vida enllà del Mecanoscrit

Joaquim Carbó

Dídac i Alba, amb les mans plenes de sol d’uns espais de fecunditat irregulars, feien pols nova de runes velles d’un temps obert tot baixant les escales de recules i amb les mans alçades, camí del Mecanoscrit del segon origen.

 

Des d’uns ulls eteris

Anna M. Moreno-Bedmar

Veia l’escena astorat, des de ben amunt, lleuger i eteri. L’Alba, esmaperduda, plorava desconsolada i cridava ben fort el meu nom, es feria les mans desenrunant els baixos on era colgat. Tots dos ens preguntàvem què passaria d’ara en endavant.

 

Sóc ventre i soca

Rosa Fabregat

Sóc ventre i soca, fill. El teu pare fou Dídac i jo l’Alba, mare dels humans que naixeran de tu i de mi. El cel es mira en aquest toll de pluja i fang. Hi baixen ocells. Tu hi xipolleges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Jo una vella figuera vaig veura la Laia venir amb el cistell, i el meu pobre i vell cor s’encongi,perque ella em tiba les branques i arranca fulles. No es gens primmirada. Per aixo vaig desitjar passes alguna cosa i en veura en Didac i els altres bretols, vaig sospirar una mica alleujada. Lo que mai hagues volgut que succeis va ser lo de les naus. Bretols extraterrestres!!!

  2. Jo una vella figuetra vaig veura la Laia amb el cistell, i el meu pobrer i vell cor s ‘encongi. Perque sempre que ve a collir els meus fruits, tiba les branques arranca fulles. No es gens prinmirada. Per aixo vaig desitjar amb tota l ‘ anima que passes quelcom. En veura en Didac i els altres nois, vaig sospirar alleujada. Lo que mai hagues volgut que succeis va ser lo de les naus. Maleits bretols extraterrestres!!!!

  3. Retroenllaç: Quaranta anys del ‘Mecanoscrit': Al-ba i ...